Sobiranisme, el vot immigrant

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Sobiranisme, el vot immigrant"

Una de les claus més destacades de les consultes d’autodeterminació que van prenent cos arreu del país és el fet que el dret a vot s’estengui als joves a partir dels 16 anys i a tots els residents a Catalunya, incloent els que hi han arribat els darrers deu anys. El país en clau de present i futur. Els joves que son la Catalunya de demà i els catalans nascuts arreu del món que son la Catalunya d’ara mateix.

Però més enllà de les consultes el vot dels immigrants és una qüestió que el nacionalisme ha de tenir molt en compte. A les properes eleccions municipals una part important del cens respondrà a aquest perfil. No només perquè els catalans d’orígen romanès hi podran votar per la seva condició de ciutadans de la Unió . També caldrà sumar-hi els bolivians, equatorians i argentins que tindran accés al dret a vot a partir dels acords internacionals signats pel govern espanyol amb diversos estats llatinoamericans. Només magribins i sub-saharians quedaran exclosos de les urnes.

Des del catalanisme es veu amb un cert recel aquesta entrada dels catalans més nous al joc electoral però el cert és que és una fantàstica notícia. No pas perquè el vot immigrant ho posi fàcil als partits nacionalistes, més aviat al contrari. El PSC fa anys que hi treballa i és probable que en sigui el gran beneficiat. Però és justament per això que el sobiranisme ha d’apostar pel dret de vot dels immigrants, perquè la nova Catalunya és aquí per a quedar-s’hi i dedicar-hi tots els esforços possibles ha de ser una prioritat. Una tasca que els grans partits sobiranistes només faran s’hi l’aritmètica electoral els obliga a fer-la.

Una altra cosa és el discurs, l’argumentació i l’estratègia que cal seguir per a convèncer els catalans d’origen immigrant de l’atractiu de l’opció sobiranista. Descartada, en un primer moment, la crida al sentiment patriòtic, fins avui el nacionalisme s’ha adreçat als nous catalans amb l’argument econòmic sense massa èxit. És en la invitació a construir plegats un projecte de país obert i inacabat, amb cabuda per a tothom sense exclusió on els catalans més nous podrien sentir-se còmodes i protagonistes. Un país en construcció que més enllà de la protecció europea ofereixi possibilitats de projecció per a tots els seus ciutadans.
*

El llibre digital amenaça la Memòria (e-1984)

"és indispensable que cada cultura organitzi un registre

exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una

garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat"

L'e-book és una innovació magnífica que ho comença a tenir tot per acabar esborrant del mercat bona part dels llibres en format paper. Potser gairebé tots, d'aquí a uns anys. El format electrònic és una eina amb grans avantatges que obre molts camins alhora. Camins plens d'oportunitats però també amb racons foscos i amenaces importants. La mal·leabilitat del llibre electrònic, combinada amb la boira del cloud computing i la hiperconnectivitat global seria el somni humit de l'oncle Stalin. El format perfecte per al 1984 d'Orwell. Quan el llibre electrònic sigui ja un rei coronat, quan tota la història, la literatura, la ciència política i l'assaig universals siguin un ball llarguíssim de zeros i uns en algun servidor amagat, serà més fàcil que mai canviar la Memòria de la humanitat. Més possible que mai, doncs.

No es tracta d'una ficció. Que ho preguntin als usuaris del Kindle d'Amazon que havien comprat el 1984, justament aquest llibre, i d'un dia per l'altre van trobar que el llibre havia estat esborrat dels seus e-books per una decisió de l'empresa. El mateix mecanisme que permet actualitzar les obres comprades edició rere edició, obre també la possibilitat de fer-hi petits o grans canvis sense previ avís emulant els porcs de la “Granja Animal”. Avui és possible encara comprovar que el Nobel Camilo José Cela va esporgar les seves novel·les de les frases addictes al règim franquista que tenien les primeres edicions. Si s'haguessin publicat directament en format electrònic potser no ho podríem saber.

És ara, abans que la revolució digital escombri editorials, distribuïdores, llibreries i biblioteques, que toca pensar en solucions que garanteixin la Memòria universal. El caos que s'aproxima al sector (el veuen venir?) podria fer-ho impossible en els propers anys. És necessari regular (auto regular, si és pot) la modificació de les obres publicades, fent necessari un avís previ per continuar distingint entre edicions tal i com passa en format paper. Però més enllà encara, és indispensable que cada cultura organitzi un registre exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat. Potser és una pulsió del subconscient analògic però probablement tots els immigrants a la república digital estarien més tranquils si les publicacions electròniques del futur quedessin enregistrades en format paper en algun racó del planeta.

1984 no era una profecia sinó un avís a navegants. El 2010 és un bon any per a tenir-lo present.
^*

Palo Alto, Helsinki, ... Tel Aviv

Post publicat al web de l'ACAI
(Associació Catalana d'Amics d'Israel):

"Palo Alto, Helsinki, ... Tel Aviv"

Israel és al telenotícies dia sí, dia també, però totes les cròniques acaben essent sempre la mateixa. Com si l'únic interessant que hi passa fos el conflicte amb els palestins. Quan es pensa com un martell només es veuen claus i els corresponsals catalans al Pròxim Orient son incapaços de veure res que surti del seu còctel personal de kufiyyes i uniformes verd oliva. Potser per això no hem sentit a parlar mai de l'economia israeliana. Califòrnia i Finlàndia es retraten sovint com a model i mil i un opinadors busquen formules per imitar els seus èxits. Fins i tot alguns empresaris hi viatgen buscant exemples de progrés. Però a tot just quatre hores d'avió, a l'altra banda del nostre mar, hi tenim un motor econòmic extraordinari que passa totalment desapercebut. Tel Aviv es més propera a Barcelona en tots els sentits del que ho son Helsinki i Palo Alto, però mai no hi hem girat la vista a la recerca d'inspiració.

L'economia israeliana aconsegueix creixements robustos basats en la productivitat i la innovació. El PIB israelià va créixer un 5,2% l'any 2007 i un 4,2% el 2008. La recessió del 2009 hi ha estat més suau que en cap altra economia desenvolupada. Un pas enrere de tan sols un 0,3%. I és que l'economia productiva i un sistema bancari conservador han permès a Israel evitar en bona part els disbarats financers que han desestabilitzat Europa i els Estats Units. Unes xifres que surten de combinar el cultiu del capital humà amb l'esperit emprenedor i l'impuls a l'economia del coneixement.

Israel té un sistema d'ensenyament que funciona. Potser perquè els israelians hi destinen un 6,9% del PIB. Una xifra que està per sobre, fins i tot, del 6,4% que hi dediquen els finesos i que supera en més d'un 50% el 4,2% que s'hi inverteix a l'estat espanyol. A això cal sumar-hi un entorn científic i universitari dinàmic i productiu que se situa entre els primers del món en publicacions i cites científiques de referència. Però sobretot un substrat social amb esperit emprenedor del que surten mil i un projectes empresarials ambiciosos i competitius. Una part d'aquestes virtuts arrelen en els valors tradicionals del poble jueu. L'estudi, el treball, l'esforç, la crítica i l'espai obert a l'heterogènia. Però d'altres cal buscar-los més enllà. Fins i tot la militarització a que es veu forçat l'estat d'Israel pot haver contribuït al seu èxit econòmic. A “Start-up nation” (nació emprenedora) Dan Senor i Saul Singer presenten el servei militar que els joves israelians realitzen abans de la universitat com una lliçó única de maduresa i responsabilitat. El Tsahal no és un exercit qualsevol, s'hi afavoreix la responsabilitat i l'autonomia personal. Patrullant per Judea i Samaria els joves israelians han de prendre decisions dures i difícils. En les operacions al Líban o a Gaza cal que sàpiguen aconseguir el seu objectiu amb els recursos disponibles. Amb tota la creativitat que calgui. Unes lliçons que seran molt valuoses anys més tard quan aquests mateixos joves siguin al món de l'empresa.

Israel és un país de tecnologia. És així que, seguint el tòpic, han fet florir el desert. L'economia israeliana dedica gairebé un 5% del seu PIB a la recerca i el desenvolupament (sector públic a banda). Diners abocats a la innovació del futur. Unes xifres que superen de llarg les economies més avançades del món. És així com set milions d'israelians situats en un els racons més difícils del planeta van atreure l'any 2008 tanta inversió de capital risc com Alemanya i França sumades. No és estrany, doncs, que gairebé una cinquantena d'empreses israelianes cotitzin al NASDAQ, la borsa americana de l'alta tecnologia. Una presència superior a la de qualsevol altre país fora dels Estats Units. Tecnologia, innovació, empresa, ... Futur.

Girar la vista a Israel per buscar-hi idees, inspiració i projectes sembla interessant però demana primer desfer els tòpics sobre l'estat jueu que els catalans carreguen a l'esquena. Palo Alto i Helsinki però també Tel Aviv. És als amics d'Israel que ens toca explicar-ho!

a

Escridassant el català, girant la truita

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Escridassant el català, girant la truita"

Fa pocs dies al XIIIè Congrés Regional del PP balear un grup de delegats va escridassar el president del Congrés per fer servir el mallorquí en la seva intervenció. L’anecdota és molt greu. Tant hi fa si els crits tenien l’orígen en la rivalitat entre famílies del partit. El cas és que una colla de responsables polítics i militants del partit més important de les Illes Balears van menysprear publicament la llengua del país comportant-se com a autèntics colons. I no ha passat res més enllà d’un breu al telenotícies. Cap expulsió, cap expedient obert. Els ciutadans de les illes sabran què voten i quin valor donen a la seva llengua però en un país amb dignitat els dirigents del Parit Popular hauríen de presentar excuses i escatir responsabilitats.

Però acusar d’intolerància el Partit Popular és fàcil. Resulta més interessant girar la truita i pensar que passaria si al congrés d’un dels grans partits nacionalistes algun dels delegats s’adrecés a l’auditori en castellà. La veritat és que no seria estrany que alguns republicans i convergents reaccionessin amb la mateixa falta de respecte i actitud intolerant amb que ho van fer aquella colla de militants populars a Mallorca. I és que potser la dreta espanyolista no ha paït la pluralitat de l’estat però el nacionalisme català té un problema amb la força del castellà a Catalunya. El nacionalisme es pot permetre que la llengua més parlada a Catalunya li faci venir urticària? Es pot recuperar l’autèntica hegemonia política al país sense resoldre aquesta incongruència?

El nacionalisme aspira, legitimament, a que la llengua catalana sigui la primera llengua del país. A recuperar per a la llengua pròpia el protagonisme a l’espai públic i l’estatus de llengua d’identitat compartida per tots els catalans, vinguin d’on vinguin. Però aquest és un procés llarg que avança a un ritme lent. Tot i l’èxit de la immersió lingüistica, encara que el coneixement de la llengua catalana és molt ampli i creix cada dia, la immigració i la complexitat del país faran que les pròximes dècades hi hagi encara molts catalans que s’expresen millor en castellà que en català. És poc intel.ligent i profundament injust excloure aquests catalans del debat nacionalista. La llengua castellana va arribar a Catalunya entre la imposició política i la misèria de la immigració però és aquí i ja no marxarà mai més. Si el nacionalisme aspira a presentar una resposta per al país real haurà de començar a assumir aquesta realitat i abandonar el país virtual que alguns continuen somiant.
*

El vídeo del cap de setmana (XIV)

Contra l'economia vudú

El fons de la campanya estosooloarreglamosentre todos.org sembla ple de bona intenció i esperit constructiu però deixa un regust agre que no acaba d'anar avall. Enmig del drama de la situació econòmica actual vendre optimisme i confiança sense afegir-hi res és una obscenitat. Com qui visita un jove a qui li han amputat les dues cames després d'un accident dient-li que amb una bona actitud tot s'arreglarà. No sembla una bona idea. Al ferit li tocarà passar per una recuperació dolorosa. Assumir un canvi de vida radical. Adaptar-se a la cadira de rodes i aprendre caminar amb les pròtesis. L'optimisme l'ajudarà però abans li caldrà assumir el xoc, prendre consciència de les seves limitacions i afrontar els reptes que té al davant. Arribar amb un somriure receptant confiança resulta obscè.

Les idees que inspiren l'estosololoarreglamosentre todos.org son pura economia vudú. Com si l'optimisme i la confiança fossin la pedra filosofal i tinguessin el poder de fer desaparèixer els deutes milionaris i els dèficits que fan de llast de l'economia espanyola per transformar la crisi en creixement econòmic. Podria ser una bona iniciativa per un altre tipus de recessió però no per a la tempesta profunda i radical en que es troba Catalunya i tot l'estat espanyol. És el mateix esperit infantil que hi ha darrere la teoria dels brots verds. L'esperança que anunciant la fi imminent de la crisi la roda del consum tornarà a girar i es reiniciarà el cercle virtuós del creixement. Pura economia ZP. Allò de "la economía es un estado de ánimo". En anglès en diuen "wishful thinking" d'aquests deliris.

No s'hi val a receptar una actitud positiva sense reconèixer el fons amarg del fracàs econòmic espanyol. No s'hi val perquè l'optimisme és com aquella vella beguda de cacau, potser és molt bo però no fa miracles.

*

Microbloc a cop de twit (recull 4)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

2.0:

• Sovint sembla que la majoria de comentaris en blocs no han llegit més enllà del primer paràgraf. Si no llegeixes no opinis, home!
• Cobrar un llibre electrònic a 10? és una invitació a la pirateria.
• Blocs, twitter i el que vulgueu però tots els grafòmans digitals perdem el nord per publicar en paper. Aspirem a l'analògic.
• Frase paradoxal del món 2.0: "Sí, és un amic íntim del facebook".

Política:

• Em fa vergonya que s'equiparin els braus i les persones en el debat sobre la tauromàquia a CAT. Els animals no tenen drets!
  Comentari interessant d' @marcambit. Potser els animals no
  tenen drets però nosaltres sí que tenim obligacions.
• Mil i una crítiques a l'Aznar per ensenyar el dit als estudiants. Ningú es recorda d'aquesta altra imatge? http://bit.ly/9y5hdo
• Sorprès de l'extrem relativisme cultural que ens envolta. De debò es pot dubtar de que Dinamarca és millor que el Senegal?
• El Doctor Carretero en sap tant de regeneració política com el Doctor Mengele de cures paliatives.

Economia:

• Això del estosololoarreglamos(...).org és pura economia vudú. La confiança no ho arregla tot. Els problemes son reals, no d'ànim!
• Només sento a parlar del deute públic. Per què ningú no mira el massiu deute privat espanyol? Aquí hi ha el problema!
• Hauria de ser constitucionalment obligatori que el Ministre d'Economia espanyol fos català i de CIU. Hi guanyaria tothom!
• Si ets jove, estàs sà i t'has pogut formar (llicenciatura+anglès) pots queixar-te per ser mileurista o t'hauries d'espavilar solet?

Societat:

• Els joves d'avui entren abans a l'edat adulta? No. Entren abans a l'adolescència però molt més tard a l'edat adulta.
  *

Immigració i llengua, èxits amagats

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Immigració i llengua, èxits amagats"

Catalunya ha doblat amb escreix la seva població des de 1950. En tot just seixanta anys el país ha passat de 3.218.000 habitants a una població que s’estima actualment entorn els 7.300.000. Un creixement de població que s’aixeca principalment sobre la immigració i que ha posat la cultura del país en una situació difícil. La pressió del franquisme sobre la llengua i la cultura catalanes no va impedir la transmissió generacional però va complicar el procés d’integració del milió i mig d’espanyols que van arribar durant els anys seixanta i setanta del segle passat. Un procés que continua en primer terme amb l’arribada d’un milió de nous immigrants d’arreu del món al llarg dels darrers deu anys. Sis dècades de trasbals demogràfic han fet de la Catalunya d’avui un territori complexe on més del seixanta per cent dels catalans tenen un o tots dos pares nascuts fora del país.

El procés d’integració, el soldat mutu entre els catalans d’ahir i els d’avui mateix, ha topat amb dèficits i mancances molt profundes. La manca de polítiques pròpies fins als anys vuitanta principalment però també l’actitud submisa de molts catalans i el fet que la immigració hagi arribat en onades massives que han col·lapsat les inèrcies d’integració que fins llavors havien funcionat de forma natural. Avui tot just comencem a viure el naixement de la tercera generació de les famílies que van arribar al país als anys seixanta. Hi ha llums i ombres però l’èxit és notable. Tot i que resulta evident que la integració va més enllà de la llengua també ho és que a Catalunya la llengua és l’element més vistós i la clau de volta de tot el procés. Des del nacionalisme sovint s’opta per l’alarma i el derrotisme. Es fa un cop d’ull lleuger a les dades i l’alerta és general. Un 46% dels catalans té el castellà com a llengua habitual i només un 36% el català. Finis cataloniae clamen els profetes! Però difícilment podria ser d’altra manera quan els pares, i encara més els avis, de la majoria dels catalans son nascuts fora del país.

Una mirada més detallada a les estadístiques prova que el procés d’integració avança a bon ritme. No arriba al 32% el percentatge de catalans que tenen la llengua pròpia com a idioma inicial, com a llengua materna. Un 35% si hi sumem els catalans criats alhora en català i en castellà. Però a partir dels 15 anys ja sumen un 37% els que declaren tenir el català com a llengua d’identificació. La llengua que els defineix. A això caldria sumar-hi els bilingües, els que s’identifiquen amb ambdues llengües, que són gairebé un 9%. El català és llengua familiar d’un 35% però llengua d’identificació d’un 46%. En trenta anys de Generalitat i immersió lingüística un 11% de catalans d’origen immigrant han pujat al carro de la llengua. Comptat i debatut el resultat és positiu. Particularment quan es té en compte la lentitud amb que funcionen aquests processos. El ritme de la integració és lent, generacional, i les xifres confirmen que el rellotge corre a favor de la catalanitat. Avui som més país que ahir però menys que demà.

Però d’on surt llavors l’angoixa nacionalista que veu un país que s’apaga i pretén jugar-s’ho tot al doble o res? Dels darrers deu anys. L’èxit en la catalanització del país hauria estat evident i molt vistós si no fos que en deu anys Catalunya ha rebut una nova onada d’immigració superior al milió de persones que ha desdibuixat el camí fet. Potser més de sis-cents mil ciutadans s’han sumat a la llengua de forma plena però quan torna a ser impossible demanar un tallat en català la tensió és comprensible. Ara, més enllà de l’angoixa cal ajustar-se a la realitat. Conèixer els nostres dèficits però també els nostres èxits. No fos cas que enduts pels nervis acabéssim canviant allò que ja funciona.

*