Tot esperant l'FMI

La situació de l'economia espanyola és tan precària que no es pot descartar una implosió del sistema que acabi forçant la intervenció de l'FMI. El risc de col·lapse no es cap fantasia. Pot ser una degradació de la situació econòmica que porti les agències de ràting a rebaixar la qualitat del deute espanyol tallant d'arrel el dèficit públic i complicant fins a l'extrem el funcionament normal del sector públic. O una pujada de tipus a Europa que castigui els deutes espanyols. O més probable encara, que el sector financer sigui incapaç de mantenir artificialment el preu de l'habitatge i no pugui endarrerir més les execucions d'hipoteques impagades, trencant uns balanços que s'aguanten amb cinta adhesiva i forçant unes provisions que serien incapaços d'assumir. A priori la fallida de l'estat, la intervenció de l'FMI i el reset al sistema econòmic des de l'exterior deuen semblar una tragèdia però el cert és que podria acabar essent la millor alternativa per al futur de l'economia espanyola.

Espanya és el nou malalt d'Europa però l'atur, la deflació i la caiguda del PIB no són la malaltia sinó els símptomes d'un seguit de desequilibris generats durant deu anys de revetlla immobiliària. En una economia oberta i global només la competitivitat internacional genera creixement i l'estat espanyol és avui un dels territoris menys competitius del món desenvolupat. La baixa preparació de la força de treball, la rigidesa laboral i el monocultiu de sectors poc enriquidors a llarg termini -el totxo- han provocat un estancament de la productivitat que no serà fàcil revertir. Gran part del creixement dels darrers anys ha estat fictici i ara caldria assumir-ho, desfer un bon tros del camí fet i prendre mesures difícils i radicals per a recuperar competitivitat i el pas del creixement. Una devaluació no és possible si es vol conservar el paraigua de l'Euro però es pot aconseguir un efecte similar amb una reducció de costos socials, salaris, pensions, i la consegüent rebaixa de preus que la seguiria -amb la caiguda a pes del preu de l'habitatge com a element més significatiu-. Aquestes mesures, i un aprimament significatiu dels sector públic, son les que una intervenció de l'FMI imposaria a l'estat espanyol abans d'injectar fons i reestructurar els deutes que l'ofeguen. Una catarsi de tres mesos que pot semblar terrible però que potser no ho seria tant.

L'autèntica tragèdia és la incapacitat del sistema polític i econòmic espanyol per a tirar endavant les reformes imprescindibles. Ningú no és capaç d'imposar unes mesures necessàriament impopulars explicant que els espanyols viuen un miratge del que estan obligats a despertar. No hi ha sortida fàcil d'aquest atzucac. L'alternativa és un llarg període d'empobriment en que l'economia espanyola purgarà lentament els desequilibris amb un increment de l'atur que castigarà els sectors menys competitius i ajustarà lentament preus i sous mitjançant una deflació llarga i anestesiant. Si l'FMI no apareix potser l'acabarem trobant a faltar, com qui espera un Godot que mai no arriba.
*