dimecres, de desembre 19, 2007

Kosovo? Flandes!


Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg
i Brussel·les des d’on s’obrirà camí
per a desglaçar l’Europa dels estats.

L’hivern de 1918 Europa feia el possible per pair la pau entre l’efervescència nacionalista i la tensió revolucionaria. A tocar de la derrota, el setembre i l’octubre d’aquell any l’imperi Austrohongarès s’havia començat a desfer enmig de declaracions d’independència unilaterals. Al novembre, pocs dies després de la signatura de l’armistici, el rei Alfons XIII convocava Francesc Cambó a una entrevista que el líder de la Lliga a Madrid descriurà a les Memòries com una cita històrica. Alfons XIII es confessa atemorit de les notícies de revolta i desordre que arriben de Brussel·les, Berlín, Viena o Berna. El rei, tement que la flama de la revolta pugui prendre també a l’estat, accepta cedir a les pretensions autonomistes de Catalunya. Tal i com escriu el mateix Cambó, “amb la victòria aliada, els 14 punts i l’autodeterminació, era arribada l’hora de Catalunya”. S’equivocava.

La desfeta de la Unió Soviètica i els seus efectes geopolítics s’assemblen força a l’hivern de 1918. La desintegració de Iugoslàvia que rebla la imminent independència de Kosovo n’és la darrera conseqüència. De les repúbliques bàltiques a Kosovo, passant per Eslovènia, Croàcia, Montenegro i Txèquia, el catalanisme ha pres l’exercici i el reconeixement de l’autodeterminació a l’Europa oriental com un indici de la pròpia llibertat imminent. És cert que l’atomització política i la reducció de la dimensió viable dels estats marca un canvi de tendència favorable a Catalunya, però la conversa d’Alfons XIII amb Francesc Cambó hauria de servir per a fer evident que només allò que passi a l’Europa occidental més propera pot obrir definitivament les portes a la independència de Catalunya.

L’any 1918 el poder espanyol no es preocupava de la desintegració de l’imperi Austrohongarès ni dels territoris retallats de Rússia i constituïts en estat per decret. El context balcànic i oriental és tan allunyat de l’Europa Atlàntica, pràcticament intocada des de la pau de Westfalia, que no suposa una amenaça. A la trobada amb en Cambó el monarca espanyol cita amb alarma Brussel·les, Berlín, Viena i Berna, ciutats que avui són a la Unió Europea (Suïssa a banda) i que juguen per tant la mateixa lliga que l’estat espanyol. És des d’aquí des d’on qualsevol moviment nacional tindria un efecte expansiu directe sobre Catalunya. Kosovo és una anècdota. És cap a Flandes i Escòcia on cal mirar perquè tot canvi en l’encaix europeu d’aquests països posarà l’estat espanyol en una situació entre difícil i inassumible. La pressa dels nacionalistes espanyols per tancar el joc autonòmic té molt a veure amb l’imminent esclat de la qüestió sobiranista a l’interior de la Unió Europea.

La debilitat política, l’heterogeneïtat social i la complicada viabilitat econòmica d’Espanya sense Catalunya, compliquen l’horitzó català i la possibilitat que el país pugui ser un dels motors sobiranistes d’Europa. Mentrestant, però, Escòcia i Flandes presenten condicions excel·lents per a subvertir l’ordre estatal establert i canviar substancialment la seva relació amb el Regne Unit i Bèlgica. És possible, fins i tot, que alguna de les dues nacions pugui accedir a la plena sobirania. Ni Montenegro ni Kosovo, és des d’Edimburg i Brussel·les des d’on s’obrirà camí per a desglaçar l’Europa dels estats. Un camí que Catalunya haurà de saber aprofitar.
.

7 comentaris:

Carles Oriach i Font ha dit...

Una reflexió molt interessant, Marc. L'argumentació està molt ben trabada.
De tota manera jo no despreciaria la influència de les independències de Kosovo i Montenegro. Probablement per Catalunya els millors referents són els que tu cites, però és important que després de tants anys d'un mapa fronterer inamobible la comunitat internacional comenci a reconèixer nous estats, ni que siguin tant diferents a nosaltres com els de la ex Iugoslàvia. Aquests aporten una certa legitimitat a les altres causes, incloses l'escocesa i la flamenca, i com tu bé dius: si a ells els va de cara, nosaltres ens en beneficiem.
Fins aviat!
Carles

joliu ha dit...

Molt ben argumentat. Si els processos d'Escòcia i Flandes són vistos amb simpatia des d'aquí i es desenvolupen per vies positives i democràtiques pot ser obrirem els ulls de molta gent que encara espanyoleja per por al 'odio separatista'
Llàstima que l'espanyolisme ja s'encarrega de vendre'ns els processos sobiranistes com a fets negatius. Els titulars de La Vanguardia cada dia em generen més rebuig Bélgica frena su autodestrucción. Això és informació o propaganda?
Per mi i per als flamencs la sobirania de Flandes seria un renaixement i no una destrucció.

Marc Arza ha dit...

Carles,

És cert que de tot se n'apren. Però és evident que l'Europa oriental queda molt més lluny que no pas Escòcia i Flandes, en tots els sentits. Sobretot a l'hora de veure quines línies a seguir marca la Unió Europea. D'altra banda és cert que Montenegro dóna algunes lliçoncs, com ara el camí seguit fins a la celebració del referendum que s'hi va celebrar.

Joliu,

Hi ha molta feina a fer pel que fa als mitjans de comuniació. Molta!

Gràcies a tots,
Marc

Anònim ha dit...

És lamentable que no hi hagi hagut cap corrent intern espanyol que no hagi denunciat la intransigència espanyola en el procés comunitari perquè la UE beneeixi la més que eventual declaració d'independència de Kosovo.
Encara és més lamentable que no ho haguem denunciat els catalans; tot i que tens raó amb què el nostre mirall han de ser els processos iniciats a l'Europa occidental, la denúncia i publicitat d'aquest comportament remouria alguna consciència dels pocs espanyols que es creuen que Espanya és un país amb el poder descentralitzat.
Molt bon article, Marc.

Marc Arza ha dit...

Anònim,

El més divertit de tot és que és la presidència Eslovena de la Unió Europea qui haurà de participar a gestionar el sarau de Kosovo.

Gràcies,
Marc

Marc Arza ha dit...

Anònim,

La força dels teus arguments m'aclapara.

Gràcies,
Marc

Anònim ha dit...

Crec que hem de fer un esforç per convèncer als espanyols que hi sortirien guanyant (i no és conya) amb la independència de Catalunya:
-S'estalviarien minories parlamentaries nacionalistes.
-Tornarien a ser país receptor d'ajuts comunitaris (que és el que volen)
-Tindrien el que volen, un pais uniforme
-Ah i el Madrit guanyaria cada any la Lliga...