dimecres, de setembre 16, 2009

El fracàs econòmic espanyol


Serà extremadament difícil que l'estat espanyol
pugui generar la riquesa necessària per a pagar
els creditors que ja truquen a la porta.
La catarsi és gairebé inevitable.

A l'estiu tota cuca viu i fa algunes setmanes que sembla que l'estat espanyol comença a sortir del forat econòmic en que havia caigut fa un any i mig. Seria bonic, sí, però de tant improbable com és seria també un miracle. Una mirada al conjunt de l'economia espanyola, a la seva capacitat de generar riquesa i a les càrregues que acumula deixa ben poc espai per a l'optimisme. L'estructura econòmica d'Espanya s'aixeca sobre quatre pilars bàsics: la construcció, la demanda interna, el turisme i el sector exterior. D'aquests sectors, tres es troben entre la crisi i el desastre mentre el dinamisme del quart, el sector exterior, serà incapaç de compensar l'aturada de la resta del sistema.

Anem a pams. És evident que la construcció com a motor econòmic s'ha aturat completament i restarà així una bona temporada. Els analistes més optimistes apunten que caldran entre dos i tres anys per a l'assimilació de l'estoc immobiliari. Una recuperació que en el millor dels casos situaria el sector entorn el 30% de l'activitat que generava abans de la crisi. Mai més no es tornaran a construir a l'estat espanyol més habitatges que al conjunt dels grans països europeus.

La crisi immobiliària és generalitzada a gairebé tot el món industrialitzat però el que diferencia la crisi a l'estat espanyol és la trompada èpica del consum intern. El progrés econòmic dels darrers deu anys s'alçava sobre dues bases: d'una banda l'augment de la població activa, que saltava dels dotze als vint milions d'ocupats després de dècades d'estancament, i de l'altra un endeutament generalitzat que multiplicava la capacitat de despesa i maquillava els dèficits d'una de les economies de l'OCDE amb menor productivitat. Aquestes mancances, combinades amb l'augment de la població via immigració, provocaven que el creixement econòmic no comportés un creixement igual de la riquesa per càpita. Potser l'economia de l'estat era més forta però no passava el mateix amb la de cadascun dels seus habitants, de manera que només l'endeutament massiu permetia l'augment de la despesa. De la mateixa manera que la població activa i l'endeutament general van impulsar el creixement, l'actual contracció econòmica amb l'explosió de l'atur i la transformació dels deutes en impagats pot portar el consum espanyol a xifres molt similars, ajustades a la inflació, a les de l'any 2000. Una caiguda que ja s'intueix en la reducció radical d'ingressos per IVA des del 2007.

El turisme, l'altre gran pilar de l'economia espanyola, també patirà un encongiment significatiu en els propers anys. La reducció del consum intern pressionarà a la baixa la demanda dels clients espanyols. A més a més els nous mercats turístics del mediterrani son cada cop més un competidor directe. Turquia, Xipre, Croàcia, Romania o Bulgària, consoliden any rere any la seva oferta. I encara sort que el conflicte a l'orient mitjà complica la oferta extraordinària d'Egipte i Israel. Un euro fort, uns estàndards servei més aviat escassos i el baix nivell d'anglès general tampoc no hi ajuden massa. No cal excedir-se en el pessimisme, el turisme continuarà essent un sector econòmic fonamental, però caldria anar prenent consciència que potser mai més no es repetiran les xifres que el sector celebrava fa només dos anys. Avui, passat el gruix de la temporada, les ofertes del sector no han evitat una caiguda de visitants i ingressos superior al 10%.

Només hi ha una paret mestre relativament sana en el conjunt del sistema econòmic de l'estat, el sector exterior. El de les pimes que s'han obert camí en els mercats internacionals. multinacionals com Inditex o Gallina Blanca i una llarga llista d'empreses industrials desconegudes pels consumidors però exemplars i en molts casos líders globals en el seu àmbit. Però el gruix d'aquest sector no és suficient per a parar els cops que ha rebut i rebrà l'economia en els propers mesos.

L'economia de l'estat espanyol compta només amb dos actius per a amortir els efectes de la crisi econòmica més profunda de l'època moderna: el dèficit públic i la venda d'actius. El deute públic espanyol es trobava a l'inici de la crisi força sanejat si es comparava amb els països del nostre entorn. Hi havia un cert marge d'endeutament, ara gairebé esgotat, però si el deute públic espanyol era raonable, el deute privat a l'estat és el més alt d'Europa i és aquí on es troba la clau de volta de l'ensorrament espanyol. Els espanyols acumulen un deute extern de més d'1,65 bilions d'euros, una xifra que supera en més d'un 50% la riquesa generada a l'estat en els anys de creixement, amb més de 400.000 milions d'euros de deute a curt termini. Sense vendre patrimoni serà impossible fer front als creditors. Així doncs, hi ha tan sols un altre camí viable: liquidar les joies de la corona. Les grans empreses de bandera que les privatitzacions van aconseguir mantenir sota control espanyol amb la implicació del sistema financer s'hauran de vendre al millor postor. Endesa ja no es controla des de Madrid i Iberia (si res no canvia) haurà estat comprada per British Airways en una operació camuflada de fusió, Repsol (a punt de desfer-se d'YPF) i Telefonica son les següents a la llista. No ha de sorprendre ningú que els grans bancs es venguin el patrimoni perquè és la seva pròpia existència autònoma el que es troba en joc.

Espanya s'ha desvetllat bruscament d'un somni que ha durat més de deu anys i s'adona de sobte que la seva capacitat de generar riquesa és força més reduïda que no es pensava. Empobrir-se és dur i difícil però fer-ho quan s'acumulen deutes d'aquest abast pot ser dramàtic. Serà extremadament difícil que l'estat espanyol pugui generar la riquesa necessària per a pagar els creditors que ja truquen a la porta. La catarsi és gairebé inevitable.
*

15 comentaris:

Edward Hugh ha dit...

Hola Marc,

Encantat de conneix-et.

"Espanya s'ha desvetllat bruscament d'un somni que ha durat més de deu anys i s'adona de sobte que la seva capacitat de generar riquesa és força més reduïda que no es pensava."

Totalment d'acord. Ja veurem on acaba tot aixo. Personalment jo no veig cap altre sortida que no passi per l'arribada del FMI. Els politics mai tindran els collons per explicar els espanyols els sacrficis als que ara s'han de sommetre.

Anònim ha dit...

Marc,
excel.lent post que descriu cruament el que patim i sobre tot patirem durant molts anys.
aucanada

rierada ha dit...

Us convidem al II Festival de Poesia de Les Borges del Camp: http://rierada09.blogspot.com/

Black Lines on White Paper ha dit...

La deuda es como todo: si alguien debe algo a alguien le deben algo. España tiene hoy la deuda con no residentes mas baja de los últimos 30 años (en relación al PIB) asi es que si tiene mucha deuda es que tiene mucha riqueza. Por otro lado cuando uno debe algo es porque ha comprado algo para cada deuda hay un activo detras. Daría lo mismo que el dueño de la riqueza tuviese ese activo (seguiría siendo igual de rico) o que hubiese prestado el dinero a alguien que ahora tiene el activo. La deuda no es indicador de nada ya que es indicador tambien de todo lo contrario. Por otro lado decir que la deuda del estado ha agotado su margen es hablar por hablar: Moody acaba de calificar la deuda española como AAA. La deuda del estado era el 40% del PIB y puede que llegue al 50% al final del año; frente a paises de nuestro entorno con más del 100%. Los tipos de interes se han desplomado por lo que el coste de financiar esta nueva deuda será este año menos de lo que fueron el año pasado con menos deuda. Vamos, que no hay por donde coger las afirmaciones que lanzas al viento.

Marc Arza ha dit...

Edward,

Segueixo els teus blocs i estic encantat de rebre el teu comentari. Francament, jo tampoc no descarto una intervenció de l'FMI. L'estat espanyol és incapaç d'imposar les reformes necessàries (estil Letònia) i només algú des de fora ho podrà fer.

Aucanada,

Gràcies

Rierada,

Ens ho mirarem,

Blacklines,

És cert que el deute s'utilitza per a adquirir alguna cosa i que va lligat a una actius però el que no esmentes és que si els actius es deprecien aquest lligam es debilita molt. El crèdit dels darrers deu anys a Espanya s'ha dedicat principalment al sector immobiliari i aquests actius s'estan depreciant a gran velocitat (tot i els intents de mantenir el seu valor de forma artificial).

Pel que fa al deute públic: d'una banda ignores que jo ja esmentava que si bé estava en nivells raonables cal compensar-ho amb l'enorme deute privat en que han incorregut les empreses espanyoles. A més a més, hauries de ser conscient dels límits al dèficit que imposa la Unió Europea i que limiten el creixement del deute de l'estat.

Els tipus d'interès han baixat, és cert, però la prima de liquidesa s'ha disparat i el crèdit no és gens barat per als que no tenen accés directe a l'aixeta del BCE.

Gràcies a tots,

Marc Arza

Black Lines on White Paper ha dit...

Al contrario, al contrario, la liquidez es infinita. Las subastas de bonos se sobresuscriben cuatro veces y el Tesoro paga un 0.4% (¡!) de interés a los afortunados que pueden desacerse de esa liquidez.
Los límites de deficit que impone Europa se los saltaban Francia y Alemania ¡en los años buenos! faltaría que no nos dejasen saltarlos ahora que los tipos están por los suelos, tenemos menos deuda que ninguno de ellos y que el estado ha de servir de motor de la demanda. Con eso no hay ningún problema.
Ya me dirás como se consigue eso de mantener los precios de los activos "artificialmente" mas que nada para explicarselo a los accionistas de todo el planeta que han visto la bolsa hundirse hasta un 90% mientras que los pisitos españoles caen 8%, 10%, 15%. No existe manera 'artificial' de mantener el precio de un stock que vale billones. Si los precios no bajan es porque la gente sigue dispuesta a pagar lo que paga o no está a dispuesta a vender por menos. Debe ser que la gente sigue apreciando vivir en viviendas y no han decidido aún irse a vivir a los árboles.

Anònim ha dit...

MOLT BEN DESCRIT,TENS TOTA LA RAO.
SOC MOLT NEGADA FENT "NUMEROS",
PERO ESTAR CLAR QUE NO PODEM VIURE ETERNAMENT DE SUBENCIONS.
AIXO JA FA PUDOR A "PERONISMO"
JUGANT AMB BCN....

Marc Arza ha dit...

Blacklines,

Els preus no baixen (o no baixen prou ni prou ràpidament) per una multitud de motius però el més important és l'interès del sistema financer per evitar una depreciació dels actius que aguanten els seus balanços. D'una banda no han embargat ni de bon tròs tot l'stock de pisos embargables per evitar haver-los de provisinar i de l'altra eviten treure a subhasta la bossa d'habitatge que tenen en cartera per que si cau definitivament el valor els seus balanços ja no s'aguantaran per enlloc.

El cert és que excepte en mercats molt flexibles com l'america, al valor de l'habitatge li costa caure. Només cal veure el Japó, on la caiguda es va allargar de forma constant durant més d'una dècada.

Anònim,

Gràcies. És cert que el populisme cada cop ens queda més a prop.

Gràcies i fins aviat,
Marc Arza

Black Lines on White Paper ha dit...

Marc:
De verdad cree que al sistema financiero le interesaba que se hundieran todas las empresas que se han hundido y en las que tenian participación? Porque a ver quien cree que eran los accionistas de Lehman o de Bears sino miembros del "sistema financiero" y como esos miles de valores. Que al sistema financiero "no interese" que bajen los precios es una constante. Con eso puedes contar siempre y sin embargo algunos activos en los que el sistema financiero tiene intereses se hunden. No sirve como explicación hablar del 'interes' del 'sistema financiero'. Que no embarguen es otra vez lo mismo, los bancos no quieren pisos ahora ni los quieren nunca, su negocio es el dinero. Si tienen pisos es como algo secundario y a un lado. Si no embargan es porque ganan más dinero no embargando y así lo haran siempre. El embargar no es una obligación del prestamista, es una manera de recuperar lo prestado, si no la utilizan es porque están usando otras, pero siempre tienen esa a su disposición. De cualquier modo eso de que no embargan lo dices tú y no se sabe en qué conocimiento te basas.

Marc Arza ha dit...

Blacklines,

Per començar jo m'he limita a parlar del sistema financer espanyol. Ni Lehman Brothers ni Bear Stearns son (eren) empreses espanyoles.

Sobre les proves de la política bancaria que t'assenyalava, pots consultar aquesta notícia del diari Expansión (http://www.expansion.com/2009/07/27/empresas/banca/1248727798.html) però en tot cas n'hi ha prou de parlar amb qualsevol responsable d'oficina bancaria per adoanr-se'n.

Gràcies i fins aviat,
Marc

Black Lines on White Paper ha dit...

Ah, vale que el sistema financiero español tiene intereses financieros y son tan estupendos que hacen que sus activos no pierdan valor. O que el sistema financiero internacional ve como se hunden sus activos simplemente porque no ponen interes (como hacen los españoles) o porque no son tan buenos. A mí, que quiere que le diga, me parece que corta la navajita de Ockham mucho mejor teorias que no den como explicación algo que es una constante en todas las circunstacias. El interes por mantener el valor de sus activos del sistema financiero es una constante, si no se hunden es simplemente porque la gente los sigue teniendo aprecio. Yo particularmente no conozco aún a nadie que no quiera vivir en una vivienda.

Marc Arza ha dit...

Una traducció d'aquest post es va penjar al fòrum burbuja.info i s'hi ha desenvolupat un debat interessant.

El podeu consultar aquí: http://www.burbuja.info/inmobiliaria/burbuja-inmobiliaria/126116-el-fracaso-economico-espanol.html

Anònim ha dit...

1.El sistema está quebrado.No hay solución.Aceptarlo acortará el periodo de adaptación a una nueva economía.

2.Si algún problema grande puede tener un país son los gobernantes ignorantes y/o corruptos--->en España tenemos 18 gobiernos,algo insostenible.

3.Si de verdad se quisiera seguir parcheando la situación, pero haciendo algo con cara y ojos,se suprimirían estas MIERDAS DE AUTONOMÍAS QUE NOS ESTÁN SANGRANDO.

Marc Arza ha dit...

Anònimo,

Durant la transició hi havia tan sols dues demandes inapelables d'autonomia, la basca i la catalana. Va ser el centralisme espanyol qui va generalitzar el model per aigualir l'estatus de bascos i catalans.

En tot cas, de la llista llarga de problemes que té l'economia de l'estat el desgavell autonòmic és el menor.

Gràcies i fins aviat,

Marc Arza

Anònim ha dit...

Anden, leanse este articulo y aprendan algo:

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20090930/53795680634/eres-catalan-pues-paga.html

Y eso que es de la vanguardia y no precisamente del ABC!

Un saludo