Barcelona i capitalitat

,

Seria absurd negar la transformació positiva que Barcelona va fer a partir de l'any 1986. Tan absurd com ho seria negar que el “model Barcelona” és avui un model esgotat. Esgotat el creixement i la renovació a cop de revetlla global, esgotada la pretensió d’esdevenir una mala còpia llibertària d’Amsterdam a la Mediterrània, esgotat per damunt de tot el combustible de creixement d’una ciutat que ha crescut d’esquena al seu rerepaís.

La reinvenció de Barcelona de les últimes dues dècades s’ha fet amb vocació de ciutat-estat. Oblidant que les grans ciutats ho són pel fet de ser capitals i punt de trobada, centres de referència que capitalitzen projectes i energies del propi hinterland. Per Barcelona avui, tenir model vol dir per damunt de tot tenir model de capitalitat.

Prova del desconcert de la ciutat, de la seva classe política però també de la societat civil i empresarial, és la voluntat d’esdevenir un petit Madrid, obrint-se cap als països de llatinoamèrica i ignorant la pròpia tradició europea i mediterrània. Una imatge trista i reveladora de l’acceptació d’un marc de referència espanyol i múndial que la condemna a ser una subseu privilegiada però secundària.

La capitalitat de Barcelona, l’explotació de l’enorme potencial de la ciutat, passa per oposar-se frontalment a la concepció radial de l’estat espanyol, impulsant un projecte europeu i mediterrani en que la ciutat concentri projectes, visió i oferta de serveis. Una capitalitat concèntrica que abasti Catalunya de forma directa, l’anomenat EURAM (Euroregió del Mediterràni) com a prioritat i amb una vocació internacional dual: europea i mediterrània.

Tot i que ja hi ha hagut projectes en aquesta direcció, hauríem de prendre consciència de les mancances existents i de la necessitat de concentrar esforços públics i privats en aquest objectiu de ciutat i de país. No es pot aconseguir la nova capitalitat de Barcelona sense una xarxa d’infraestructures de transport que relligui tot Catalunya amb la ciutat per carretera i ferrocarril en temps rècord. No es pot esdevenir centre de l’EURAM sense concentrar l’expansió d’universitats, serveis sanitaris i empreses cap a aquesta zona. No es pot configurar i reforçar l’EURAM sense seduir València cap a una col·laboració franca. No es pot consolidar la ciutat com a referència europea i mediterrània amb l’espanyol com a llengua de referència d'empreses i escoles de negoci.

Sense aquest nou marc de referència cap al que focalitzar l’esforç de capitalitat i el nou projecte de ciutat, Barcelona corre el perill d’entrar a la lliga de les ciutats confortables i sense tremp. Una amenaça greu per a la ciutat, però també per a un país que no seria el que és sense la punta de llança que és la nostra metròpoli.

Obscurantisme i llibertat

Ni tan sols el guionista més agosarat hauria previst tot just fa vint-i-cinc anys que amb el segle XXI arribaria un renaixement del l’obscurantisme religiós i el fanatisme totalitari. Quan els europeus havíem aconseguit, després de quatre segles de combat, circumscriure la religió a l’àmbit privat i centrar el debat públic entorn d’una certa racionalitat, el retorn de l’obscurantisme ens troba ara poc preparats per a defensar la llibertat.

Si bé l’islamisme radical és el més visible i probablement el més nombrós dels nous radicalismes religiosos a Europa, no n’és l’únic. La puixança de l’evangelisme cristià i la força de grups del catolicisme més retrògrad van en el mateix sentit. Tot plegat implica un perill creixent per a conquestes difícils i en alguns casos molt recents com la igualtat d'homes i dones, l’escolarització universal o el prestigi de la racionalitat pública per sobre la fe privada.

És el relativisme cultural mal entès i un cert paternalisme de determinada progressia cap a algunes minories ètniques i socials el que evita que fins avui el debat no s’hagi plantejat com el que és: la represa de la lluita per la laïcitat i la raó contra tota forma d’absolut a la vida pública. Destaquen com a preocupants alguns esdeveniments recents de dubte i timidesa en l’exercici de la pròpia llibertat, d’autolimitació per a evitar ofendre o molestar els nous Torquemada. Si els primers racionalistes i més tard els liberals britànics i la il·lustració, haguessin pres aquesta actitud davant els poders temporal i espiritual de l’època, avui el mon seria sense cap mena de dubte més gris i tancat. Un lloc pitjor on viure.

Girar la vista enrere cap als clàssics de la llibertat, recuperant el convenciment i la valentia a l’hora d’exercir i defensar les llibertats elementals, hauria d’ajudar a marcar de nou els límits infranquejables que tota persona que visqui entre nosaltres ha de conèixer i respectar.

L'hàbit de la llibertat no ens pot fer oblidar la seva extrema delicadesa.

El virus de l'actualitat

Amb l'acceleració progressiva del cicle de notícies dels últims quinze anys, l’actualitat més immediata ha anat guanyant un pes excessiu que ha portat al desequilibri del context informatiu.

És la necessitat d’atreure els consumidors d’informació el que força els mitjans a presentar titulars i notícies impactants, maximitzant qüestions tot sovint sense la més mínima transcendència però que tindran durant unes hores una influència enorme sobre els esdeveniments immediats. Aquest virus de l’actualitat té com a símptoma més directe una falta de perspectiva que condiciona el judici crític, impedint que es prengui una òptica més oberta, un gran angular que ajudi a veure que la pràctica totalitat del cabdal informatiu diari és prescindible.

El fet que es presentin com a notícies un seguit d’estudis que no aguanten un mínim d’anàlisi i el nombre creixent d'informacions que acaben per esser falses o fruit de la distorsió, son també conseqüència directa de l’imperatiu d’actualitat combinat amb la falta de professionals preparats per afrontar aquest nou terreny de joc.

La pluralitat de canals i mitjans d’informació no ha portat a l’ampliació de l’espectre de fets i punts de vista publicats. En última instància continuen essent unes poques agències d’informació les que subministren les qüestions del dia a la multiplicitat de canals i mitjans globals. Un nou tipus de periodista amb una capacitat crítica esmolada i veloç, capaç d’alimentar-se de les noves fonts de noticies “peer to peer” però lligat als mitjans tradicionals podria ajudar a reconduir la qüestió des de l’àmbit professional.

El canvi de ritme de la informació i la distorsió que provoca, poden compensar-se de forma prioritària des de l`'òptica del consumidor final. La vacuna per al virus de l’actualitat és barata i de fàcil aplicació, només cal prendre consciència que la malaltia existeix.

Pols de creixement

Fa ja més de cinc cents anys que el centre del món s’allunya de nosaltres. Si primer va ser el gran salt de la Mediterrània a l’Atlàntic, tot just fa unes dècades que l’impuls del Pacífic bascula lentament d’est a oest cap a la banda asiàtica, amb la Xina i l’Índia com a protagonistes de futur. La bona notícia és que el centre comercial del món no pot ja allunyar-se de nosaltres sense apropar-se de nou. No ens pot passar per alt però, que la influència directa de la geografia en el potencial de creixement s’ha reduït de forma radical els últims vint-i-cinc anys, conforme el món s’ha anat fent més petit, els serveis creixien respecte als productes i la deslocalització allunyava la producció d’alguns productes per apropar la d’alguns altres.

Aquest nou escenari planteja una gran oportunitat davant els riscos de deslocalització industrial, matisats ara mateix, de forma temporal, per l’exuberància irracional del totxo. Tenim la oportunitat de relligar-nos amb els nous pols de creixement global i esdevenir una de les portes d’Europa per a les empreses asiàtiques que aviat trauran el cap al mercat europeu. El nostre volum relativament petit pot permetre un efecte proporcionalment molt gran d’algunes operacions significatives i concentrades que serien garantia de creixement futur. Cal doncs estar preparat per al final imminent de la política de Yuan dèbil, preludi segur d’un allau d’inversió exterior similar al japonès dels anys vuitanta.

Per garantir l’èxit d’una aposta estratègica com aquesta és necessari invertir en mesures que facilitin aquest camí: fer del xinès la quarta llengua preferent a l’àmbit acadèmic i empresarial, incrementar les missions comercials a l’Àsia amb l’objectiu d’establir aliances permanents amb empreses locals de sectors paral·lels o incentivar la col·laboració en recerca i recursos docents de les nostres universitats amb les universitats xineses son passos a prendre de forma imminent. Ens cal però un tret de sortida, un crit d’alerta que marqui aquest objectiu de forma clara a l’hora que posi Catalunya al mapa empresarial asiàtic. La venda a mans xineses d’una empresa “de bandera” com la SEAT o una farmacèutica de primer nivell podria ser el moviment tàctic que permetés sintonitzar energies i el tret de sortida d'una catarsi econòmica necessària per encarar el futur amb èxit.

Les oportunitats no esperen.

Sense inèrcies d'integració

La integració dels immigrants a les societats d’arribada s’acostuma a donar de forma natural, seguint una certa inèrcia que a Catalunya funcionava a ple rendiment fins a començaments dels anys seixanta. A partir d’aquell moment el nombre creixent d’immigrants d’origen espanyol que arribaven de forma massiva a un país sense instruments polítics van alentir aquesta inèrcia, arribant a fregar l’aturada total de la integració i configurant un país amb risc important de fractura social.

La recuperació de l’autonomia amb l’escola com a centre, va recomençar el lent procés d’extensió social de la catalanitat cultural, plantejant un horitzó optimista al voltant dels milions de catalans d’origen espanyol que encara avui viuen aliens a la tradició del país.

Tot just quan semblava que comptàvem com a país amb els instruments per a superar el repte de la immigració del segle XX, hem d’encarar una nova onada de nouvinguts del segle XXI.. Una nova generació d’immigrants força més diversa, en molts casos de cultures molt allunyades de la nostra i novament en proporcions que tornen a representar una enorme oportunitat/amenaça per al nostre projecte nacional.

En sintonia amb la millor tradició catalana hem de lluitar per oferir oportunitats i un projecte de futur compartit a tots els nous-nous catalans però essent conscients que encara avui no hem recuperat totalment les inèrcies d’integració que varem perdre fa quaranta anys. Enfront del risc que els milions de nous immigrants se sumin a la vida activa totalment aliens a la realitat nacional catalana, la única recepta possible és ANAR-LOS A BUSCAR. Per corregir l’absència d’inèrcies d’integració som el catalans de sempre els qui des de la societat civil, des d’associacions, clubs, parròquies, sindicats, casals i esplais, hem de convidar els nous-nous catalans a compartir projectes i vida amb nosaltres. Projectes concrets com el programa de voluntariat lingüístic son un exemple clar d’aquesta manera de forçar la relació entre vells i novíssims ciutadans del país.

Sense una correcció activa de les dificultats que la falta d’inèrcia comporta, sense prendre clara consciència que aquesta no és tasca del govern sinó de cada ciutadà en el seu entorn més pròxim, correm el risc de caure espadat avall cap a un horitzó massa difícil en un futur massa immediat.

Els límits d'Europa

D’ençà del inici del projecte europeu, i en particular rere la caiguda del mur de Berlín, la qüestió dels límits d’Europa ha estat una constant del debat continental. Límits geogràfics i polítics, però també de ritme, la definició dels quals permetria una millor gestió de les ampliacions i processos d’adhesió que es van obrint.

Deixant de banda la ribera sud de la Mediterrània per raons obvies, i acceptant que a mitjà termini tota la regió balcànica, Albània inclosa, tancarà el buit territorial entre Grècia i l’Europa central, només la frontera més oriental de la Unió Europea (UE) continua avui oberta i plena d’interrogants.

La prova de les limitacions que una falta clara de model suposa a la política exterior de la UE és el cas de Turquia. Els dubtes i canvis de política dels diversos estats membres entorn a la possible candidatura dels turcs han acabat portant a negociar una futura adhesió quan no és encara clar que es vulgui Turquia com a membre. La principal reticència Europea davant Turquia hauria de ser de caràcter geopolític. Pensar que la frontera de la Unió pot arribar a l’Iraq, Siria, i l’Iran fa venir malsons a qualsevol europeista i la futura adhesió hauria d’anar precedida per una implicació de la UE en la pacificació i el desenvolupament de l’orient mitjà que avui sembla del tot impossible.

Pel que fa a Rússia, si bé la seva desmesura geogràfica i el seu pes específic fan que ni tan sols s’hagi plantejat una futura adhesió, el dubte és la seva àrea d’influència més directa, principalment Ucraïna i Bielorússia. Si bé l’entrada d’aquests països a al UE sembla avui molt llunyana, és ben clar que una futura adhesió incomodaria Rússia i seria bo plantejar una estratègia que eviti la improvisació. Un escenari en que tos dos països compartissin lligams similars amb la UE i amb Rússia, servint com a zona d’esponjament i transició entre els dos gegants del continent seria probablement la solució més adient.

En tot cas cal tenir clar que la qüestió turca demostra la necessitat de tenir un horitzó clar per al futur de la UE en els propers cinquanta anys que ajudi a definir les polítiques d’avui i del futur més immediat.

Taoisme i tradició liberal

Orientalisme papanates a banda, davant l’emergència de la Xina val la pena apropar-se als seus clàssics per fer-ne una lectura política a la recerca de complicitats, noves idees i aproximacions diverses a qüestions comunes del debat ideològic. El paral·lelisme taoisme/liberalisme n’és un bon exemple.

De les tres tradicions del sincretisme xinès, confucianisme, budisme i taoisme, és aquesta última la més lligada als valors de l’individu i la llibertat, la més propera a la tradició liberal europea. En aquesta línia, el concepte bàsic de la visió política del taoisme és el wu wei que s’acostuma a traduir per la paradoxa d’actuar sense actuar.

A partir de la idea d’una harmonia preexistent que cal alterar el mínim possible, evitant efectes i conseqüències que distorsionen l’equilibri i van sempre més enllà d’allò desitjat, el taoisme introdueix el wu wei com un dels seus conceptes centrals. Des d'Europa es pot llegir ben bé com una mena de camí místic cap al "laissez faire, laissez passer".

La imatge que utilitza l’obra cabdal del taoisme, el Daodejing de Laozi, per explicar aquesta visió política és d’una gran síntesi i bellesa: “Governar un gran estat és com cuinar peixets”. Per cuinar peixets com per fer política cal una certa implicació, però si els remenem massa s’acaben esmicolant amb un resultat final ben galdós.

Una sintesi poètica del que ha de ser el liberalisme polític.

Pausa

Proper post el dılluns 16 d`octubre.

6 d'octubre

El 6 d'octubre de 1934, responent a l'entrada de la dreta al govern espanyol, es

declara una vaga general a tot l'estat. En sintonia amb l'esquerra espanyola el

President Companys trenca amb la legalitat establerta en un aixecament poc

organitzat i mancat de força. L'exercit espanyol, sota la direcció a Catalunya

d'un General Batet que serà afusellat pels franquistes el 1936, domina la

revolta en poques hores tot i desobeir les ordres de resposta desmesurada

que arriben des de Madrid.

Sense oblidar que amb l’afusellament del President Companys els feixistes disparaven a les llibertats de tots els catalans, el record orgullós del President màrtir no ens excusa de la reflexió i el judici crític als seus errors. Entre aquests, els fets del 6 d’octubre de 1934 hi ocupen un lloc destacat.

Tot i la mística nacionalista amb que s’ha vestit, el 6 d’octubre és fonamentalment un gest polític en clau espanyola, lligant Catalunya al futur de l’esquerra i aconseguint per tant l’enfrontament directe amb tota la dreta, endins i enfora. Una revolta iniciada a partir d’una nul·la reflexió sobre els desequilibris de força existents entre la Generalitat i el govern central i bastida sobre la desunió política interna, amb la Lliga Regionalista en clara oposició.

Hauria d’haver estat obvi per als seus protagonistes que es comptava amb tots els ingredients per a la derrota, acabant de retruc amb l’autonomia política que havia costat dècades aconseguir. La mateixa imprevisió, falta d’oportunitat política i divisió interna que es repetiran pocs anys després en la gestió de la guerra amb efectes directes en la derrota i el consegüent Desastre Nacional.

Els errors dels anys trenta, però també els encerts de començaments i finals del segle XX haurien de fer-nos entendre que ens cal evitar els enfrontaments amb l'estat sense una prèvia mesura de les pròpies forces que ajudin a evitar el gest absurd, condemnat al fracàs i la frustració. Tot plegat sense oblidar que més enllà de la monarquia i la república, de l’esquerra i la dreta, del PP i del PSOE, la construcció nacional no es pot condicionar a conjuntures polítiques condemnades a canviar.

El 6 d’octubre ha de servir doncs com a lliçó d’irresponsabilitat política. Un avís dels riscos amagats en l’idealisme revoltat que de manera cíclica puja a la superfície de la política catalana. La rauxa forassenyada que enlluernada per la ficció de la victòria definitiva llença el carro del país pel pedregar de la tensió i el conflicte estèril.

Llibertat d'expressió: Rubianes i la COPE

La defensa de la llibertat d’expressió compta com a mèrit tan sols quan l’opinió expressada ofèn qui la protegeix.

En el cas Rubianes és evident que l’actor mereix tot el suport davant els atacs patits per la caverna espanyola. La llibertat s’ha de defensar per damunt de riscos, amenaces i incomprensions però és evident que la major responsabilitat en aquesta defensa la tenen les institucions, obligades a situar-se per damunt el debat polític i social.

Així doncs no son les crítiques rebudes, ni tan sols els insults i les campanyes de boicot allò més preocupant. Per dures i poc educades que hagin estat, les respostes a les opinions d’en Rubianes son també un exercici de llibertat d’expressió. El més dramàtic i preocupant de l’afer és que fos un teatre públic qui cedís al xantatge, fent omissió del compromís que una institució com aquesta hauria de tenir amb els drets fonamentals.

Davant d’aquesta polèmica els catalans i en particular els nacionalistes hauríem de recordar els intents recents de retallar els drets d’emissió de la COPE a Catalunya. Si els ciutadans, associacions i empreses tenim tot el dret a respondre aquelles opinions amb que no coincidim, arribant si cal a la la protesta i el boicot, institucions com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) no es poden permetre aquest luxe i han de defensar amb convicció i totes les eines al seu abast el dret de tot pensament a ser expressat.

Tot i acceptant que en última instància les institucions catalanes mai no han pres mesures contra l'emissora de la Conferencia Episcopal, és cert que ningú des del catalanisme va aixecar la veu per defensar el dret d’en Jiménez Losantos i la seva colla de continuar ofenent-nos dia si, dia també, per damunt els criteris del CAC. No és estrany doncs que la nostra indignació arran de la censura recent a l’obra d’en Rubianes perdi contundència i credibilitat.

Teixit productiu i caixes d’estalvi

Entre les principals debilitats de la nostra economia hi ha la falta de grans empreses, fins i tot en aquells sectors centrals en que el nombre de pimes catalanes és enorme. Els motius rere aquest dèficit son molt variats però alguns autors han citat com a causa destacada la falta de suport econòmic i financer de l’estat que molt sovint es dona de forma indirecta en altres economies.

Acceptant de forma resignada que l’estat espanyol no té la promoció del nostre teixit econòmic entre les seves prioritats, una Generalitat mancada de recursos i forçada a controlar el propi dèficit no pot fer de contrapès a aquesta mancança. El sistema financer català compta però una particularitat que podria permetre accedir als recursos necessaris per a l’expansió i renovació dels sectors clau i de futur, el pes de les caixes d’estalvi i en particular de La Caixa com a institucions semi-privades amb objectius no estrictament centrats en el pur benefici.

Respectant la independència de criteri de les caixes, el cert és que una major participació en el procés de modernització econòmica i l’atenció prioritària a determinats sectors de l’economia catalana podrien marcar una important diferència per al futur econòmic del país, del que en última instància depèn el futur de les pròpies caixes.