Carner a Calders, un programa de país*

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Carner a Calders, un programa de país"

Acabada la guerra, amb el país perdut i enmig d’un món convuls, Pere Calders arribava a Mèxic buscant un futur que devia semblar ben fosc. Expliquen que tot just posar els peus a la ciutat Calders va anar a veure Josep Carner. El poeta, diplomàtic i home de món, establert a la ciutat amb una bona feina en una de les principals editorials del país. I allà, en aquella trobada, Carner va dir a Calders unes paraules d’ànim que son alhora un autèntic programa de país.

Calders va entrar nerviós al despatx del gran poeta noucentista i l'homenot va demostrar tota la seva humanitat. Era evident que l’escriptor acabat d’arribar no tenia un ral, sembla que havia passat la nit al calabós després que la policia mexicana el trobés dormint al ras. Però Carner no li ofereix diners. L’editor li pregunta si té res per publicar i el jove Calders remena les butxaques per treure’n uns quaderns amb contes. Carner llegeix tranquil mentre en Calders fuma i finalment li fa saber que el material és bo i li avança una part del pagament que li donarà per la publicació.

I és llavors, sortint d’aquell despatx, que Calders li pregunta al poeta com s’ho farà per publicar allò. Com s’ho faran? Com s’ho farà el país? I Carner respon amb una frase magnífica que recull l’esperit d’aquell catalanisme que de la renaixença en treu un projecte de nació europea moderna i vibrant. Un programa de país però també un programa de vida:

“Hi ha bellesa en el món.
Es pot treballar amb alegria.
Sempre és millor tenir fe que desesperar-se.
Amb el prestigi de la feina ben feta
i evitant ser servils davant els altres pobles.”

Amén!

*Citat per Carles Torner en una ponència recent al Programa Vicens Vives
O

Per una narrativa de l'orgull nacional

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Per una narrativa de l'orgull nacional"

França és la Revolució Francesa i l’imperi napoleònic i els drets humans i la resistència a l’ocupació nazi. Alemanya és la reunificació i la reconstrucció del país per aixecar un gegant econòmic i el lideratge del projecte europeu. Anglaterra és la llavor britànica amb presència universal i la primera democràcia moderna i una excepcionalitat buscada que ho amara tot de tradició i la pròpia manera de fer. I Catalunya? Què és Catalunya? Arreu del món els projectes nacionals d’èxit compten amb una narrativa que ajuda a definir, reforçar i justificar l’orgull nacional. Una narrativa implicita que als països consolidats arriba a passar desapercebuda però que es troba present arreu. Del sistema educatiu als mitjans de comunicació passant per l’obra de govern a dreta i esquerra. I a Catalunya? Quina narrativa acompanya el projecte nacional català? Pervivència, revolució industrial i immigració haurien de ser-hi presents.

Pervivència
Catalunya és una anomalia. Un imperi medieval en decadència condemnat a la desaparició com tants i tants d’altres regnes, principats i comptats d’Europa. Un poble privat de poder polític entre dos gegants encaparrats a fer-lo desparèixer. Del Conde Duque de Olivares a la dictadura del General Franco, tres segles i mig d’ofec planificat i pressió militar. I no obstant els catalans són aquí, ferms i decidits a mantenir la seva veu en el món. La Renaixença i el catalanisme polític són una anomalia incomprensible que arriba quan a Catalunya li tocava apagar-se. L’excepcionalitat de la pervivència és un bon punt de partida per a la narrativa de l’orgull nacional català. Pervivència aixecada sobre una revolució industrial improvable i la integració exemplar dels successius allaus migratoris rebuts al llarg de la història.

Revolució industrial
Només dues regions del sud d’Europa fan la revolució industrial durant el segle XIX, el Piemont i Catalunya. Però la florida industrial catalana que transforma i modernitza el país és una gesta enorme. Un èxit incomprensible. El país segueix Anglaterra i Holanda i és dota d’indústria tèxtil però ho fa sense carbó (element essencial). Aprofitant amb enginy la força del Ter i el Llobregat per moure les maquines i aixecar les fortunes que faran possible la represa després de segles de decadència. Un país que perviu contra tot pronòstic i uns ciutadans que el fan créixer amb el vent de cara. Una història èpica que crida a sentir-se’n hereu.

Immigració
Catalunya és històricament un dels països d’Europa amb una menor potència demogràfica. La debilitat reproductora hi és una constant des de fa segles. Una debilitat que es troba a l’arrel de la decadència nacional a l’edat mitjana i que es farà encara més evident quan la industrialització reclami mà d’obra i aparegui la immigració forta i constant que fa més de cent anys que dura. Una debilitat que ha fet brillar una de les virtuts més lluminoses del país. En proporció a la població autòctona cap altre país d’Europa no ha rebut des de finals de segle XIX tants immigrants com Catalunya. Occitans i gascons, aragonesos, valencians, murcians, andalusos i extremenys, marroquins, bolivians, romanesos i gambians. Tots han anat arribant a Catalunya per incorporar-se al país amb una facilitat que sorprèn els estudiosos d’arreu del món. Catalunya té el mateix dret al títol de país d’acollida universal que l’Argentina o els Estats Units.

Tres gestes de la Catalunya moderna. Tres columnes d’un orgull nacional cívic, integrador, democràtic i de progrés que hauria d’amarar-ho tot per arribar a passar desapercebut.
O

Convergència, l'olla a pressió del sobiranisme

Article publicat al digital CatalunyaOberta:
"Convergència, l'olla a pressió del sobiranisme"

Si Convergència ha de ser el partit dels liberals catalans però no pot ser el partit liberal de Catalunya també ha de ser el partit dels independentistes sense ser un partit independentista. Contradictori i cacofònic. Una fórmula d'alquímia política que potser s'explica millor amb una metàfora culinària.

Sovint s'ha definit el model d'integració català, el nostre model de país, com una escudella. Hi ha el puré francès que ho passa tot per la trituradora de la igualtat (vulguis no vulguis) i l'amanida britànica en que la ceba mai no deixa de ser ceba (que l'aparti qui no en vulgui). Però l'escudella és diferent. Tot els ingredients es fonen en un plat nou aportant el millor que tenen. Perfectament integrats en un nou tot sense haver de desaparèixer. Un plat que demana temps, remenar-lo amb cura i habilitat a l'hora de fer anar el foc.

L'independentisme voldria coure el país a foc viu oblidant que la cassola va més aviat curta d'aigua. Que l'escudella seria crua. Amb el xup-xup accelerat de l'esbravada patriòtica el vapor buidaria l'olla i més d'hora que tard correria el risc de socarrar els ingredients. I és que només hi ha una opció per a les coccions difícils amb poca aigua, l'olla a pressió. Això és Convergència. El gran partit del nacionalisme és la tapa que manté el vapor sobiranista dins l'olla, guanyant intensitat a força de tenir-lo captiu i controlat. Accelerant la cocció sense cremar els ingredients. Potser no convenç, potser és poc èpica l'olla a pressió, però l'últim que va provar de fer escudella amb brases i una graella va acabar afamat i sense foc.

L

Cercle / Refundació / Carod / CatRUMASA

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Cercle / Refundació / Carod /CatRUMASA"

El Cercle d’Economia

Els Senyors del Cercle d’Economia s’han decidit a fer públic el seu malestar amb Espanya. No s’hi posen per poc i demanen una reforma constitucional que s’ajusti a les pretensions de sobirania i equitat de Catalunya. S’agraeix el gest però costa molt no recordar que aquests mateixos empresaris es van arronsar quan tocava donar suport a l’Estatut ambiciós que s’havia aprovat a Barcelona. Encara no fa cinc anys demanaven a tort i a dret tancar la negociació i afluixar el conflicte amb l’estat, no fos cas que prenguéssim mal. Que no els tremolin les cames quan, més d’hora que tard, torni a tocar plantar cara.

La refundació del PSC

A can PSC es posen la vena abans de la ferida. Es veu venir una clatellada important el 29N i sembla que hi ha moviments al subsol del partit. Alguns militants d’accent catalanista comencen a fer moviments per forçar una refundació del partit que trenqui el caciquisme i sintonitzi de nou amb els interessos del país. No serà fàcil però podria ser una bona notícia si el partit es mou en bloc. El partit dels socialistes és un actiu que fet a peces perdria tot el seu valor.

Carod el rapinyaire

Les clatellades podrien ser múltiples el 29N i tot indica que a ERC podria caure-li la més intensa de totes. El caïnisme república no té límits i abans d’arrencar la campanya l’incombustible Carod-Rovira ja s’ha fet present com el voltor que vetlla la presa moribunda. El número dos del govern Montilla espera presentar-se com un recanvi a l’eventual fracàs del candidat Puigcercós i resulta tan ridicul que faria gràcia si no fos ben trist. Que hi mengen a la torre d’ivori que provoca aquests trastorns tan profunds?

CatRUMASA, de mil en mil

És probable que la Conselleria d’Economia ho desmenteixi aquest dilluns mateix però La Vanguardia anunciava aquest dissabte que el deute de la Generalitat i la dificultat de finançar-lo per mitjans tradicionals havia forçat el govern a buscar solucions imaginatives. Una d’aquestes seria l’emissió de bons de deute a un any retribuïts a un tipus generós del 4,75. Bons de mil a dos mil euros que busquen implicar la ciutadania i que recorden les operacions recents amb que es financen les empreses de Nueva RUMASA. Res a dir. La Generalitat va justa i demana que la ciutadania hi confiï. Ara, el nou finançament pactat i celebrat pel Tripartit no devia ser pas tan bo.
O

Gràcies, tripartit!

Post publicat al web AbsolutMas:
"Gràcies, tripartit!"

El President Pujol ha expressat en més d’una ocasió que considera una sort haver arribat a la Presidència de la Generalitat amb cinquanta anys a l’esquena. Assolir la més alta responsabilitat en un moment vital de serenor i experiència. Preparat. Endurit. Disposat a prendre el timó del país. El primer redreçament després del Desastre Nacional era un temps d’enorme dificultat. Un humus per al lideratge que no és pot comparar amb el moment actual. És cert. Però l’anècdota serveix per dibuixar un paral·lel entre aquell Jordi Pujol de cinquanta anys i aquest Artur Mas de cinquanta quatre. Perquè acabada la seva presidència és molt probable que el President Mas consideri una sort haver arribat a la Casa dels Canonges després de set anys d’oposició dura i injusta. Set anys que
l’han preparat. Set anys que han convertit el candidat Mas en el President que Catalunya necessita.

Potser tot havia estat massa fàcil per a l’hereu del pujolisme l’any 2003. Potser no n’hi havia prou amb una carrera fulgurant des de la base al capdamunt de l’administració catalana. Potser no era suficient haver plegat d’un càrrec envejat per anar a treballar a l’empresa privada. Potser no n’hi havia prou guanyant unes eleccions contra tot pronòstic. Derrotant l’esperança blanca del socialisme català. Lluitant contra el menyspreu dels suposats intel·lectuals del país i la caricaturització més descarnada.

Potser calia alguna cosa més. Calia demostrar que Convergència Democràtica de Catalunya, que Convergència i Unió, no era un terrós de sucre solidificat només per la dolçor del poder. Calia demostrar que sense governar, sense cotxes oficials ni assessors de sou públic, CiU continua essent la gran eina de construcció nacional que Catalunya necessita. La força que aconsegueix un Estatut ambiciós a Barcelona, que negocia la retallada a Madrid contra les tisores del propi PSC i salva l’economia espanyola de l’abisme grec. Calia demostrar que quan un líder de debò pren un compromís amb els votants el manté fins al final. Que tot i haver estat votat per governar accepta el joc brut de l’adversari i fa oposició amb tota la fidelitat i la devoció al país possible. Calia demostrar que tornant a guanyar i essent de nou víctima d’un pacte enganyós, l’oposició pot ser cent vegades més presidencial que un President que no sap estar a l’alçada del país. Calia.

Set anys, set anys llargs que l’estultícia socialista vol allargar encara una mica més. Però no cal que s’hi esforcin. És en bona part gràcies a la duresa dels bancs de l’oposició que l’Artur Mas serà un President brillant. I allargar l’agonia només el farà millor encara.

Endavant Artur! Endavant President!
O

Microbloc a cop de twit (recull 10)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• És difícil que un moviment immadur tingui líders com Déu mana. Com amb la fruita, accelerar la maduració acaba perjudicant el gust.
• Sembla mentida com els feliços anys zero recorden els vint. Ara anem de cap als anys trenta i , com llavors, hi arribem desorientats.
• Centrar la campanya catalana en la independència és com fer-ho sobre la nostra missió tripulada a la lluna. Si no passarà, de què parlem?
• Per exercir qualsevol responsabilitat pública a CAT hauria de ser requisit indispensable haver llegit l'Obra Completa (tota) de Josep Pla.

LAPORTISME:

• Per què quan penso en Laporta em ve el nom de Sarah Palin al cap?
• Buscant una bona traducció per la mítica frase: "Que me están embaucando a algunos de ustedes!". El zeitgeist català en 8 paraules.
• Un llibre polític que ningú no gosarà escriure: "La Catalunya dels clowns. Del tornarem a sofrir fins a l'al loro que no estamos tan mal".

SENTÈNCIA TRIBUNAL CONSTITUCIONAL:

• Catalunya no és Kosovo. Per sort no s'hi assembla gens. Ara, Espanya té una pulsió sèrbia innegable!
• La lectura dissonant de la sentència del TC que es fa a Madrid i Barcelona recorda la distància entre flamencs i valons. M'agrada!
• Pilar de quatre caminant cap a l'Ajuntament a la festa major de Reus. L'acotxador és negre. Catalunya és això i el TC no hi pot fer res.

FETS I GENT:

• Sense pronoms febles el català seria una llengua vulgar. Són les nostres declinacions., els nostres phrasal verbs. HO són! Cuidem-LOS!
• Els cristians que cremen l'Alcorà perquè l'islam és una religió violenta i bel·licosa... s'han llegit l'Antic Testament?
• "Els jugadors de whist" és una de les millors novel·les que he llegit en molt de temps. Un goig!
  O

Competències en competència

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Competències en competència"

Més enllà de la reivindicació nacionalista la voluntat d’autogovern (de sobirania) dels catalans ha esta sovint recolzada en l’argument de la competència. Davant l’Espanya ineficaç i corrupta la immensa majoria dels catalans han vist clar que els convenia més un bon govern a Barcelona que un mal govern a Madrid. Els catalans exercien el vot reclamant competències perquè estaven segurs que serien gestionades amb més competència. Una seguretat que s’ha estovat els últims anys. La disbauxa del primer tripartit, la grisor del segon i un tuf de clavegueram corrupte han matisat l’aura d’eficiència en la gestió que venia el catalanisme. Per sort l’Espanya ascendent d’abans de la crisi, el país triomfant que amenaçava el projecte nacional català, ha topat amb una crisi profunda i intensa que posa en qüestió les bases del seu model. Catalunya té ara una nova oportunitat de distanciar-se d’aquell projecte oposant-hi estabilitat i bona gestió. Una oportunitat que no es pot deixar passar.

Les competències cedides per l’estat espanyol i les petites parcel·les de sobirania que cal esgarrapar amb ungles i dents deuen semblar poca cosa als que aspiren a la independència per demà mateix, però menystenir el que tenim és una bona manera d’anar de mal en pitjor. L’independentisme governamental ha demostrat una nul·la responsabilitat institucional i ha contribuït més que ningú els darrers anys al desprestigi de la política catalana. Errors estratègics, Consellers de tercera fila, lluites intestines, polèmiques absurdes i inestabilitat crònica han portat la desafecció a nivells rècord. En pura lògica revolucionària d’estil anti-colonial potser era bona idea. Mirant a Catalunya la jugada podia haver acabat en desastre.

És amb una mostra constant d’excel·lència, pionerisme i lideratge polític del Parc de la Ciutadella a la Plaça de Sant Jaume que l’impuls a l’autogovern continuarà creixent en intensitat i ambició. Sense més límit que l’horitzó de la plena sobirania. El nacionalisme necessita governar i fer-ho bé. Fer-ho millor que ningú. I és clar que hi ha problemes i dificultats. Un mal finançament, la ingerència política d’Espanya i la pressió irritant de la caverna mediàtica de Madrid. Res de nou. La Mancomunitat es va aixecar en un context similar i el mateix li passava a la Generalitat del President Pujol. Contra tot plegat només s’hi val a posar-hi més feina, més intel·ligència i més passió pel país. La història demostra que és possible.
O