dimecres, d’agost 16, 2006

Fira de Barcelona i la miopia catalana


El dia que no ens varem adonar que el temps en que competíem amb Madrid i València s’havia acabat, essent generosos, el 1986, es va començar a perdre el senderi firal. Si les nostres fires han de ser d’abast europeu i mundial, pensar en Madrid o en València com a rivals no és només un error, és el símptoma més evident d’un sistema econòmic caduc.

És cert que cada país prova de tirar endavant grans fires d’aquells sectors en que destaca, com ho és també que per estructura econòmica i situació regional, Catalunya i el País Valencia coincideixen en molts d’aquests sectors i per tant també en vocació firal. El cas de Madrid és diferent i molt més enutjós, en absència de qualsevol activitat econòmica destacable en molts dels sectors en que hi té fires de primer ordre, se les atribueix arrel del principi de capitalitat, capitalitat que des del “levante feliz” notem només quan ens passa per sobre l’aspirador fiscal.

Així doncs és un fet que Barcelona, Madrid i València competeixen per organitzar fires en alguns sectors coincidents, però el ventall de possibilitats és tan ampli, i les setmanes de l’any tan poques, que pensar en el catàleg firal com un joc de suma zero posa de nou en evidència la nostra falta d’alçada de mires.

A més seria bo no oblidar en el futur que més enllà de Barcelona i València, en algunes de les ciutats i àrees metropolitanes del nostre rerepaís hi ha potencial i infraestructura per tirar endavant fires de nivell europeu però de petit i mitjà volum que poden aportar un dinamisme i un benefici important a la nostra activitat econòmica. Aquestes són també energies que cal sintonitzar, tot recordant que el marcador del país suma molt més a final d’exercici que no només el “Cap i Casal”.

Cap comentari: