El vent de la indústria, de nou

Article publicat fa algunes setmanes al bloc Prosperitat i Rauxa:

"El vent de la indústria, de nou"

Va caure el mur, el món es va fer petit mentre s’obrien les fronteres i amb l’abaratiment dels transports i les comunicacions l’economia global va canviar per sempre. Tot va canviar però poques coses van canviar tant com la industria. De sobte els països emergents tenien la capacitat de fabricar-ho tot a uns preus que a occident semblaven impossibles. Aquella capacitat productiva que el Japó i més endavant Corea i Taiwan havien demostrat arribava multiplicada per deu amb l’entrada a l’escena d’una Xina massiva i marcial. Els xinesos van fer seu l’eslògan brasiler i en tres dècades “d’ordem e progresso” s’han situat entre els motors industrials del món.

A Catalunya com als altres centres industrials d’occident el xoc va tenir conseqüències dures. La industria s’encongia i semblava condemnada a desaparèixer. Tot es podia importar de la Xina a preus ridículs impossibles de sostenir a Catalunya. Sectors sencers desapareguts. Algunes empreses del país van respondre amb l’especialització i la innovació però totes van acabar important components i deslocalitzant activitats per competir amb més garanties d’èxit. Dècades d’ocupació i riquesa industrial perduda que els serveis només han pogut compensar marcats per la precarietat i els salaris mileuristes. Una història de decadència que finalment comença a capgirar-se.

El creixement imparable va inflant els salaris xinesos encarint els seus costos. El Yuan guanya valor dia a dia i les tensions financeres resten atractiu a les importacions que cal pagar a l’avançada. Alhora la caiguda de la demanda a Europa i la incertesa que ho amara tot fan cada cop més difícil la compra de grans quantitats i guanya atractiu la possibilitat de treballar amb proveïdors pròxims que s’adapten amb flexibilitat i rapidesa a les necessitats del client. Tot plegat marca un canvi de sintonia en l”economia global que afavoreix la industria catalana. Toca aprofitar-lo!
O

Microbloc a cop de twit (recull 12)

Alguns dels twits dels darrers mesos concentrats en forma d'amanida microbloc:

INTERNACIONAL:

• Wikileaks serveix per saber que la política internacional funciona com tothom ja sabia que funcionava. Gran cosa!
• La ingenuïtat d'occident (la poca que ens queda) és un tresor! La Mesquita a la Zona 0 és justament el que ens fa millors.
• Pensant en el sàtrapa Berlusconi. Com ha de ser l'esquerra italiana perquè els votants continuïn donant suport a la dreta!
• Del President de l'Iran n'hauríem de començar a dir el President delirant.
• Els periodistes catalans s'entesten a donar lliçons de democràcia als votants americans. Quin ridicul!

ECONOMIA:

• Si baixa el preu del sòl (50%) i els materials i la mà d'obra... Potser toca tornar a construïr tot i l'excedent http://bit.ly/btgh9L
• 1) Espanya no és Grècia. 2) Espanya no és Irlanda. 3) Espanya no és Portugal. 4) Espanya no és Espanya?
• Perquè la Comissió Europea i el Banc Central Europeu no forcen Espanya a vendre ports i aeroports per reduir dèficit?
• Gran notícia. ZP anuncia la privatització d'AENA. Comença la deconstrucció d'Espanya. http://bit.ly/ifv0gX
• L'FMI i la UE podrien imposar a Espanya retallades en els subsidis inter-regionals i un límit a la solidaritat a l'estil alemany?

CALAIX DE SASTRE:

• El Círculo Ecuestre deu ser un dels principals consumidors de naftalina d'Europa. Quina cosa més arnada!
• Del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes també en podrien dir Premi al Patriota Moribund. És rebre'l i palmar!
• La clau d'un bon cafè amb llet és fer-lo amb un bon cafè curt. Llàstima que la llet és cara i sempre el fan amb cafè aigualit.
• Notes de moda femenina: Uns pantalons són massa curts quan les butxaques surten per sota el camall. (T'has passat amb la tisora, nena!)
• Ara mateix escric a tants blocs i diaris digitals que si em paguessin (fins i tot si em paguessin poc) podria viure d'això. Però no...
  O

Microbloc a cop de twit (recull 11)

Alguns dels twits dels darrers mesos concentrats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• La festa de la Hispanitat és un dia gris i plujós a tot Catalunya. Una maltempsada molt oportuna.
• En campanya electoral els discursos es tornen plans i el diàleg impossible. Les eleccions haurien de ser per sorpresa.
• Oh, que bonic. La Junta Electoral de BCN passa la pilota a Madrid i allà decidiran sobre el debat a Catalunya. Autonomia, en diuen!
• El govern diu que hi ha + metges, + professors i + mossos que fa 4 anys. Però + funcionaris vol dir millor sanitat, ensenyament i seguretat?
• I si resulta que tenint en compte els marroquins que viuen a Catalunya al catalanisme no li convé fer costat als saharauis?

VAGA GENERAL:

• Quan els sindicats parlen dels empresaris sembla que citin Dickens. Algú d'UGT o CCOO podria fer reset si us plau? Que sou importants, coi!
• Pensant què passaria si un piquet informatiu de la patronal anés casa per casa a buscar els treballadors perquè tornin a la feina...
• M'agrada la vaga pel que té de dramatització d'una revolta. Com qui avisa al poder que la pau social és més fragil que no sembla.
• Una vaga general és com el carnaval dels sindicats. Un dia de carta blanca i instints desfermats. Que s'esbravin i demà serà un altre dia.
• Piquets coercitius i vaga general. El sindicalisme de classe demostra que li costa ser sindicalisme amb classe.

CALAIX DE SASTRE:

• Rellegint el "Notícia de Catalunya". No sabria dir si el gran Jaume Vicens Vives hi explica com sóm o com hauríem de ser.
• Després de cada crim espantòs (com el d'avui a Cambrils) els comentaris de la premsa digital re-escriuen el Codi d'Hammurabi. Buf!
• Truco a una empresa int'l de Girona. La centraleta em proposa ESP/ENG/FRA/DEU&ITA... però ni rastre del català. Som però no existim!
• El 2.0 és un altaveu ciutadà o el trist placebo d'una autèntica veu pública? Incidència real o pur esbravament?
• A falta d'un Premi Nobel de literatura català, ja tenim un Premi Nobel de literatura alèrgic al catalanisme. Per alguna cosa es comença.
  O

Els fantasmes del liberalisme

Article publicat l'e-Hayek (butlletí de l'Espai Hayek)

núm. 20 (desembre de l'any 2007)

Tot i que la fi de la Història ha acabat passant de llarg, el cert és que el segle XXI té el potencial per a marcar una fita en l’extensió i l’aprofundiment de les formes liberals arreu del món. És ara, en el moment de triomf del liberalisme, quan cal fer una mirada endins, a les amenaces i els racons foscos que deriven dels propis plantejaments. Buscant-ne una actualització al món d’avui que ajudi a evitar els riscos implícits en la forma actual de la ideologia liberal. Desconfiança vers el poder públic, llibertat econòmica i una aposta decidida per la iniciativa privada i la responsabilitat personal, són tres dels eixos bàsics del liberalisme. És entorn d’aquests principis, i pocs altres, que la llibertat i la prosperitat han anat guanyant espais i consolidant posicions en una lluita constant. Quan aquests valors es consoliden, i en paral•lel al seu impuls continuat, és imprescindible una triple reflexió que impedeixi a la cara amagada d’aquests èxits enfosquir-ne les virtuts.

Desconfiança vers el poder privat
Si fins fa tot just unes dècades el poder públic era Senyor indiscutit i amenaça principal a la llibertat individual, avui s’aixequen poders d’origen privat que superen de llarg les capacitats d’alguns estats. Allò que cal controlar i equilibrar en aquest context no és només l’administració pública, sinó l’excés de poder i la interferència en la llibertat individual vingui d’on vingui. És indispensable tenir clar que la llibertat econòmica acompanya, però no supera la llibertat individual, i no dubtar a limitar el poder privat quan aquest s’escapa del mínim control exigible i interfereix en excés en la vida ciutadana.

L’espiral del consumisme
L’economia de mercat acompanya tan fluidament les ambicions del liberalisme per a l’individu, que la confusió entre liberalisme econòmic i ideològic és gairebé generalitzada. El cert és que els plantejaments liberals van molt més enllà de l’economia de mercat, però és innegable que anant en paral·lel han sabut generar alhora llibertat i progrés econòmic fins a nivells impensables per a les generacions passades. Ara, però, davant l’acceleració imparable del mercat, és legítim preguntar-se pel límit entre creació de riquesa i mercantilització, entre consum i consumisme. Amb sort la deriva actual serà només un efecte secundari de l’opulència, un tret d’immaduresa adolescent que sabrem reconduir abans no tingui conseqüències nefastes. És urgent un canvi cultural de fons que freni la mercantilització estèril i orienti el creixement a àmbits més valuosos per al progrés humà per evitar els efectes nocius d’una espiral continuada de consum eixorc. Tot plegats sense oblidar que qualsevol mesura coercitiva destinada a forçar aquest canvi, tindria efectes molt nocius sobre la llibertat individual i seria inassumible per a qualsevol liberal.

L’angoixa de la llibertat
Tot i que la llibertat personal continua topant amb barreres i impediments, mai com ara els ciutadans havien tingut un horitzó tan ampli d’elecció sobre la pròpia vida. La caiguda de les barreres entre els generes i les classes socials, les garanties d’ensenyament i sanitat universals, els sistemes de beques i incentius a la formació, en conjunt amb el sotrac de la globalització, ajuden a llimar impediments per a una mobilitat social i laboral radicalment nova. Mai com ara havia estat tan cert que tothom pot ser allò que vulgui ser. Aquesta mateixa llibertat d’elecció i absència de pautes i condicionants, porta implícit un fenomen nou que s’estén a totes les societats liberals. L’angoixa, la depressió i la malaltia mental són, de forma creixent, una de les conseqüències més clares d’una llibertat personal que alguns ciutadans viuen com una càrrega massa pesada. El camp obert del liberalisme que molts encaren amb l’esperit del repte i la superació, porta alguns altres a una autèntica agorafòbia vital. No es pot ignorar que l’assumpció de responsabilitat sobre la pròpia vida resulta sobtada i traumàtica per a una part de la societat.

Cap d’aquests riscos en el camí de l’evolució liberal tenen una resposta fàcil. Són efectes secundaris d’una història d’èxit que queden, fins ara, compensats pels beneficis que se’n desprenen. Tot i això, ignorar-los seria una irresponsabilitat greu. Només amb el coneixement de les mancances i els desequilibris que dibuixa el projecte liberal es podrà aspirar a corregir-los i aprofundir en la universalització, potser utòpica, de societats lliures i plenes. Ésser-ne conscients és ja un pas en la bona direcció.
O

Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben

Article publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben"

Xinesos que marxen

Els darrers deu anys els comerços xinesos s’han fet habituals a totes les ciutats del país. Als restaurants de sempre s’hi van afegir tot tipus de botigues low cost, de basars a sabateries passant per perruqueries i botigues de roba. Catalunya era un país atractiu amb una economia a l’alça i un consum intern que atreïa els emprenedors xinesos. Inmigrants amb una enorme força de treball que miren el món segons les oportunitats que ofereix i s’estableixen allà on els pot anar millor. Un bon termòmetre del dinamisme econòmic. Un termòmetre que ara apunta a la baixa.

Passejant pels carrers del país no és estrany veure molts d’aquests negocis tancats o amb un cartell a l’aparador que n’anuncia el traspàs. La festa s’ha acabat, el poder de compra alimentat per l’endeutament ja no rutlla i Catalunya ha deixat de brillar al mapa de les oportunitats dels petits emprenedors xinesos. Són molts els que tornen a la Xina i no és estrany. Avui la Xina vibra amb una intensitat que a Europa fa temps que no sentim.

Xinesos que no arriben

Catalunya ha de reorientar el gruix del seu model productiu per seguir sent un país d’oportunitats i la inversió internacional hi juga un rol molt important. Si als anys vuitanta i noranta van ser japonesos i coreans els que van invertir a Catalunya aportant tecnologia i generant llocs de treball aquesta pot ser la dècada dels xinesos. La Xina s’ha desenvolupat a gran velocitat i com el Japó i Corea van fer fa anys, ara passarà de gegant exportador amb una moneda dèbil a gegant inversor amb una moneda forta. D’una manera o altra les grans empreses xineses voldran ser presents a Europa i Catalunya ha d’aspirar a servir-los de pista d’aterratge.

Potser els salaris catalans són mes alts que els d’eslovacs i romanesos però tenim molt a oferir. Una posició geogràfica que situa els ports catalans a tocar del centre econòmic d’Europa (allà on es troben França, Itàlia, Alemanya i Suïssa) i molt més a prop de la Xina que l’opció d’Anvers i Rotterdam. Un teixit industrial flexible i viu amb capacitat per adaptar-se a les necessitats de sectors diversos i un poder públic proper situat a tocar dels problemes. Tenim molt a oferir i per sobre de tot tenim la necessitat d’aconseguir-ho per lluitar contra una crisi que serà llarga i intensa. La necessitat, el millor incentiu.

Ara, per aconseguir una inversió cal negociar-ne cinquanta i fer-ho de debò. No s’hi val a correr amb la campanya electoral al cap ni convé fer el ridicul explicant que s’ha tancat un acord per estudiar un possible acord futur. No, mon chéry, no s’hi val!
O

Sobiranisme, concentrar el vot per reprendre el camí

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Sobiranisme, concentrar el vot per reprendre el camí"

Hi ha entusiastes, crítics i detractors però les enquestes assenyalen de forma incontestable que són majoria abassegadora els sobiranistes que entre Mas i Montilla s’estimen més un nou govern encapçalat pel candidat convergent. I no és estrany. Ara, un cop assenyalada la preferència el vot tira sovint per un altra banda. L’argument va més o menys així: la victòria convergent està feta i no cal patir per un nou govern socialista. Carta blanca, doncs, per votar altres partits que puguin empènyer i condicionar el futur govern.

Però la cosa no és ni de bon tros tan clara. Totes les enquestes deixen obert un possible empat a escons entre el tripartit i CIU amb el risc, fins i tot, d’un lleuger avantatge del trident Montilla. L’enquesta publicada pel CIS fa pocs dies, la que més es va aproximar al resultat real de fa quatre anys, donava justament aquesta imatge. CIU aconseguiria cinquanta nou diputats però el tripartit arribaria a sumar-ne seixanta. Un panorama que, tenint en compte el marge d’error, podria arribar a situar el President Montilla tres o quatre diputats per sobre el candidat Mas, trencant fins i tot una eventual aliança amb Solidaritat o Reagrupament.

Des de la innocència política es pot pensar que la reedició del tripartit és impossible. El President Montilla hi ha renunciat i Esquerra s’hi posa d’esquena. Llàstima que aquesta mateixa escena la van interpretar fa quatre anys amb un resultat final ben conegut. Si el tripartit suma més escons que Convergència i Unió hi haurà nova presidència socialista. Els convergents no pactaran amb el PP, per convicció de país i per al·lèrgia al suïcidi polític. I no és segur que cap de les noves opcions independentistes entrin al Parlament per donar suport a CIU. Set, joc i partit per al Molt Honorable José Montilla Aguilera.

El sobiranisme té la força que té, una hegemonia fràgil, i només la concentració del vot en una opció transversal pot garantir un govern de país que faci política de construcció nacional des de la Plaça de Sant Jaume. El sistema electoral català premia clarament els partits més votats. L’any 2006 CIU va pagar 20.000 vots per cada diputat mentre Ciudadanos en va necessitar 30.000. Quan l’independentisme es presenta dividit en tres opcions, i amb dubtes sobre la capacitat de Reagrupament i Solidaritat per aconseguir representació parlamentària, el vot a Convergència i Unió és la millor manera de trencar l’espiral descendent del país. Un nou govern sòlid que retorni l’autoestima al sobiranisme, que acabi amb la submissió a Madrid, que freni la sagnia fiscal i guanyi la batalla de les competències en competència. Un govern que faci foc nou per reprendre el camí de la sobirania.
*

28N, 10 raons de país per votar CIU

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran el Sobiranisme:
"28N, 10 raons de país per votar CIU"

1. Perquè no s’hi val a badar. El 28N hi ha molts vots possibles però es tria només entre dues opcions. O Mas o Montilla.

2. Perquè es tria entre un President que vol la independència i es compromet a engegar un procés d’emancipació seriós i madur o un President que creu en Espanya i es declara explícitament antiindependentista.

3. Perquè la història recent demostra que qualsevol vot que no vagi a CIU és un vot, actiu o passiu, per un tercer tripartit.

4. Perquè la sobirania es construeix governant bé, guanyant el joc de les competències en competència, i el prestigi de l’autogovern no aguantarà quatre anys més de d’inoperància i desgovern.

5. Perquè a ERC se li han acabat els arguments. Si en 7 anys el PSC no ha sabut plantar cara al PSOE i posar-se al costat del país ja no ho farà.

6. Perquè una legislatura centrada en el concert econòmic és el que convé. Frenar la sagnia fiscal i jugar-hi com a factor de cohesió nacional i lligam de país.

7. Perquè la Generalitat necessita les mans lliures a Madrid per pactar a dreta i esquerra segons convingui.

8. Perquè potser calia un canvi després de 23 de governs Pujol i potser era un actiu per al país que un català nascut a Andalusia fos President de la Generalitat però ara ja no hi ha més potsers.

9. Perquè el PSC necessita repensar la seva fidelitat al país, la relació amb el PSOE i la seva invisibilitat a Madrid. I només ho farà des de l’oposició.

10. Perquè el moment demana un lideratge de país estable i fort i només CIU el té a l’abast.
O

Seminari d'introducció al liberalisme (els podcasts)

Entre abril i juny de l'any 2010 l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta va organitzar un seminari d'introducció al liberalisme. Un programa amb ponents de primer nivell per resseguir l'evolució històrica, el present i els reptes de futur del pensament liberal.

Sis ponències que a partir d'ara són a disposició de qualsevol en aquests podcasts que trobareu a continuació.

__________- Sessió 1: Joaquín Trigo

__________- Sessió 2: Joan Tugores

__________- Sessió 3: Ramon Alcoberro
__________- Sessió 4: José María Lassalle

__________- Sessió 5: Josep Lluís Oller

__________- Sessió 6: Antoni Fernández Teixidor

O

Sagrada Família / Alícia / MHP Ni-ni

Sagrada Família

El Papa Benet XVI visita Barcelona per consagrar la Sagrada Família i avui, durant unes hores, la basílica de Gaudí serà un dels centres del món. Però el gran tresor modernista de la ciutat és molt més que una obra magna de l’art religiós, és un crit del catalanisme. L’arquitecte reusenc pensava en Deú però també en el país quan creava expressió i bellesa. Josep Pijoan ho va explicar millor que ningú quan parlant sobre el temple deia: “Allà, cap al tard, és on millor sentiran aquell gemec comprimit de l’ànima catalana que batega per alçar-se”. Encara.

Alícia

Per primera vegada en molts anys, potser per primera vegada, aquesta setmana la dreta espanyola a Catalunya s’ha distanciat de Madrid per posar-se, d’aquella manera, a favor dels interessos el país. Només el concert econòmic ha aconseguit aquesta proesa. La candidata popular Alícia Sánchez Camacho ha fet públic que la proposta li sembla interessant. Ho ha fet a mitges, demanant deixar el tema per l’any 2012 i condicionant el seu suport al desarmament identitari del catalanisme. Pura estratègia, sí, eppur si muove…

Molt Honorable President Ni-ni

“Ni independentista ni de dretes”, així es defineix el President Montilla per buscar el vot en un dels cartells del PSC més present a tot el país. La cosa té gràcia i no només perquè els socialistes s’han acostumat a demanar el vot pel que no són i no per allò que voldrien fer. La dictadura franquista i la dictadura progre han aconseguit que a Catalunya ser de dretes sigui impossible perquè equival a ser mala persona. Si el PSC considera que pot guanyar vots dient que no és ni independentista ni de dretes deu ser que per la seva parròquia el sobiranisme cau més o menys al mateix sac. Probablement s’equivoquen, però no massa. Els socialistes coneixen la seva gent millor que ningú i d’estratègia electoral en saben un niu. Val la pena pensar-hi.
*

Carner a Calders, un programa de país*

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Carner a Calders, un programa de país"

Acabada la guerra, amb el país perdut i enmig d’un món convuls, Pere Calders arribava a Mèxic buscant un futur que devia semblar ben fosc. Expliquen que tot just posar els peus a la ciutat Calders va anar a veure Josep Carner. El poeta, diplomàtic i home de món, establert a la ciutat amb una bona feina en una de les principals editorials del país. I allà, en aquella trobada, Carner va dir a Calders unes paraules d’ànim que son alhora un autèntic programa de país.

Calders va entrar nerviós al despatx del gran poeta noucentista i l'homenot va demostrar tota la seva humanitat. Era evident que l’escriptor acabat d’arribar no tenia un ral, sembla que havia passat la nit al calabós després que la policia mexicana el trobés dormint al ras. Però Carner no li ofereix diners. L’editor li pregunta si té res per publicar i el jove Calders remena les butxaques per treure’n uns quaderns amb contes. Carner llegeix tranquil mentre en Calders fuma i finalment li fa saber que el material és bo i li avança una part del pagament que li donarà per la publicació.

I és llavors, sortint d’aquell despatx, que Calders li pregunta al poeta com s’ho farà per publicar allò. Com s’ho faran? Com s’ho farà el país? I Carner respon amb una frase magnífica que recull l’esperit d’aquell catalanisme que de la renaixença en treu un projecte de nació europea moderna i vibrant. Un programa de país però també un programa de vida:

“Hi ha bellesa en el món.
Es pot treballar amb alegria.
Sempre és millor tenir fe que desesperar-se.
Amb el prestigi de la feina ben feta
i evitant ser servils davant els altres pobles.”

Amén!

*Citat per Carles Torner en una ponència recent al Programa Vicens Vives
O

Per una narrativa de l'orgull nacional

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Per una narrativa de l'orgull nacional"

França és la Revolució Francesa i l’imperi napoleònic i els drets humans i la resistència a l’ocupació nazi. Alemanya és la reunificació i la reconstrucció del país per aixecar un gegant econòmic i el lideratge del projecte europeu. Anglaterra és la llavor britànica amb presència universal i la primera democràcia moderna i una excepcionalitat buscada que ho amara tot de tradició i la pròpia manera de fer. I Catalunya? Què és Catalunya? Arreu del món els projectes nacionals d’èxit compten amb una narrativa que ajuda a definir, reforçar i justificar l’orgull nacional. Una narrativa implicita que als països consolidats arriba a passar desapercebuda però que es troba present arreu. Del sistema educatiu als mitjans de comunicació passant per l’obra de govern a dreta i esquerra. I a Catalunya? Quina narrativa acompanya el projecte nacional català? Pervivència, revolució industrial i immigració haurien de ser-hi presents.

Pervivència
Catalunya és una anomalia. Un imperi medieval en decadència condemnat a la desaparició com tants i tants d’altres regnes, principats i comptats d’Europa. Un poble privat de poder polític entre dos gegants encaparrats a fer-lo desparèixer. Del Conde Duque de Olivares a la dictadura del General Franco, tres segles i mig d’ofec planificat i pressió militar. I no obstant els catalans són aquí, ferms i decidits a mantenir la seva veu en el món. La Renaixença i el catalanisme polític són una anomalia incomprensible que arriba quan a Catalunya li tocava apagar-se. L’excepcionalitat de la pervivència és un bon punt de partida per a la narrativa de l’orgull nacional català. Pervivència aixecada sobre una revolució industrial improvable i la integració exemplar dels successius allaus migratoris rebuts al llarg de la història.

Revolució industrial
Només dues regions del sud d’Europa fan la revolució industrial durant el segle XIX, el Piemont i Catalunya. Però la florida industrial catalana que transforma i modernitza el país és una gesta enorme. Un èxit incomprensible. El país segueix Anglaterra i Holanda i és dota d’indústria tèxtil però ho fa sense carbó (element essencial). Aprofitant amb enginy la força del Ter i el Llobregat per moure les maquines i aixecar les fortunes que faran possible la represa després de segles de decadència. Un país que perviu contra tot pronòstic i uns ciutadans que el fan créixer amb el vent de cara. Una història èpica que crida a sentir-se’n hereu.

Immigració
Catalunya és històricament un dels països d’Europa amb una menor potència demogràfica. La debilitat reproductora hi és una constant des de fa segles. Una debilitat que es troba a l’arrel de la decadència nacional a l’edat mitjana i que es farà encara més evident quan la industrialització reclami mà d’obra i aparegui la immigració forta i constant que fa més de cent anys que dura. Una debilitat que ha fet brillar una de les virtuts més lluminoses del país. En proporció a la població autòctona cap altre país d’Europa no ha rebut des de finals de segle XIX tants immigrants com Catalunya. Occitans i gascons, aragonesos, valencians, murcians, andalusos i extremenys, marroquins, bolivians, romanesos i gambians. Tots han anat arribant a Catalunya per incorporar-se al país amb una facilitat que sorprèn els estudiosos d’arreu del món. Catalunya té el mateix dret al títol de país d’acollida universal que l’Argentina o els Estats Units.

Tres gestes de la Catalunya moderna. Tres columnes d’un orgull nacional cívic, integrador, democràtic i de progrés que hauria d’amarar-ho tot per arribar a passar desapercebut.
O

Convergència, l'olla a pressió del sobiranisme

Article publicat al digital CatalunyaOberta:
"Convergència, l'olla a pressió del sobiranisme"

Si Convergència ha de ser el partit dels liberals catalans però no pot ser el partit liberal de Catalunya també ha de ser el partit dels independentistes sense ser un partit independentista. Contradictori i cacofònic. Una fórmula d'alquímia política que potser s'explica millor amb una metàfora culinària.

Sovint s'ha definit el model d'integració català, el nostre model de país, com una escudella. Hi ha el puré francès que ho passa tot per la trituradora de la igualtat (vulguis no vulguis) i l'amanida britànica en que la ceba mai no deixa de ser ceba (que l'aparti qui no en vulgui). Però l'escudella és diferent. Tot els ingredients es fonen en un plat nou aportant el millor que tenen. Perfectament integrats en un nou tot sense haver de desaparèixer. Un plat que demana temps, remenar-lo amb cura i habilitat a l'hora de fer anar el foc.

L'independentisme voldria coure el país a foc viu oblidant que la cassola va més aviat curta d'aigua. Que l'escudella seria crua. Amb el xup-xup accelerat de l'esbravada patriòtica el vapor buidaria l'olla i més d'hora que tard correria el risc de socarrar els ingredients. I és que només hi ha una opció per a les coccions difícils amb poca aigua, l'olla a pressió. Això és Convergència. El gran partit del nacionalisme és la tapa que manté el vapor sobiranista dins l'olla, guanyant intensitat a força de tenir-lo captiu i controlat. Accelerant la cocció sense cremar els ingredients. Potser no convenç, potser és poc èpica l'olla a pressió, però l'últim que va provar de fer escudella amb brases i una graella va acabar afamat i sense foc.

L

Cercle / Refundació / Carod / CatRUMASA

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Cercle / Refundació / Carod /CatRUMASA"

El Cercle d’Economia

Els Senyors del Cercle d’Economia s’han decidit a fer públic el seu malestar amb Espanya. No s’hi posen per poc i demanen una reforma constitucional que s’ajusti a les pretensions de sobirania i equitat de Catalunya. S’agraeix el gest però costa molt no recordar que aquests mateixos empresaris es van arronsar quan tocava donar suport a l’Estatut ambiciós que s’havia aprovat a Barcelona. Encara no fa cinc anys demanaven a tort i a dret tancar la negociació i afluixar el conflicte amb l’estat, no fos cas que prenguéssim mal. Que no els tremolin les cames quan, més d’hora que tard, torni a tocar plantar cara.

La refundació del PSC

A can PSC es posen la vena abans de la ferida. Es veu venir una clatellada important el 29N i sembla que hi ha moviments al subsol del partit. Alguns militants d’accent catalanista comencen a fer moviments per forçar una refundació del partit que trenqui el caciquisme i sintonitzi de nou amb els interessos del país. No serà fàcil però podria ser una bona notícia si el partit es mou en bloc. El partit dels socialistes és un actiu que fet a peces perdria tot el seu valor.

Carod el rapinyaire

Les clatellades podrien ser múltiples el 29N i tot indica que a ERC podria caure-li la més intensa de totes. El caïnisme república no té límits i abans d’arrencar la campanya l’incombustible Carod-Rovira ja s’ha fet present com el voltor que vetlla la presa moribunda. El número dos del govern Montilla espera presentar-se com un recanvi a l’eventual fracàs del candidat Puigcercós i resulta tan ridicul que faria gràcia si no fos ben trist. Que hi mengen a la torre d’ivori que provoca aquests trastorns tan profunds?

CatRUMASA, de mil en mil

És probable que la Conselleria d’Economia ho desmenteixi aquest dilluns mateix però La Vanguardia anunciava aquest dissabte que el deute de la Generalitat i la dificultat de finançar-lo per mitjans tradicionals havia forçat el govern a buscar solucions imaginatives. Una d’aquestes seria l’emissió de bons de deute a un any retribuïts a un tipus generós del 4,75. Bons de mil a dos mil euros que busquen implicar la ciutadania i que recorden les operacions recents amb que es financen les empreses de Nueva RUMASA. Res a dir. La Generalitat va justa i demana que la ciutadania hi confiï. Ara, el nou finançament pactat i celebrat pel Tripartit no devia ser pas tan bo.
O

Gràcies, tripartit!

Post publicat al web AbsolutMas:
"Gràcies, tripartit!"

El President Pujol ha expressat en més d’una ocasió que considera una sort haver arribat a la Presidència de la Generalitat amb cinquanta anys a l’esquena. Assolir la més alta responsabilitat en un moment vital de serenor i experiència. Preparat. Endurit. Disposat a prendre el timó del país. El primer redreçament després del Desastre Nacional era un temps d’enorme dificultat. Un humus per al lideratge que no és pot comparar amb el moment actual. És cert. Però l’anècdota serveix per dibuixar un paral·lel entre aquell Jordi Pujol de cinquanta anys i aquest Artur Mas de cinquanta quatre. Perquè acabada la seva presidència és molt probable que el President Mas consideri una sort haver arribat a la Casa dels Canonges després de set anys d’oposició dura i injusta. Set anys que
l’han preparat. Set anys que han convertit el candidat Mas en el President que Catalunya necessita.

Potser tot havia estat massa fàcil per a l’hereu del pujolisme l’any 2003. Potser no n’hi havia prou amb una carrera fulgurant des de la base al capdamunt de l’administració catalana. Potser no era suficient haver plegat d’un càrrec envejat per anar a treballar a l’empresa privada. Potser no n’hi havia prou guanyant unes eleccions contra tot pronòstic. Derrotant l’esperança blanca del socialisme català. Lluitant contra el menyspreu dels suposats intel·lectuals del país i la caricaturització més descarnada.

Potser calia alguna cosa més. Calia demostrar que Convergència Democràtica de Catalunya, que Convergència i Unió, no era un terrós de sucre solidificat només per la dolçor del poder. Calia demostrar que sense governar, sense cotxes oficials ni assessors de sou públic, CiU continua essent la gran eina de construcció nacional que Catalunya necessita. La força que aconsegueix un Estatut ambiciós a Barcelona, que negocia la retallada a Madrid contra les tisores del propi PSC i salva l’economia espanyola de l’abisme grec. Calia demostrar que quan un líder de debò pren un compromís amb els votants el manté fins al final. Que tot i haver estat votat per governar accepta el joc brut de l’adversari i fa oposició amb tota la fidelitat i la devoció al país possible. Calia demostrar que tornant a guanyar i essent de nou víctima d’un pacte enganyós, l’oposició pot ser cent vegades més presidencial que un President que no sap estar a l’alçada del país. Calia.

Set anys, set anys llargs que l’estultícia socialista vol allargar encara una mica més. Però no cal que s’hi esforcin. És en bona part gràcies a la duresa dels bancs de l’oposició que l’Artur Mas serà un President brillant. I allargar l’agonia només el farà millor encara.

Endavant Artur! Endavant President!
O

Microbloc a cop de twit (recull 10)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• És difícil que un moviment immadur tingui líders com Déu mana. Com amb la fruita, accelerar la maduració acaba perjudicant el gust.
• Sembla mentida com els feliços anys zero recorden els vint. Ara anem de cap als anys trenta i , com llavors, hi arribem desorientats.
• Centrar la campanya catalana en la independència és com fer-ho sobre la nostra missió tripulada a la lluna. Si no passarà, de què parlem?
• Per exercir qualsevol responsabilitat pública a CAT hauria de ser requisit indispensable haver llegit l'Obra Completa (tota) de Josep Pla.

LAPORTISME:

• Per què quan penso en Laporta em ve el nom de Sarah Palin al cap?
• Buscant una bona traducció per la mítica frase: "Que me están embaucando a algunos de ustedes!". El zeitgeist català en 8 paraules.
• Un llibre polític que ningú no gosarà escriure: "La Catalunya dels clowns. Del tornarem a sofrir fins a l'al loro que no estamos tan mal".

SENTÈNCIA TRIBUNAL CONSTITUCIONAL:

• Catalunya no és Kosovo. Per sort no s'hi assembla gens. Ara, Espanya té una pulsió sèrbia innegable!
• La lectura dissonant de la sentència del TC que es fa a Madrid i Barcelona recorda la distància entre flamencs i valons. M'agrada!
• Pilar de quatre caminant cap a l'Ajuntament a la festa major de Reus. L'acotxador és negre. Catalunya és això i el TC no hi pot fer res.

FETS I GENT:

• Sense pronoms febles el català seria una llengua vulgar. Són les nostres declinacions., els nostres phrasal verbs. HO són! Cuidem-LOS!
• Els cristians que cremen l'Alcorà perquè l'islam és una religió violenta i bel·licosa... s'han llegit l'Antic Testament?
• "Els jugadors de whist" és una de les millors novel·les que he llegit en molt de temps. Un goig!
  O

Competències en competència

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Competències en competència"

Més enllà de la reivindicació nacionalista la voluntat d’autogovern (de sobirania) dels catalans ha esta sovint recolzada en l’argument de la competència. Davant l’Espanya ineficaç i corrupta la immensa majoria dels catalans han vist clar que els convenia més un bon govern a Barcelona que un mal govern a Madrid. Els catalans exercien el vot reclamant competències perquè estaven segurs que serien gestionades amb més competència. Una seguretat que s’ha estovat els últims anys. La disbauxa del primer tripartit, la grisor del segon i un tuf de clavegueram corrupte han matisat l’aura d’eficiència en la gestió que venia el catalanisme. Per sort l’Espanya ascendent d’abans de la crisi, el país triomfant que amenaçava el projecte nacional català, ha topat amb una crisi profunda i intensa que posa en qüestió les bases del seu model. Catalunya té ara una nova oportunitat de distanciar-se d’aquell projecte oposant-hi estabilitat i bona gestió. Una oportunitat que no es pot deixar passar.

Les competències cedides per l’estat espanyol i les petites parcel·les de sobirania que cal esgarrapar amb ungles i dents deuen semblar poca cosa als que aspiren a la independència per demà mateix, però menystenir el que tenim és una bona manera d’anar de mal en pitjor. L’independentisme governamental ha demostrat una nul·la responsabilitat institucional i ha contribuït més que ningú els darrers anys al desprestigi de la política catalana. Errors estratègics, Consellers de tercera fila, lluites intestines, polèmiques absurdes i inestabilitat crònica han portat la desafecció a nivells rècord. En pura lògica revolucionària d’estil anti-colonial potser era bona idea. Mirant a Catalunya la jugada podia haver acabat en desastre.

És amb una mostra constant d’excel·lència, pionerisme i lideratge polític del Parc de la Ciutadella a la Plaça de Sant Jaume que l’impuls a l’autogovern continuarà creixent en intensitat i ambició. Sense més límit que l’horitzó de la plena sobirania. El nacionalisme necessita governar i fer-ho bé. Fer-ho millor que ningú. I és clar que hi ha problemes i dificultats. Un mal finançament, la ingerència política d’Espanya i la pressió irritant de la caverna mediàtica de Madrid. Res de nou. La Mancomunitat es va aixecar en un context similar i el mateix li passava a la Generalitat del President Pujol. Contra tot plegat només s’hi val a posar-hi més feina, més intel·ligència i més passió pel país. La història demostra que és possible.
O

Microbloc a cop de twit (recull 9)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• Politics i responsables públics han d'anar als barris a parlar d'immigració però sense càmeres i no només quan s'acosten eleccions.
• Hi ha polítics bombers i polítics piròmans. Jo em quedo amb els del primer grup.
• Si algun dia es prohibeix fumar al cotxe particular o a casa de cadascú em faré fumador! El meu cotxe i casa meva son això... MEUS!
• El lideratge surt de la missió. La missió és filla de la visió. La visió baixa del compromís. Compromís és responsabilitat. (versió 1.1)

TRIPARTIT:

• El govern diu que hi ha + metges, + professors i + mossos que fa 4 anys. Però + funcionaris vol dir millor sanitat, ensenyament i seguretat?
• Un bon resultat electoral s'aconsegueix amb projecte, lideratge i bona feina. Si no tens res d'això ja pots anar buscant dates ja...
• Convocar les eleccions al novembre recorda a allò dels mals estudiants que volen endarrerir l'examen perquè no han estudiat.
• Decididament el lema del PSC a les generals era "Si guanya Zapatero, canya a Catalunya"... o era "Si tu hi vas ells se n'enfoten"?

ECONOMIA:

• La fàbrica Asland del Berguedà i la seva història fan pensar. Un projecte ambiciós i milionari de ppis. de segle XX. Avui en sabríem?
• Quan sento allò de "fer de la crisi una oportunitat" penso en la ràbia que deu fer la frase als que no tenen les eines per fer-ho.
• L'autèntic garrepa no només pateix quan gasta. Li sap greu fins i tot que gastin els altres.
• Veig gent jove i sana demanant almoina i em plantejo si de debò "es mejor pedir que robar". (polèmic mode on)
  O

Obrir-se al món, motor d'innovació

Post publicat al bloc d'n-giny:
"Obrir-se al món, motot d'innovació"

L’obertura internacional de l’empresa es presenta habitualment com una jugada comercial (nous mercats amb nova facturació) o de cadena de valor (nous proveïdors amb noves millores de marge) però hi ha un tercer factor que sovint passa desapercebut. El factor creativitat (noves idees i impuls a l’I+D). Globalització i innovació deuen ser els dos mantres més repetits de la dècada i estan més relacionats que no sembla. El món és una font d’inspiració fantàstica que cap empresa hauria de deixar escapar. Fins i tot aquelles que no tenen previst fer el salt internacional a curt termini han d’estar ben atentes als moviments del seu sector en d’altres racons dels planeta. Competidors internacionals, proveïdors internacionals i clients internacionals son tres fonts d’innovació global de primer ordre. Un motor de creativitat.

Hi ha qui en diu fer un cop d’ull a com remena el mercat i els tècnics que s’estimen més parlar de benchmarking competitiu però al cap i a la fi es tracta del mateix. Veure per on avança el mercat. Seguir els moviments de les empreses del propi sector arreu del món per aprendre allò que fan bé. Els menys poètics parlaran de còpia però no és això. Es pura inspiració per a l’I+D que es fa portes endins. Fa vint anys les principals fires internacionals de cada sector eren l’únic camí per aquest exercici però avui n’hi ha prou de googlejar unes hores. I si més enllà de les idees es busquen solucions és en els proveïdors internacionals on cal anar-les a buscar. Empreses que treballen en mercats diferents, amb clients i necessitats diverses que poden aportar un know-how enorme. Els bons proveïdors fan millors els seus clients i son una via d’excel·lència que cal anar a trovar allà on es trobin. Fins i tot a l’altre banda del món. Competidors i proveïdors presents als mercats internacionals son motors de creativitat i innovació però el procés arriba al màxim de revolucions quan l’empresa fa el salt i comença a treballar amb nous clients internacionals. Un pas que força a adaptar els productes i trobar nous camins que acaben enriquint la competitivitat portes endins.

Creativitat, creativitat i creativitat. A la triple C per una triple via: competidors internacionals, proveïdors internacionals i clients internacionals. Obrir-se al món impulsa la innovació.
P

El catalanisme passiu del PSC

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"El catalanisme passiu del PSC"

La jugada era gairebé perfecta. L’any 2003 el PSC va aconseguir un somni llargament cobejat. Tot i un empat tècnic en vots* i la victòria de CIU en escons els socialistes aconseguien lligar el primer tripartit. Un moviment que els havia de portar a certificar el seu catalanisme de pedra picada amb l’objectiu, mai amagat, de marginar CIU. El PP governava l’estat amb majoria absoluta i seria molt fàcil anar estirant la corda amb la complicitat del PSOE. I vinga a fer el patriota de la forma més innòcua perquè tot plegat no era sinó un senzill joc de frontó contra la paret de l’aznarisme. Però arriba la tragèdia de l’11M i el tripartit es troba cara a cara amb el “gobierno amigo”. Fer el valent ja no seria de franc. Les esmenes presentades pel MHP Montilla, llavors Ministre, a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya resumeixen bé la tragèdia del tripartit.

Set anys després del 2003 l’invent ha estat un fracàs però la pregunta continua a l’aire. És el PSC un partit catalanista? I la resposta és un sí arrossegat i poc entusiasta. El catalanisme dels socialistes catalans és light i passiu. Potser el PSC no estira la corda, ni massa ni poc, però el cert és que sense el PSC potser no hi hauria corda per estirar. I és que una ullada al substrat social que avui configura el cens català, als perfils nacionals i ideològics dels ciutadans del país, fa pensar que seria difícil aconseguir un sistema de partits més favorable a la construcció nacional. El PSC és una eina que val la pena cuidar. Citant l’Enric Juliana: “el PSC dóna profunditat de camp al catalanisme”.

El procés de construcció nacional demana una triple configuració social que comença amb un gruix de ciutadans que l’impulsen, els entusiastes. Un rol que a Catalunya fa el terç més nacionalista de la societat, un conjunt representat principalment pels partits nacionalistes/sobiranistes/independentistes. Però recolzada sobre una minoria social escassa i precària la construcció nacional, amb l’extensió de la llengua i la immersió lingüística com a bandera, només es pot mantenir sense una oposició significativa. És gràcies a l’escassa incidència de l’espanyolisme i l’anti-nacionalisme que és possible el consens catalanista. Si el Partit Popular, Ciutadans i altres espècies estranyes tinguessin més presència política al país tot seria molt diferent. Molt més difícil. Però més enllà d’entusiastes i contraris la clau de volta de tot plegat és una massa social que sense situar-se en el nacionalisme accepta passivament i sense oposició la política d’enfortiment i construcció nacional. És en aquesta categoria on el PSC juga un rol fonamental. La gran majoria dels seus votants son catalanistes passius i si ho són és en bona part gràcies al discurs que l’esquerra catalana, del PSUC al PSC, ha seguit les darreres dècades. Sense aquests partits no seria estrany que part dels seus votants basculessin cap a l’anti-nacionalisme fent molt difícil, potser impossible, la continuació d’un consens positiu per al país.

El President Montilla potser no ha estat un gran líder al capdavant de la Generalitat. És cert. Però com a ex-President pot tenir un rol fonamental per afermar una visió positiva del catalanisme, mig passiva i mig entusiasta, entre molts ciutadans del país amb una trajectòria vital similar a la seva. Un lideratge integrador que ell pot exercir millor que ningú. Però no diguem blat…
O

Concert econòmic, política de debò

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Concert econòmic, política de debò"

Descartada la secessió a curt i mitjà termini només la fòrmula del concert econòmic ofereix prou garanties al mal nenor de la sobirania compartida. Un control sobre els recursos fiscals del país que garantiria prou força negociadora per aturar el dèficit fiscal que dessagna l’economia catalana i blindar el propi espai de decisió. Després del fracàs estatutari plantejar a curt termini la consecució del concert pot semblar una pura fantasia però el cert és que hi ha arguments per a l’optimisme.

Catalunya endins el Partit Popular no ha superat encara, després de tres dècades llargues, l’estigma de partit pària. En el seu millor moment, a les generals de l’any 2000, no va passar de ser el tercer partit més votat amb un trist 14,5% de vot sobre el cens. Una realitat que tenint en compte el pes demogràfic de Catalunya condemna els populars espanyols a l’oposició si no és que son capaços de galvanitzar fins a l’extrem la resta del cos electoral de l’estat. Una tasca dificil que només han aconseguit dues vegades. Els populars catalans necessiten ser reconeguts pels votants de Catalunya com un partit propi que mira pels interessos del país. Un reconeixement que, allunyats de la qüestió identitària, poden aconseguir si participen de forma directa i devisiva en la consecució d’un concert econòmic per Catalunya. Una jugada que obligaria el PSC a donar-hi suport si no volen caure, ells mateixos, a la cova del sucursalisme que el PPC prova d’abandonar.

Però Catalunya enfora hi ha també arguments per obrir el camí del concert. Hi ha una Espanya subsidiada que és també una Espanya captiva. L’Espanya del PER i el 25% d’empleats públics que fan de columna vertebral del PSOE. La voladura controlada d’aquest entramat clientelar ha de ser, per força, atractiva per la dreta espanyola. Un moviment que de retruc posaria el PSOE a la defensiva i tensionaria la relació del PSC amb els seus socis de Madrid.

Catalunya endins però també Catalunya enfora és el Partit Popular qui té la clau del concert. Ara, essent realistes el concert econòmic català no podria ser una bicoca com el basc o el navarrès. Seria necessàriament un concert econòmic “solidari”*. La fòrmula del concert implica que Catalunya recapta els propis tributs, tots, per enviar-ne després una part a Madrid en concepte de despeses comunes (defensa, monarquia, ambaixades, …), inversions de l’estat a Catalunya i la quota solidària que exigeix la Constitució. El pes econòmic de Catalunya al conjunt de l’estat i la cotilla constitucional fan impossible un concert com el foral en que bascos i navarresos acaben cobrant per ser espanyols. Però un nou marc de relació fiscal multiplicaria la força negociadora del país, permetria pagar només per aquelles inversions de l’estat ja executades i faria possible mantenir la quota “solidària” en xifres assumibles tendint, gradualment, a zero. Clarificant, negre sobre blanc, el que el passaport espanyol costa a cada català. No és cert que un marc de relacions fiscals amb l’estat sota la fòrmula del concert sigui inconstitucional. El concert català hauria de ser “solidari” per complir allò disposat per l’article 156 de la Constitució però l’exemple de les Canàries fa evident que hi ha flexibilitat legislativa en aquesta qüestió més enllà de les regions forals.

Un projecte interessant per al país que se situa, a més, en el terreny d’allò possible i a l’abast. Una jugada d’estratègia i tàctica nacionalista. Política de debò.

*Les cometes responen al caràcter forçat de la solidaritat catalana.

Vora el pi de les tres branques

Publicat el Bloc Gran del Sobiranisme
el passat diumenge 4 de setembre

Des que Verdaguer li va dedicar un bellíssim poema l’any 1888 el pi de les tres branques ha estat un dels símbols del catalanisme. Un indret de visita obligada i una metàfora del país (països, si es vol). Sec, escapçat, mort i apedaçat, encara imposa quan es visita. Un arbre immens, altiu i negre enmig del verd del Berguedà.

Fa tres segles que a Catalunya la fidelitat al país és paga cara i el pi de les tres branques n’és una bona prova. Des que va esdevenir un referent de catalanitat l’arbre ha estat enverinat i cremat, atacat a cops de destral i més endavant, amb la millora de la tècnica, esgarrinxat amb una moto-serra. Avui qui el visita troba l’esquelet d’allò que havia estat. Un tronc enfosquit i sense vida, ple de cicatrius i amb una branca perduda. I és fàcil deixar-se endur pel pessimisme per veure en aquell pi la dignitat rebregada del país. Però l’arbre es manté dret. Ferm. Sec però endurit, gairebé petrificat. I encara més. Al voltant de l’arbre la vida reneix. Neixen nous pins que s’alcen tossuts per poder superar algun dia aquell que va inspirar Mossèn Cinto. I hi ha gent, joves i grans, molta gent que peregrina al pi i l’omple de vida amb la seva presència.

Hi ha l’adversari (l’enemic davant el qual sempre és l’hora d’estar alerta) que ataca el pi de les tres branques i tots els símbols del país pensant que pot ferir-lo però no hi ha cop, per fort que sigui, que pugui arribar a l’ànima. Anys de resistència, anys de renaixença, demostren que aquest enemic té la batalla perduda. Però la victòria és en el bosc, en la gent, i la clau de l’èxit és aquesta perspectiva. Hi ha qui es mira el pi tan de prop que no pot veure el bosc que hi ha al darrera. Aquells que voldrien quedar-se amb un pi sec perdent l’oportunitat de gaudir d’un bosc sencer. Tot un bosc que arrela, lentament, tement una maltempsada que l’esguerri.

ñ

El proper 14 de setembre arriba... ABSOLUT

Vacances impagables

El catalunya.ffw torna el proper setembre.

*

Per un nou impuls industrial Catalunya enfora

Article publicat a l'Antena de la Fundació CATDEM:
"Per un nou impuls industrial Catalunya enfora"

Han estat deu anys difícils per a la Catalunya dels quatre motors d'Europa. Una dècada en que el model econòmic que mirava a la Llombardia, el Veneto o Baden-Wurtemberg ha estat posat en qüestió i víctima d'un arraconament progressiu. Les pimes industrials amb vocació exterior resultaven poc lluents comparades amb l'èxit de l'economia financera, la facilitat de la construcció i l'alegria del turisme. Madrid es feia gran combinant la força dels ministeris amb l'impuls de les grans privatitzades, els grups constructors i dos dels bancs més grans del món. I des de Barcelona, sempre tan pendents del que passa dins l'M-40, l'economia productiva semblava poca cosa. Però el temps passa i la veritat, de vegades desagradable, acaba traient el cap. La productivitat, la competitivitat i la internacionalització son els únics arguments del teatre econòmic.

Fa dos anys llargs que l'estat espanyol s'endinsa a poc a poc, com un vaixell fantasma, en la boira d'una crisi econòmica que serà llarga i dura. Caldrà desfer els anys de camí equivocat carregant una motxilla de deute que es farà molt feixuga. I és ara, enmig del desconcert, quan els catalans mirem al nostre sistema econòmic buscant alguna cosa sòlida i hi trobem allò que no hauríem d'haver oblidat mai. El teixit industrial del país. Un sector que pesa relativament poc en el conjunt de la nostra activitat econòmica, menys d'un 20%, però que brilla per mèrits propis per sobre tota la resta. La indústria és, de llarg, el sector més competitiu del país. La punta de llança de l'economia catalana i l'eina clau per al repte de la globalització.

La internacionalització continua essent una assignatura pendent. S'ha avançat molt des de la incorporació al projecte europeu l'any 1986 però els últims anys l'impuls global de l'economia catalana s'havia frenat. I no és estrany. El mercat espanyol és tan proper, tan fàcil, i el seu ritme de creixement era tan vibrant fins l'any 2007 que resulta comprensible que els empresaris catalans s'hi aboquessin amb força oblidant la necessitat d'obrir-se al món. Però l'escenari ha canviat bruscament i l'estímul a l'expansió internacional serà més fort que mai en els propers anys. L'economia espanyola no tornarà a ser mai més la vuitena economia del món i tardarà molt de temps a recuperar un ritme de creixement digne. Totes les expectatives de futur per a l'economia catalana venen d'Europa i la resta de mercats internacionals i és des de la indústria que s'hi podrà fer forat amb més contundència.

La racionalitat econòmica farà el que anys d'empenta i estímuls públics no han acabat d'aconseguir. No caldrà un gran suport polític per aconseguir una resposta de creixement global de la indústria del país. Evitar posar-hi traves serà suficient. Prou de permisos, autoritzacions i impostos excessius que penalitzen la industria per sobre de qualsevol altre sector. Prou a la cultura del no que fa impossible l'activitat logística i la industria que en depèn. Prou d'infraestructures pensades des de l'economia de serveis (TGV) que ignoren el que necessita l'economia productiva (tren de mercaderies). En el món que s'apropa seria massa car repetir els errors del passat.

Mr. Duran goes to Berlin (fent palanca amb el Directori Europeu)

El President espanyol es va fer el cec davant la crisi fins fa tot just dos mesos. L'11 de maig hi va haver un canvi de rumb sobtat després que el vespre anterior el trio Merkel/Obama/Wen truquessin a la Moncloa per explicar-li al de la cella que ell tot sol posava en risc el sistema econòmic internacional. L'endemà mateix el clown Zapatero anunciava un paquet de mesures indispensables que havia de ser aprovat pel Congrés pocs dies després. La irresponsabilitat dels polítics espanyols va fer que els populars s'oposessin a les mesures i l'estat es va apropar molt a l'abisme econòmic. Com sempre, però, el grup de CIU va sentir el dring del seu gen responsable i va salvar el coll al govern socialista alhora que garantia l'estabilitat de la zona Euro.

La nit anterior a la votació s'hauria pogut donar aquest diàleg de ficció. El diputat Duran es planta a Berlín en una reunió a porta tancada amb la Cancellera Merkel i ...

- Sí Angela, tens raó, tenim un problema. La irresponsabilitat dels espanyols no té límits i son ben capaços d'engegar-ho tot a rodar. Tothom juga amb foc perquè es pensen que sempre serem allà per apagar-lo però els nostres diputats en comencen a estar farts.
- ...
- Necessiteu un aliat i saps que en nosaltres el teniu. Nosaltres ens comprometem a defensar els interessos d'Alemanya perquè son els nostres però ens hi heu d'ajudar. Quid pro quo Angela, quid pro quo. Hi ha un parell de qüestions sobre les que necessitem que intercedeixis. Una sentència del Tribunal Constitucional i el dèficit fiscal català.
- ...
- Sí, ja ho sé que et deu semblar increïble el que et demano però el Tribunal Constitucional espanyol no és com el d'aquí. Allò és una broma. És un tribunal de fireta amb la meitat dels jutges amb el mandat caducat i on tots hi voten segons demana el partit que els ha col·locat a la butaca. Si els ho dius com tu saps segur que els populars espanyols s'hi avindran. Tenir-te d'aliada els anirà molt bé quan vinguin eleccions. Ells sabran com pressionar els seus jutges. Que hi hagi sentència però que sigui suau. Que sigui innòcua per poder passar pàgina tots plegats. Enmig d'aquesta tempesta Espanya necessita estabilitat i només així la podem garantir.
- ...
- Espanya està molt endeutada. Què t'he d'explicar? Per sortir-se'n necessita aprimar l'estat i desfermar totes les energies possibles. S'han d'acabar les carretades de diner públic, vostre i nostre, i han d'aixecar la bota fiscal que frena el motor català. Angela, necessitem que s'acabi el dèficit fiscal català. Us interessa. La meitat de les importacions d'Espanya, les compres que us fem, van a Catalunya. Si Catalunya deixa de perdre el 10% del PIB cada any podrem generar molt de creixement. Som l'economia més oberta i exportadora de l'estat espanyol. És l'única forma d'assegurar que els vostres bancs cobraran allò que se'ls deu. Comptem amb tu?
- ...
- Necessito la teva paraula. La nostra gent està farta de ser responsable per res. Vam obrir a Espanya les portes e l'Euro, deu anys de progrés econòmic, i els han utilitzat per ofegar-nos encara més. Si no puc garantir que comptem amb vosaltres deixarem caure el sistema. No podem salvar l'estat perquè ens continuï escanyant.
- ...
- No te'n penediràs. No estic segur que ho entenguis però nosaltres ara tornem a casa. Aquesta reunió és més del que sembla. Volem tornar a ser Marca Hispànica. La vostra marca a Espanya. I si ho penses bé veuràs que us interessa molt que sigui així. Tant o més que a nosaltres.

PODEU VOTAR AQUÍ!

Una proposta pels catalans de la Roja (a pilota passada)

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Una proposta pels catalans de la Roja" (a pilota passada)

"en acabar el partit han de fer pinya i anunciar als
mitjans que un cop acomplert el deure professional han
decidit no participar en cap de les celebracions"

Busquets, Capdevila, Cesc, Piqué, Puyol, Xavi i Valdés. Una colla de catalans son l'espina dorsal de l’equip de futbol que és a les portes de guanyar el Mundial. Han anat a Sud-àfrica a fer la seva feina i l’estan fent a consciència. Hi deu haver qui els ho retreu. És fàcil dir als futbolistes catalans que no juguin amb la selección però què farien els que ho demanen? Posarien en risc al seva carrera professional per un sacrifici que pocs agrairien? Ara, els catalans que jugaran la final del Mundial amb la Roja no poden ignorar que ho faran poques hores després que centenars de milers dels seus compatriotes, la mateixa Guardia Urbana els xifra en més d’un milió, hagin sortit al carrer en una manifestació històrica. Un clam de dignitat catalana davant l’agressió del Tribunal Constitucional espanyol.

Potser és inevitable que els futbolistes catalans juguin amb la Roja quan son convocats. Potser és comprensible que ho facin a fons i tan bé sàpiguen. Potser és natural que hi posin el coll i sentin l’equip i arribin, si poden, a fer-se amb el títol. Però el que no pot ser és que quan Catalunya s’enfronta a l’Estat, l’endemà d’un clam català de punta a punta del país, els herois catalans de la pilota celebrin amb Espanya com si no hagués passat res. Jugar, suar, guanyar, és la seva obligació. Celebrar-ho és una elecció.

Si els jugadors catalans de la Roja senten el país i volen respondre a la pressió que l’Estat exerceix sobre Catalunya tenen un arma poderosa a les mans. Han de jugar la final i fer-ho bé, fer-ho a fons i portar el títol cap a Espanya. Però en acabar el partit han de fer pinya i anunciar als mitjans que un cop acomplert el deure professional han decidit no participar en cap de les celebracions. Que prendran el primer avió cap a casa. Que aquesta és la seva manera de dir no al Tribunal Constitucional i a la seva pretensió d’imposar la voluntat espanyola sobre Catalunya.

Ho poden fer. Ho han de fer tots junts. Catalan power!

PODEU VOTAR AQUÍ!

El vídeo del cap de setmana (XIX)

10J: 50 raons per anar a la manifestació, encara!

50 raons per anar a la manifestació de l'1D (2007)

que continuen, desgraciadament, ben vigents.

Demà 10J NOSALTRES DECIDIM! SOM UNA NACIÓ!

Hi ha moltes raons per a no faltar-hi. Aquí en van només cinquanta:

1. Perquè som una nació i diem prou.
2. Perquè tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.
3. Perquè hi donen suport més de 150 entitats econòmiques i socials.
4. Perquè som un país modern.
5. Perquè en un país modern el principal aeroport no s'ofega en el caos.
6. Perquè en un país modern l’autopista més important no pot ser un tap cada cap de setmana d’estiu.
7. Perquè en un país modern la capital no es queda a les fosques una setmana.
8. Perquè en un país modern els trens de rodalies no s’aturen tot un mes.
9. Perquè volem continuar essent un país modern.
10. Perquè només quan guanya Catalunya, guanya Catalunya.
11. Perquè és una manifestació per anar-hi en família.
12. Perquè el TGV arriba tard, malament i sense connectar amb Europa.
13. Perquè la xarxa de rodalies és bàsica per a un àrea metropolitana integrada.
14. Perquè si convoquen des d’Unió a Iniciativa és que convoca tothom.
15. Perquè quan la societat civil es mou és obligat acompanyar-la.
16. Perquè el nostre model de país el decidim nosaltres i només nosaltres.
17. Perquè ja n’hi ha prou de pagar impostos que mai no retornen.
18. Perquè exigim la publicació de les balances fiscals.
19. Perquè continua essent cert que tot el que no gestionem nosaltres, es gestiona contra nosaltres.
20. Perquè la Ministra Alvarez ha de plegar.
21. Perquè els catalans sí que “ni partios ni doblaos”.
22. Perquè la llengua castellana mereix que algú defensi la -d- del participi.
23. Perquè quan es convoca una manifestació amb aquest consens s’hi ha d’anar i prou. No ens podem permetre farols mal plantejats.
24. Perquè els mitjans de comunicació no en parlen però el missatge corre de tota manera.
25. Perquè necessitem lideratge i planificació estratègica. Un país capdavanter no s’improvisa.
26. Perquè els nous catalans d’ara han de saber que els catalans d’ahir i els d’abans d’ahir tenim sang a les venes.
27. Perquè si els ciutadans no es mouen quan cal, la desvinculació política només amaga el passotisme.
28. Perquè no en tenim prou arreglant el que no funciona, volem ser líders i pioners.
29. Perquè, venint de comarques, és l’excusa perfecta per passar un dia a Barcelona.
30. Perquè l’eix mediterrani, que l’estat ignora, és prioritari per als interessos de Catalunya.
31. Perquè el model radial espanyol, que l’estat imposa, no respon a les necessitats del país.
32. Perquè som un milió més que fa deu anys i ens calen els recursos per relligar el país.
33. Perquè s’ha acabat el bròquil!
34. Perquè els grans sindicats s’equivoquen amb el seu silenci.
35. Perquè no hi ha victimisme sense víctimes i no s’és víctima quan es planta cara.
36. Perquè el PSC ha d’adonar-se que els seus votants i militants no comparteixen el servilisme al PSOE dels amos del partit.
37. Perquè el PP ha de patir pel que li espera si guanya les eleccions generals.
38. Perquè el Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç i el Foment del Treball han de saber que se’ls troba a faltar.
39. Perquè els efectes de la falta d’inversió els patim tots els catalans, vinguem d’on vinguem i pensem com pensem.
40. Perquè l’Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00
41. Perquè volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos.
42. Perquè en un moment de canvi i reptes de competitivitat la inversió és més necessària que mai.
43. Perquè s’ha de caminar una hora al dia
44. Perquè el dèficit inversor dels últims anys no es pot repetir i necessitem prendre el control dels nostres recursos.
45. Perquè en infraestructures, si nosaltres patim nosaltres decidim.
46. Perquè l’aeroport del Prat ha de poder competir en llibertat, sense estar sotmès a interessos centralistes.
47. Perquè no volem un aeroport “low cost” per a un país “low cost”.
48. Perquè només recaptant i administrant els nostres impostos garantirem un tracte just en el futur.
49. Perquè tenim dignitat.
50. Perquè som una nació i diem prou. Tantes vegades com calgui.

PODEU VOTAR AQUÍ!

Provant de baixar l'Estatut(et) de la web del TC

Provant de baixar el text de l'Estatut(et) de la web del Tribunal Constitucional apareix això... (cliqueu la finestra per veure-la en moviment)

EL 10J TOTHOM A LA MANIFESTACIÓ!

PODEU VOTAR AQUÍ!

La Constitució espanyola i la nova Catalunya

El darrer article publicat al digital Catalunya Oberta:
"La Constitució i la nova Catalunya"

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut(et) de Catalunya és imminent. Fins i tot podria avançar-se a la publicació d'aquest article. Arribarà, implacable, i hi ha pocs dubtes sobre la seva contundència. De forma directa o per la via interpretativa sembla evident que l'esperit castellà del Tribunal Constitucional acabarà la feina que els socialistes catalans van començar a Barcelona i els diputats, d'esquerra a dreta, van continuar a Madrid. Tots agenollats sota la sharia constitucional.

Constitució amunt i Constitució avall. Els catalans continuen menjant transició política matí, tarda i nit. Qualsevol diria que va passar abans d'ahir però aviat farà 32 anys del referèndum de l'any 78. Déu n'hi do. Els mitjans de comunicació espanyols van repetint que la Constitució és de tots i no es cansen de recordar als catalans que la van votar de forma massiva i entusiasta. Però el cert és que son pocs els catalans d'avui que han donat el sí de forma directa al text constitucional espanyol. Tot just una mica més d'un 20%. Els votants més joves que ho van poder fer tenen avui 50 anys i més de dos terços dels catalans es troben per sota d'aquesta franja d'edat. Vuit de cada deu catalans s'han trobat la Constitució Espanyola a sobre sense haver-hi dit la seva i la cosa comença a coure. Pretendre que aquest text i el Tribunal Constitucional que el defensa tenen més legitimitat que un Estatut votat activament per la meitat del cens electoral català fa riure tant que venen ganes de plorar.

Des de Madrid s'argumenta que Catalunya no pot trencar unilateralment el pacte constitucional. I té gràcia parlar de pacte quan una de les parts negociava amb la pistola sobre la taula i encara va fer servir la Guardia Civil per encongir allò pactat tot just tres anys després. La radicalitat democràtica, l'esperit jeffersonià, exigeix que cada generació revisi i confirmi i els pactes signats pels que l'han precedit. I aquesta és la qüestió central, la generació de la transició ha esgotat el seu recorregut alhora que es deslluïa la seva obra. Som al cap del carrer. S'acaba una època i encara no sabem què és el que comença però els catalans d'ara no acaben d'estar contents amb la hipoteca heretada dels pares.

PODEU VOTAR AQUÍ!