dimarts, de febrer 16, 2010

El doble decalatge laboral


Fa pocs dies la premsa es feia ressò d'una convocatòria d'oposicions per a una cinquantena de places d'auxiliar administratiu a la que van concórrer més de tres mil cinc-centes persones. El més significatiu no és tant el nombre de candidats, més de setanta per plaça, sinó el fet que prop del setanta-cinc per cent dels aspirants superaven de llarg la formació mínima requerida (un pobre títol d'ESO en aquest cas) i no pocs eren llicenciats universitaris.

Amb més de sis-cents mil aturats a Catalunya l'atur estructural és a l'ordre del dia. I no és estrany. Serà molt i molt difícil trobar una sortida als centenars de milers de treballadors sense qualificació que s'acumulen a les llistes del SOC. Gent sense res a oferir més enllà de les seves mans. Però aquesta tragèdia no pot fer oblidar l'altre gran decalatge del mercat de treball. Els milers de llicenciats incapaços de trobar una sortida laboral que respongui al seu potencial. Un universitari fent d'auxiliar administratiu d'una administració pública és un malbaratament de recursos enorme. Del recurs humà en si mateix, que podria germinar i donar més fruit en un altre entorn, però també dels ingents recursos públics abocats a formar-lo i que no donaran el resultat esperat.

La qüestió és greu perquè tot i que la subocupació pugui semblar menys urgent i dramàtica que l'atur estructural el cert és que no ho és. No ho és gens. Una economia potent, dinàmica i productiva pot acceptar la càrrega que suposa una gran bossa d'atur estructural. Si la població activa és prou gran i l'economia creix es poden destinar recursos a suavitzar el cost econòmic i social de l'atur de llarga durada mentre s'intenta reconduir, mitjançant la formació, cap a nous sectors en creixement. Aquest és en tot cas un problema del passat. Una rèmora que les economies han de carregar quan fan un salt evolutiu a un ritme superior al que marca l'adaptació de la força de treball.

L'autèntica tragèdia és el segon decalatge esmentat perquè és un problema de futur. La subocupació de molts dels treballadors amb un nivell de formació més alt, i dels joves en particular, és un símptoma clar d'un teixit productiu que ha estat incapaç de construir les bases de l'economia del coneixement. Sense un esforç per posar en valor els nostres actius no es generarà el creixement necessari per amortir les conseqüències de l'atur estructural. Sense empreses despertes en sectors de futur que aprofundeixin en el potencial de productivitat gairebé infinit de l'economia del coneixement no serem al grup capdavanter d'Europa. En el context econòmic global és fàcil ser Alemanya o el Marroc però no queda clar que hi hagi camí del mig.
*

2 comentaris:

Arnau ha dit...

Interessant

Marc Arza ha dit...

Arnau,

Gràcies i fins aviat,

Marc Arza