Andalusia ha viscut els últims
trenta anys una revolució
econòmica i social extraordinària
Andalusia ha viscut els últims trenta anys una revolució econòmica i social extraordinària. La que havia estat una de les regions més pobres i subdesenvolupades de l’estat espanyol, ha aconseguit aixecar una economia potent; situant-se al capdamunt dels índex de creixement en una onada expansiva que encara continua.
El cert és que l’economia andalusa és deutora de l’impuls estatal. Dècades d’enorme superàvit fiscal, excel·lent dotació d’infraestructures i un altíssim nombre de funcionaris han creat les condicions per a la prosperitat. La clau, però, és saber si l’estructura aixecada amb el suport de l’estat té la capacitat per a sustentar-se i crear riquesa de forma autònoma sense respiració assistida. Una mirada enrere al segle XVIII andalús permet paral·lels clars amb el moment present. En aquest sentit, resulta interessant recuperar una conferència del President Pujol a la Cambra de Comerç de Cordova de fa gairebé vint anys. Reflexionant entorn de la figura de Carles III, el President Pujol recordava llavors que Andalusia era durant la segona meitat del segle XVIII un dels principals centres industrials del sud d’Europa. Finalment, l’arribada del segle XIX va demostrar que l’empenta industrial andalusa era fruit del dirigisme econòmic del Despotisme Il·lustrat i va apagar-se amb la fi del suport de la corona.
Avui hi ha, però, símptomes molt positius que apunten a una definitiva consolidació d’Andalusia com a economia amb capacitat de creixement més enllà de l’assistència i el subsidi. El pronunciament recent d’un grup d’empresaris andalusos de primer nivell, apostant per comptar amb un banc que doni suport a l’economia productiva de la regió, confirma aquest canvi de paradigma i fa visible una nova Andalusia. Exemples com el mar de plàstic d’Almeria, l'excel·lència del sector turístic o aquests empresaris a la recerca de múscul financer, demostren que l’esperit econòmic modern pot haver arrelat de forma definitiva al sud d’Espanya.
Des de Catalunya, aquesta metamorfosi econòmica d’Andalusia és una excel·lent notícia. D'una banda pot ajudar a lluitar contra el mite de la solidaritat perpètua que justifica l’asfixiant dèficit fiscal català; de l’altra, a mitja termini podria ajudar a trobar un nou aliat perifèric que sigui alguna cosa més que una justificació del “cafe para todos”. Seria bo, doncs, donar suport a l’ambició financera del sector privat d’Andalusia alhora que s’influeix políticament per buscar una reducció progressiva dels inputs públics a l’economia andalusa. En última instància, només amb un aprimament progressiu del rol públic en l'economia es pot demostrar, definitivament, la consolidació de la nova Andalusia.
El cert és que l’economia andalusa és deutora de l’impuls estatal. Dècades d’enorme superàvit fiscal, excel·lent dotació d’infraestructures i un altíssim nombre de funcionaris han creat les condicions per a la prosperitat. La clau, però, és saber si l’estructura aixecada amb el suport de l’estat té la capacitat per a sustentar-se i crear riquesa de forma autònoma sense respiració assistida. Una mirada enrere al segle XVIII andalús permet paral·lels clars amb el moment present. En aquest sentit, resulta interessant recuperar una conferència del President Pujol a la Cambra de Comerç de Cordova de fa gairebé vint anys. Reflexionant entorn de la figura de Carles III, el President Pujol recordava llavors que Andalusia era durant la segona meitat del segle XVIII un dels principals centres industrials del sud d’Europa. Finalment, l’arribada del segle XIX va demostrar que l’empenta industrial andalusa era fruit del dirigisme econòmic del Despotisme Il·lustrat i va apagar-se amb la fi del suport de la corona.
Avui hi ha, però, símptomes molt positius que apunten a una definitiva consolidació d’Andalusia com a economia amb capacitat de creixement més enllà de l’assistència i el subsidi. El pronunciament recent d’un grup d’empresaris andalusos de primer nivell, apostant per comptar amb un banc que doni suport a l’economia productiva de la regió, confirma aquest canvi de paradigma i fa visible una nova Andalusia. Exemples com el mar de plàstic d’Almeria, l'excel·lència del sector turístic o aquests empresaris a la recerca de múscul financer, demostren que l’esperit econòmic modern pot haver arrelat de forma definitiva al sud d’Espanya.
Des de Catalunya, aquesta metamorfosi econòmica d’Andalusia és una excel·lent notícia. D'una banda pot ajudar a lluitar contra el mite de la solidaritat perpètua que justifica l’asfixiant dèficit fiscal català; de l’altra, a mitja termini podria ajudar a trobar un nou aliat perifèric que sigui alguna cosa més que una justificació del “cafe para todos”. Seria bo, doncs, donar suport a l’ambició financera del sector privat d’Andalusia alhora que s’influeix políticament per buscar una reducció progressiva dels inputs públics a l’economia andalusa. En última instància, només amb un aprimament progressiu del rol públic en l'economia es pot demostrar, definitivament, la consolidació de la nova Andalusia.
Nota: La web d'Els Altres Andalusos s'ha fet ressó del post. Val la pena fer-hi un cop d'ull i prendre nota de la feina d'aquesta associació.
11 comentaris:
Interessant punt de vista. Esperem, com dius, que Andalusia hagi adquirit una estructura i una economia sòlida i autosuficient, després de molts anys de rebre subvencions estatals, i també europees. És evident que el nivell de vida hi ha augmentat molt notòriament. Jo, tanmateix, no les tinc totes en aquest sentit, però el que tampoc pot ser, és que l'Estat (Catalunya) segueixi subvencionant indefinidament aquesta regió... o no són realment per a això els diners que es sostreuen a Catalunya?
Interesante este artículo escrito desde el oeste de España (espero que se capte el porqué de la ironía). Un saludo.
Si miro a les estadistiques oficials, jo continuu veient a Andalusia, acompanyada sempre de la seva inseparable companya Extremadura, liderant l'atur, el funcionariat, l'absentisme laboral (16% a Delphi Cadis, lider mundial de totes les fabriques del grup), la percepcio d'ajuts publics, ... Al abril de 2007, l'atur era de 1,800,000 persones (amb nota especial per Almeria, provincia de la miraculosa ressurreccio economica andalusa, on havia crescut un 33%, tal com sona), que per una regio d'uns set milions d'habitants es un nivell gairebe tercermundista, i el primer trimestre de 2007 l'atur andalus augmentà un 4%. Com s'expliquen aquestes xifres amb l'aparent benestar que s'hi respira? Facil, se'n diu frau, de tota mena.
Francament, no veig cap senyal que em faci pensar que Andalusia deixi de ser una carrega. De fet s'ha especilaitzat a ser-ho, tot i que d'alguna manera ho compensa alimentant les planes de la premsa rosa, el 90% dels protagonistes de la qual son andalusos.
Roger T.,
Doncs no tots. Molts dels diners que aboquem a l'estat van a construir la gran megal.lòpoli madrilenya. Només cal mirar la T4 i el model aeroportuari espanyol.
Anònim,
Doncs no acabo de captar la teva ironia. No sé si és a "interesante", a "oeste", o a "España"!
Rovi,
Doncs sí, és cert que s'hi continuen abocant molts cales. Però sembla que van donant fruit. La qüestió és que no ho sabrem del cert fins que no se n'hi aboquin menys i vegem si la roda continua en moviment.
Gràcies a tots,
Marc
Per una sola vegada, i sense que creii precedent, no estic d'acord amb els continguts d'aquest article. Andalucia s'ha instal.lat (com Extremadura) en la supervivència de la subvenció. L'imaginari popular veu en l'Estat (ajuntament, comunitat o la institució que sigui) la panacea de tots els mals, els recursos infinits i inesgptables. Ja sé que les xifres macroeconòmiques (que no entenc gaire, val a dir-ho) semblen indicar un altre cosa, però sembla (poso el "sembla" com a prevenció) que hi ha famílies senseres que cobren fins a 4 "peonadas" i tant sols un membre les fa, com diu ROVI, l'atur (ciutadans subvencionats) és espectacular, l'absentisme laboral galopant (Suzuki van estar a punt de marxar perquè en època de recollida de l'oliva, el 35% de la plantilla estava de "baixa"), el nomnre de funcionaris per habitant és un dels més alts d'Espanya (seguit o pel darrera d'Extremadura)...
Jo soc poc optimista pel que fa a l'arrencada d'Andalicia i Extremadura, són masses anys vivint de la cosa pública.
Tampoc és que a Catalunya estiguem per tirar cohets, eh? però una cosa no treu l'altre
Calificar a Andalusía como una región pobre y subdesarrollada me parece una mano de barniz marca temeraria que realza su color natural que es la ignorancia de mucha gente. Puede ser que mi tierra no haya estado a la altura de otra regiones de España –el porqué de esta situación merece no uno, sino muchos capítulos aparte-, pero de ahí a calificarla de pobre y subdesarrollada me parece que es una barbaridad producto de la opinión de personas que no la conocen.
Una de mis grandes luchas durante años es la referente al segundo párrafo que describen las hipotéticas y abundantes razones esgrimidas por los detractores e insultadores -evidentemente y después de analizar este artículo, no es este el caso-, de Andalusía que le han dado miles de razones para insultarnos tildándonos entre otras lindezas de: vagos, incansables cantaores y bailaores del “loilailo”, devoradores del pescaito frito y del finito, ignorantes, extremistas religiosos, etc.
Cataluña se dio cuenta hace años y en esta revista hay algún comentario que así lo reconoce, que al haberse acabado la época de esplendor industrial –las empresas fabricantes y con un goteo inacabable han huido a paraísos laborales, sociales y fiscales-, este cenit renace en aras de la inmigración, o lo que es lo mismo, acepta que la verdadera riqueza de hoy en Cataluña proviene del turismo y SOBRE TODO del consumo interior generadora de puestos de trabajo antaño industriales, hogaño de servicios, pero también generadora de alto nivel social, luego entonces como no se va reconocer la riqueza de Andalusía cuando hemos sido hasta antes de esta oleada que nos asola casi siete millones y medio de consumidores. Andalusía pobre y subdesarrollada, anda ya.
Hace aproximadamente diez o doce años y en una de mis visitas a la sede de mi partido en Sevilla ya propuse, observando la expansión de las cajas de ahorros a otras regiones, la conveniencia de agrupar algunas de ellas con vistas a un futuro inmediato en el que sería totalmente imprescindible el soporte de entidades financieras para el desarrollo de Andalusía, dentro, con la obra estrella del futuro túnel bajo el Estrecho, y fuera, canalizando el enorme capital que aún circula (para ejemplo, la Caixa), entre el norte del Reino rico y trabajador y el sur del Reino chupóptero y vividor de subvenciones catalanas, que según el articulista y es de agradecer que todavía existan autóctonos que reconozcan y pregonen que es un mito, es la responsable de “l’asfixiant dèficit fiscal catalá”.
Yo desde aquí le pido a Cataluña y por añadidura también a Madrid que no nos ayude más, que ya nos han ayudado bastante –según nuestros detractores manteniéndonos como vagos y vividores del sudor ajeno-, no sea que como me temo después de hacerse ricos en base al enorme comercio con Andalusía y sus más de ocho millones de consumidores, también y posteriormente nos lo refrieguen por la cara.
Si la dirección de esa revista me lo permite y en sucesivas etapas estoy dispuesto a romper muchos tópicos en lo referente a mi tierra y analizar pormenorizadamente la tremenda y longeva equivocación en lo referente al subdesarrollo y pobreza de Andalusía.
Paco Fuentes. Primer Secretario
Partido Andalucista al Reyne de Mallorca.
Paco,
El teu comentari demana alguna cosa més que una resposta. Espero recuperar aquest post d'aquí a dues setmanes i continuar el debat sobre la nova d'Andalusia.
Gràcies,
Marc
Vaya, vaya, encima poder debatir con el mismísimo autor del artículo. Soy un hombre con suerte que espera ansiosamente que discurran estas dos semanas para que nos batamos en duelo dialéctico y razonable.
Ahora y roto el hielo, permíteme una broma sin ánimo de que te enfades. Eso de: el teu comentari demana alguna cosa més que una resposta.
Espero que no me mandes unos matones.
Un saludo de Paco.
Paco,
He recuperat el teu comentari per tal de respondre'l a la primera pàgina del bloc.
Gràcies,
Marc
Andalucía ha sido durante muchos años una región pobre y subdesarrollada debido a la caída del peso económico de la agricultura de secano y la falta de motores económicos alternativos.
Debido a esto, el estado tuvo que recurrir a subvenciones (gran parte con dinero catalán) para impedir la despoblación masiva de todos los núcleos no urbanos andaluces.
Esto ha tenido como efecto pernicioso la implantación de la cultura de vivir de las ayudas públicas y de los trabajos no declarados.
Sin embargo, las nuevas técnicas agrícolas de Huelva y Almería (invernaderos) y el dinero del turismo de la zona de Málaga y de las ciudades históricas (Sevilla, Córdoba y Granada) han hecho que la región tenga cada vez más recursos y cada vez necesite menos dinero tanto español como europeo para desarrollarse.
Estoy convencido que esto cambiará la cultura instalada estos últimos años y conseguirá que en una generación los nuevos andaluces no vivan la cultura de la subvención.
No hay más que ver como ha cambiado España en una generación (del franquismo a los matrimonios gays) para darse cuenta que en una generación todo puede cambiar.
Por ello, personalmente, considero dinero bien invertido esas subvenciones.
Antfiz,
Com exposava al post, jo també estic convençut d'aquesta metamorfosi d'Andalusia. Ara, no n'estarem segurs fins que no es retirin els subsidis.
Gràcies,
Marc
Publica un comentari a l'entrada