dijous, de maig 01, 2008

Canvi?


Canvi, canvi, canvi. Entre la globalització, la modernitat líquida i les mil i una tendències que arriben i se’n van, el canvi és el mantra del moment. Però, és tan fàcil canviar? És possible el canvi?

Fa alguns anys la revista FastCompany publicava un article sobre la qüestió que val la pena no passar per alt. Amb el mantra del canvi se’n repeteix un altre de tòpic, la crisi obre oportunitats, la necessitat fa el canvi. Per comprovar si aquesta afirmació és certa l’article es fixava en la necessitat del canvi en circumstàncies extremes, quan és la mateixa vida allò que és en joc. La resposta és dura, ni tan sols davant el risc de mort el canvi és fàcil, de fet l’èxit arriba només en un 10% dels casos.

Els estudis realitzats entre malalts que han passat per un bypass coronari demostren que només un de cada deu són capaços de canviar els seus hàbits. Uns hàbits que han estat els causants de la malaltia i que, tard o d’hora, acaben portant els malalts a una mort prematura. Més enllà de fer evident l’extrema dificultat per al canvi, l’estudi de l’experiència mèdica resulta interessant alhora de veure allò que comparteixen els casos d’èxit. Un fort component emocional en positiu. No és la por a la mort el que fa possible el canvi sinó la il·lusió de viure.

Com es trasllada aquesta lliçó a la realitat d’un petit país en crisi/decadència?

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Que aquest país és incapaç de canviar els hàbits per molts pals que li caiguin es va demostrar en les darreres eleccions.

Artur ha dit...

Teniu premi: visiteu http://comentarisliberals.blogspot.com/2008/05/premi-dardo-2008-best-blogs-darts.html

Jesús Cardona ha dit...

Es canvia des de la necessitat o des de la llibertat? Uhmmm.....

Marc Arza ha dit...

lrds,

Sí que en seria una prova... Però jo continuo pensant que el país va votar per por. Ja se sap que el pànic i la raó no son mai compatibles.

Artur,

Moltes i moltes gràcies.

Jesús,

Per que diu l'article de Fast Company, es canvia des del sentiment. Quines coses, oi?

Gràcies a tots,
Marc