El Carmel, el 3%, les rodalies, l’aeroport, l’autopista, la llum i ara la sequera. Les set plagues catalanes han assolat el país al llarg dels darrers cinc anys amb conseqüències funestes, però cap de tan greu com la pèrdua de credibilitat de la Generalitat davant els ciutadans. Per a un país que aspira a una major sobirania, a la sobirania plena, el descrèdit i la creixent marginalitat del propi autogovern resulten extremadament preocupants.
Mirant enrere, als primers anys de l’era Pujol, es fa evident el contrast entre aquella Generalitat sense recursos però amb l’ambició i el posat d’un govern nacional i l'executiu actual, un monstre administratiu amb molts mitjans però amb el cor i l’actitud d’una Diputació Provincial. En termes de Dret Romà el President Pujol sabia vestir-se d’auctoritas (legitimitat) per compensar la falta total de potestas (poder executiu), mentre al President Montilla li resulta impossible servir-se de la potestas per la seva total manca d’auctoritas. Una situació dramàtica que acaba debilitant les institucions i la maiestas (sobirania) del poble de Catalunya.
La recepta per a un govern a la recerca de legitimitat és ben senzilla: creure en el país. Autocentrar-se i no mirar mai més enllà del Cinca per a buscar solucions als problemes de Catalunya. Unes solucions que quan venen de Madrid mai no son de franc. Algú hauria de regalar-li al President Montilla una placa com la que tenia en Harry Truman a la seva taula de la Casa Blanca. The buck stops here*.
*En traducció lliure, contemporània i poc normativa: el marron s’atura aquí.
Mirant enrere, als primers anys de l’era Pujol, es fa evident el contrast entre aquella Generalitat sense recursos però amb l’ambició i el posat d’un govern nacional i l'executiu actual, un monstre administratiu amb molts mitjans però amb el cor i l’actitud d’una Diputació Provincial. En termes de Dret Romà el President Pujol sabia vestir-se d’auctoritas (legitimitat) per compensar la falta total de potestas (poder executiu), mentre al President Montilla li resulta impossible servir-se de la potestas per la seva total manca d’auctoritas. Una situació dramàtica que acaba debilitant les institucions i la maiestas (sobirania) del poble de Catalunya.
La recepta per a un govern a la recerca de legitimitat és ben senzilla: creure en el país. Autocentrar-se i no mirar mai més enllà del Cinca per a buscar solucions als problemes de Catalunya. Unes solucions que quan venen de Madrid mai no son de franc. Algú hauria de regalar-li al President Montilla una placa com la que tenia en Harry Truman a la seva taula de la Casa Blanca. The buck stops here*.
*En traducció lliure, contemporània i poc normativa: el marron s’atura aquí.
.
8 comentaris:
Molt ben trobat Marc.
Als inicis, la Generalitat si no tenia competències se les inventava. Com algú ha dit per aquí, no va ser obstacle la negativa de Madrid per que obríssim el Canal 33.
Autocentrem-nos
El més preocupant dels moments de desconcert i desorientació que estem vivint és el rumb que finalment agafarà el país:
a) Es cansarà de tot plegat, i triarà ser complaent amb Espanya. "Com que no podrem mai ser com som, fem un esforç per ser una mica menys com som per reconciliar-nos amb ella".
b) S'acabarà per emprenyar de debó, i triarà ser combativa amb Espanya. "Com que no ens deixen ser com som, dins, siguem com som fora, i passem reconciliacions i fins i tot de contemplacions...".
El que està clar és que ser catalans i espanyols a l'hora és incompatible. La prova: El Govern Montilla.
Benvolgut Marc,
L' encertes de ple.
El problema de l' atzucac actual, amb ERC al Govern assumint una omertà ignominiosa, i CiU fent una oposició pro-governamental...és que el sobiranisme queda orfe.
Amb un estafatut retallat, caldrien veus al Parlament denunciant que la via autonomista està amortitzada. Que catalanitzar ecspanya és una missió impossible d' assolir, que és molt més senzill assolir la plena sobirania, entre d' altres coses perquè per canviar ecspanya cal el beneplàcit dels ecspanyols...i per marxar-ne només el nostre.
Salut i independència,
Cesc.
Joliu,
Les Memòries d'en Prenafeta ho expliquen la mar de bé. "Amb Madrid, fets consumats!".
Xavier,
Hi ha una tercera via. El camí del qui dia passa any empeny, del sí però no, del demà ja ho trobarem... Destí final: la decadència retrobada.
Cesc,
Encara no entenc que per ser al govern t'hagis de calçar el morrió. No es pot gestionar bé mentre es denuncia l'statu quo?
Gràcies a tots,
Marc
En Pujol i els seus et faran un monument o, més ben dit, potser el dedicaran a l'amnèsia col·lectiva. Ja no recordeu el què va significar per aquest país la política del peix al cove? o els pactes amb el PP? o el tacticisme de buscar les culpes a cal veí (entenguis Madrid per no dir les Espanyes)com a recurs per tapar les vegonyes pròpies?
Sergi,
Fa cinc anys jo celebrava, amb molt d'alcohol, el canvi a la Generalitat i la posició d'ERC a Madrid. No em pensava pas que al cap de pocs anys enyoraria el pujolisme i li veuria tots els mèrits.
El temps del peix al cove ja ha passat. Pot continuar essent una bona tàctica però com a estratègia ja no serveix.
Ara, voler estigmatitzar el pujolisme per a fer bó el desconcert en que estem instal.lats em sembla una mica massa.
Per cert, de debò et sembla més fi pactar amb el PSOE que fer-ho amb el PP?Per a mi és el mateix. Ben bé el mateix!
Gràcies,
Marc Arza
b) S'acabarà per emprenyar de debó, i triarà ser combativa amb Espanya. "Com que no ens deixen ser com som, dins, siguem com som fora, i passem reconciliacions i fins i tot de contemplacions...".
La b) és la opció més raonable per un país normal. O jo triaria la b.
Josep, efectivament la opcio b, la de l'emprenyamenta i la reacció, es la que prendria un "poble normal". Però existeix un poble català normal? en tres o quatre anys el pais te dos milions d'habitants mes, i cap d'ells es catala. Afegim'hi la quantitat de forasters que ja hi havia i arribem a ... les celbracions massives pels triomfs de la seleccio espanyola de futbol.
Publica un comentari a l'entrada