Les espanyes de 1714

l'Espanya que defensava la Corona d'Aragó, l'Espanya dels Àustries,

tenia poc a veure amb el projecte d'estat borbònic

pel que lluitaven les tropes castellanes

Un any mes els espanyolistes han engegat una campanya per a destapar les “mentides” nacionalistes al voltant de la Diada i el record de l'11 de setembre de 1714. La cosa té gràcia perquè volent desmanegar els mites del catalanisme aquests historiadors de fireta queden ben retratats.

Per als Ciudadanos i tota la patuleia centralista el fet que Rafel de Casanova no morís en la defensa de la ciutat és un argument contra el mite. Francament, allò important és que el Conseller en Cap de la ciutat va participar a primera línia en la defensa de la ciutat fins a ser ferit per una bala enemiga. Que l'home salvés la vida i pogués refer-la després de la derrota fins a la seva mort l'any 1743 no és cap mala notícia. Més aviat encaixa amb aquell esperit de recuperació que va fer que el dia 12 de setembre de 1714 els barcelonins tornessin a la feina enmig d'una ciutat que fumejava. Només als hereus del “viva la muerte, muera la inteligencia” del genial Millan Astray els pot semblar que la mort en combat de Rafel de Casanova hauria estat una millor notícia.

Però el plat fort de la visió espanyolista de la Diada ve del fet que la Guerra de Successió no fos una guerra d'independència sinó una lluita entre els Borbons i els Habsburg per la corona d'Espanya. És ben bé així i el nacionalisme no ho ha negat mai però és que l'Espanya que defensava la Corona d'Aragó, l'Espanya dels Àustries, tenia poc a veure amb el projecte d'estat dels Borbons pel que lluitaven les tropes castellanes. L'Espanya que defensaven Rafel de Casanova i Antoni de Villaroel era un imperi confederal, una monarquia per a diversos regnes en que el rei no governava Catalunya fins després d'haver jurat els furs davant les Corts. Un entramat institucional en que els regnes de la Corona d'Aragó mantenien una autonomia total portes endins i un control estricte del poder del Rei. L'altra Espanya, la que va guanyar la guerra i s'ha imposat durant tres segles, era la del projecte absolutista francès, la del centralisme que va anul·lar el poder públic català tot prohibint l'ús oficial de la llengua del país. És ben cert doncs que a banda i banda de les muralles de Barcelona es lluitava per Espanya però és que les espanyes que uns i altres tenien al cap s'assemblaven tant com un ou a una castanya.

Una versió més refinada de la qüestió a la que els Ciudadanos no arriben (d'on no n'hi ha no en raja!) pretén que la idea confederal d'Espanya que tenien els Habsburg i que hauria continuat amb l'Arxiduc Carles era antiga i caduca. Té gràcia perquè és aquest mateix model confederal antic i caduc el que va continuar en peu a l'imperi Austrohongarès durant dos segles -fins a la derrota de 1918- superant l'estat espanyol en tots els camps. Políticament més lliure, econòmicament més pròsper i culturalment més ric i flexible. El centralisme borbònic, en canvi, va aconseguir que Espanya fos el més endarrerit dels grans estats europeus i un cau d'obscurantisme fins tot just fa quatre dies.

No es estrany, doncs, que cada onze de setembre els catalans vulguem retre homenatge als herois de 1714 i a tot allò que defensaven!

*