diumenge, de febrer 21, 2010

Espanya i els catalans, rancúnia quotidiana


Fa pocs dies en un d’aquests programes de televisió escombraria que es presenten com a educatius un dels concursants va insultar un participant català referint-s’hi com a “puto catalán de mierda”. És una anecdota i potser no cal fer-ne un grà massa però és fàcil imaginar-se què hauria passat si l’insult hagués anat dirigit a un marroquí o un senegalès. Indignació massiva i expulsió fulminant del programa. I és que els “maldito moro” o “jodido negro” surten molt més cars que un “puto catalán de mierda”.

La rancunia espanyola cap a tot allò que fa tuf de català és tan habitual, tan comuna, que s’ha banalitzat i arriba a passar desapercebuda. És el mateix mecanisme mental que permet que tots els catalans que es mouen per Espanya s’hagin sentit a dir alguna vegada allò de “que majo eres, no pareces catalán”. A cap espanyol se li acudiria anar dient alegrement “que honrado eres, no pareces rumano”, ni cap romanès acceptaria el comentari sense omplir-li la cara de mans al seu interlocutor. Però amb els catalans els espanyols ni se n’adonen. La pulsió anticatalana és tan profunda i arrelada en l’ADN espanyol que gairebé sembla que no hi ha mala fè. Deu ser per això que som capaços d’acceptar aquestes gràcies amb un somriure.

Els espanyols ens insulten sense adonar-se’n i nosaltres deixem passar el greuge com qui no vol la cosa però el menyspreu cap al que som i representem, cap a tots i cadascun de nosaltres, existeix i no sembla que hagi de canviar en el futur. No s’hi val a dir que l’odi és cosa de minories. La premsa de Madrid no es podria permetre l’acarnissament anticatalà si no comptés, activa o passivament, amb la complicitat de la societat. Els polítics espanyols no atacarien Catalunya sense els vots generosos que això els reporta. Allò ‘excepciónal i únic a Espanya és la defensa i el suport a Catalunya.

Algunes de les nostres virtuts, els tòpics del treball, l’estalvi i l’habilitat industrial, han estat admirades i respectades arreu d’Espanya, és cert, però la rancunia i l’admiració no s’exclouen. L’odi i el respecte són compatibles i aquesta és la clau de la qüestió. D’una o altra manera els catalans estem abocats a la relació amb Espanya, fins i tot l’endemà d’una hipotètica independència, però la pedagogia és la pitjor de les postures en aquesta relació. Ser estimats és impossible i no cal que ens escarrassem a explicar-nos, Espanya ja sap qui som i senzillament no li agrada el que veu. Només podem aspirar a ser respectats i el camí per aconseguir-ho s’assembla poc al que hem seguit fins ara. És des de la fermesa i la seriositat que s’aconsegueix el respecte. Des de la duresa i la defensa estricta del propi criteri. Qualsevol altra cosa només aconsegueix sumar a la rancúnia el menyspreu que hem patit fins avui.
*

3 comentaris:

Artur ha dit...

Totalment d'acord. El respecte s'aconsegueix amb una bona dosi de dignitat i conviccions. El "bonisme didàctic" només genera menyspreu. Fixem-nos com el Boadella gaudia ridiculitzant els catalans mitjançant una esperpèntica caricatura de la Verge de Montserrat. Ell, ni altra gent com ell, gosarien a ridiculitzar ni la Verge d'Aranzazu o la Macarena o Mahoma. Tots sabem el perquè: Els bascos l'atacarien, els musulmans el farien objectiu dels fonamentalistes i els andalusos són sempre respectats en aquesta Espanya autonòmica.

Reivindiquem la dignitat

Mist ha dit...

Normalment tinc una resposta quan sento allò de "qué majo eres; no pareces catalán". Els pregunto: conoces a muchos catalanes?
El cert és que, si em coneguessin de debó, no els semblaria tan "majo".
Una abraçada.

Marc Arza ha dit...

Artur,

Bons exemples del tracte diferencial que rebem.

Mist,

Bona resposta. M'agrada.

Gràcies a tots dos i fins aviat,
Marc Arza