Privatitzar l'estat, el millor traspàs

L'estat espanyol, tota la seva estructura política i administrativa, ha canviat extraordinàriament els darrers trenta anys. Una metamorfosi que es pot resumir de forma prou ajustada al voltant de dos grans processos de canvi: la descentralització autonòmica i una tendència imparable a l'engreix de l'estat que ha fet que el global del sector públic passés de controlar tot just un 15% del PIB a posar les mans sobre més d'un 40% de la vida econòmica espanyola. Des d'un punt de vista català la jugada no ha tingut massa bon resultat. Si d'una banda s'ha aconseguit una autonomia que ens permet gestionar part dels propis interessos i recursos, l'expansió continuada de l'estat ha fet que avui siguem més subjectes als designis de Madrid del que ho érem en acabar el franquisme.

Fins fa tot just tres dècades la gestió centralista dels interessos catalans no jugava a favor del país. És cert. Tampoc no comptàvem amb el contrapès de la Generalitat o amb la pressió dels diputats catalanistes a Madrid. És cert. Però la influència del sector públic era tan minsa que tot plegat acabava essent força tolerable. Si més no des d'un punt de vista econòmic. Al cap i a la fi més d'un 80% de l'economia, inclosos alguns serveis socials, es gestionaven des del sector privat o des d'això que ara en diuen tercer sector. Una llarga nòmina d'associacions, mútues i altres entitats ciutadanes. Espais de decisió que es trobaven en mans de catalans gairebé sempre ben alineats amb els interessos del país. Ara, tot i que la Generalitat administri, amb més o menys autonomia real, una part important dels recursos de l'estat, l'augment exponencial de la capacitat recaptatòria i de gestió ha fet que des de Madrid hagin augmentat el seu control econòmic sobre Catalunya provocant de retruc un dèficit fiscal difícilment assumible.

És per tot això que sorprèn que el catalanisme s'hagi centrat únicament a estirar una de les dues grans tendències de canvi, la descentralització, sense parar esment als efectes nocius per al país de l'altra gran metamorfosi espanyola, l'expansió del rol de l'estat. És evident que Espanya s'havia d'apropar als estàndards europeus construint un estat modern, però també sembla lògic que el catalanisme hauria d'haver apostat per un model d'estat espanyol més prim i menys intervencionista. Si el sector públic espanyol controlés un màxim del 30% del PIB no només es reduirà de forma significativa el dèficit fiscal sinó que els centres de decisió s'aproparien al país. Més inversions es decidirien amb criteri de mercat i sense el biaix polític que tan sovint discrimina el país.

Sense oblidar-se de continuar estirant competències seria interessant que el catalanisme s'apuntés també a retallar l'altra gran font de desequilibri català mirant de deconstruir l'estat tan com sigui possible.

*