"Molts polítics del Baix Llobregat ho deuen tot al PSC o al PSOE: el seu estatus econòmic i social, la promoció personal i, no cal dir-ho, el poder polític. Entenguem-nos: ho deuen a ells mateixos, al seu esforç. El mèrit és seu. Però aquest esforç l'han canalitzat en gran part a través del partit, on han trobat el terreny adequat. El partit ha estat la seva pàtria. Tenen una vocació política molt forta i una formació sorgida de la seva experiència vital. És una història bonica, per a ells, i ho és també per a Catalunya. Té només un inconvenient: el seu perfil biogràfic personal i col.lectiu pot fer que, amb més intensitat que ningú altre, el poder els importi per damunt de tot. La tendència al sectarisme pot ser en aquestes condicions molt forta, i sovint ho és. Si el partit és la seva pàtria, el poder i el seu manteniment és el seu objectiu. És cert que per a tots els polítics el poder és una finalitat, i que ha de ser així. Però quan la política i el poder han estat i son d'una manera molt determinant l'eina de la pròpia promoció, el poder és l'objectiu amb majúscules. I és exercit sense miraments, amb perill d'abús i de control molt fort de la societat."*
*
5 comentaris:
Bru-tal
En puc donar fe i testimoni com a ciutadà de la comarca del Baix Llobregat del control que els socialistes exerceixen sobre els mitjans, les institucions... vinculades a la comarca.
QUI VA DIR QUE SOCIALISME ERA LLIBERTAT?
EL CONTROL A LA COMARCA ES CERT,PERO EL PATRIMONI PERSONAL HA CRESCUT I CREIXXXXXXX........
JUFANT AMB BCN.
Encertadissima la tria que has fet, Marc.
Marc és cert però crec que ho que provoca això són les llistes tancades, el propi Pujol va cultivar aquest "sectarisme" al promocionar gent mediocre que l'únic merit que tenien era la fidelitat absoluta al lider.
Penso que el Psc podria ser pitjor podria ser un PSE a la basca però també penso que CIU hagués pogut fer més, molts dels problemes que tenim són heredats del pujolisme. Com a lider tenia un missatge moral: animava a la gent, creia en el país i donava ànims però aquestes mateixes virtuts alguns cops van ser defectes,van fer caure al país en el cofoïsme i als dirigents de cIU que el país eren ells. Molts cops la seva extrema prudència o la promoció fins a límits absurds de determinats personatges(Millet per exemple), l'excès de ceremonia per una autonomia minúscula ens va fer creure a tots plegats que erem més del que som
Publica un comentari a l'entrada