divendres, d’agost 26, 2016

Microbloc a cop de twit (recull 46)



Alguns twits dels últims mesos (via @marcarza):


Política:

El populisme és primari i sentimental però a sota hi ha un malestar real amb causes reals que no es resolen menyspreant els populistes.

Quan les elits tracten el populisme i el seus votants com una cosa primària i sentimental no fan altra cosa que alimentar-lo.

En quin moment el projecte europeu va deixar de ser el programa Erasmus i la fi de les fronteres per convertir-se en una institució freda?

En política dir "canvi" és una forma bonica de dir "res". Esferificació de discurs buit.

Ni la intel.ligència ni la generositat, les guerres partit endins gairebé sempre les guanya la mala llet.

Burquini:

Al debat sobre el #burquini el burquini és l'anècdota. L'excusa per encarar un problema incòmode. Com conviure amb medievals obscurantistes?

La diferència entre el #burquini i l'hàbit d'una monja és que el burquini (nou) trenca el Mite del Progrés i la monja (antiga) no.

Prohibir el #burquini seria estùpid i intolerant. Negar que és una peça de roba retrògrada, masclista i fanàtica és estúpid i tolerantista.

Sobiranisme:

Cambó era un feixista, Pla un venut i Pujol un corrupte però Cela i el Rei Joan Carles són herois espanyols. Res no és casualitat.

Negant la política i judicialitzant la reclamació sobiranista l'Estat espanyol legitima el nou constituent català. Paradoxes.

"Charnego" és un insult que avui només fa servir l'espanyolisme dirigit als sobiranistes de cognom castellà. Ironies que ho expliquen tot.

Colauisme:

Els colauistes no volen pactar el marc de sobirania amb el @PDemocrataCAT... però així abracen el marc de sobirania del PP. I ho saben.

Una part de l'esquerra va perdre la llarga batalla (1980-1999) contra el pujolisme. Ara voldrien tornar a lliurar-la contra el sobiranisme.

Ada Colau ha decidit enfrontar-se al nacionalisme carrincló com ho va fer Maragall ara fa 30 anys. Però aquell nacionalisme ja no existeix.

Que anant a la Diada @AdaColau repliqui amb els Comuns el joc de l'enfadós Maragall/PSC és més que una estratègia, és una presa de pèl..