dimarts, d’octubre 12, 2010

Convergència, l'olla a pressió del sobiranisme




Si Convergència ha de ser el partit dels liberals catalans però no pot ser el partit liberal de Catalunya també ha de ser el partit dels independentistes sense ser un partit independentista. Contradictori i cacofònic. Una fórmula d'alquímia política que potser s'explica millor amb una metàfora culinària.

Sovint s'ha definit el model d'integració català, el nostre model de país, com una escudella. Hi ha el puré francès que ho passa tot per la trituradora de la igualtat (vulguis no vulguis) i l'amanida britànica en que la ceba mai no deixa de ser ceba (que l'aparti qui no en vulgui). Però l'escudella és diferent. Tot els ingredients es fonen en un plat nou aportant el millor que tenen. Perfectament integrats en un nou tot sense haver de desaparèixer. Un plat que demana temps, remenar-lo amb cura i habilitat a l'hora de fer anar el foc.

L'independentisme voldria coure el país a foc viu oblidant que la cassola va més aviat curta d'aigua. Que l'escudella seria crua. Amb el xup-xup accelerat de l'esbravada patriòtica el vapor buidaria l'olla i més d'hora que tard correria el risc de socarrar els ingredients. I és que només hi ha una opció per a les coccions difícils amb poca aigua, l'olla a pressió. Això és Convergència. El gran partit del nacionalisme és la tapa que manté el vapor sobiranista dins l'olla, guanyant intensitat a força de tenir-lo captiu i controlat. Accelerant la cocció sense cremar els ingredients. Potser no convenç, potser és poc èpica l'olla a pressió, però l'últim que va provar de fer escudella amb brases i una graella va acabar afamat i sense foc.
L

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Marc,

T'ha quedat un post molt metafòric, molt pujolista vaja. En desconfio de CiU tot i que és cert que hi veig poques alternatives, però sé que quan siguin dalt faran justament el que dius "tenir-lo captiu i controlat" i tornarem al qui dia passa any empeny, i si el sobiranisme de foc fort porta a la frustració, el sobiranisme d'escudella acaba revifant el de foc fort, per afartament de l'anar tirant, i ens passem la vida mossegant-nos la cua i acabant ben marejats, com la perdiu, vaja.

Anònim ha dit...

JO CREC,QUE PINTAN BASTOS,GUANYI QUI GUANYI A ESPANYA,TINDREM QUE TORNAR A LA "VIETNAMITA"..AIXI QUE MILOR FOTRE POR,L'HORA SEL SENY POTSER,ES LA MEVA IMPRECIO ,ESTA SUPERADA.TAN DE BO NOMES SIGUI UN VIRAGE PARTICULAR.
JUGANT AMB BCN.

Anònim ha dit...

La sort de tots els països recentment independitzats és que, tot i tenir abans d'iniciar-se els processos de secessió suports molt més minoritaris a la independència que nosaltres, no tenien un partit com CiU infonent ànims de derrota i reculada constantment. La idea que tenim poquet i millor no esbravar-nos no fóra que ens canséssim, com si fossim un poble de vells desvalguts, és d'un paternalisme sufocant.
El paper d'olla a pressió també l'he vist en ERC, suportar els alliçonaments del Duran o del Carod fa ben bé l'efecte d'olla a pressió: fer de tapa per emprenyar el personal (però sempre tenir el galliner controlat, com dius). Clar que CiU històricament més que d'olla a pressió la qualificaria de geladora casolana, fent-nos creure els reis del mambo mentre reculavem a la 9a comunitat autònoma i l'espoli augmentava fins els 20kM€, té mèrit noi.
En tot cas, és paradoxal que els mateixos que s'esguinçaven la vestimenta per la ingenuïtat dels qui van creure en ERC perquè després no fes el que prometia, ara confiïn a cegues en CiU perquè justament faci el que ha promès no fer, dur-nos a la llibertat com a poble.
Val la pena perdre el temps amb al·legories literàries de saló mentre ens maten de fam?

plim ha dit...

Felicitats pel post, tot i que penso que la futura CiU ha de ser més una thermomix, permet fer milers de menjars de tot tipus barrejant tècniques de cocció antigues amb modernes.
Bon profit !