Eleccions espanyoles, sobiranisme i llei electoral

tant CiU com ERC guanyarien un diputat si el

repartiment d’escons fos estrictament proporcional

Després de cada convocatòria electoral a les corts espanyoles corre la brama de la reforma electoral. La desproporció entre els resultats de CiU i IU en relació als escons obtinguts és l’argument més dolç per als centralistes obsessionats amb el “chantaje nacionalista”. El cert és que dos escons per tot un milió de vots és un càstig dur per a Izquierda Unida però algú hauria de deixar clar que els diputats sobiranistes hi són per estricta proporcionalitat.

Com es pot veure a la taula que encapçala aquest post, tant CiU com ERC guanyarien un diputat si el repartiment d’escons fos estrictament proporcional. Així doncs el sobiranisme també resulta perjudicat per la Llei d’Hondt. Els grans beneficiaris d’aquest sistema dissenyat per afavorir les majories són justament els grans partits espanyols, PSOE i PP, que reben de regal 16 i 14 diputats respectivament. Consolidant una sobrerepresentació superior al 10%.

Si els espanyols volen evitar la fragmentació i la inestabilitat crònica de països com Itàlia hauran de comptar forçosament amb un sistema electoral que premiï les majories. Allò interessant és que el debat entorn de la llei electoral acabi sempre girant al voltant del protagonisme excessiu dels “nacionalismos periféricos”. Un protagonisme que deriva estrictament de la seva representativitat social.

Els espanyols tenen un problema amb els diputats nacionalistes i la impossibilitat de consolidar majories sense la seva participació. La seva incomoditat és evident. Ni tan sols un sistema que premia les majories i castiga durament els partits minoritaris no aconsegueixen corregir aquesta anomalia. Però el problema no són els diputats, són els electors que els envien a Madrid i sumen allò que sumen. L’estat pot mirar-s’ho com un problema tècnic i tirar endavant una llei electoral que margini el nacionalisme català, al cap i a la fi ja ho ha fet amb els abertzales al País Basc, però tancar el pas a l’expressió electoral del nacionalisme no acabarà amb el sobiranisme. L’abonarà!

Compte amb allò que desitgen, senyors diputats!

.

5 idees sobre el resultat del 9M

Emprenyats sí, porucs també: L’escombrada socialista d’aquest darrer diumenge podria fer pensar que el català emprenyat ha estat un miratge, un artifici periodístic brillant però allunyat de la realitat del país. El cert és, però, que l’índex de satisfacció (insatisfacció!) política continua assenyalant un alt grau d’incomoditat i queixa. Així doncs com s’entén el resultat del diumenge? Doncs en clau poruga. El català emprenyat existeix però es veu superat de llarg pel català poruc. El català acollonit pel PP que faria qualsevol cosa per evitar un nou govern popular, fins i tot votar socialista.

Miopia republicana: Un 25% de l’electorat d’ERC l’any 2003 va abandonar el partit l’any 2006. Potser perquè un de cada quatre electors republicans sospitava que el tàndem Carod-Puigcercós era capaç de fer President en José Montilla. No s’equivocaven. El segon tripartit ha costat a ERC una pèrdua del 50% del vot a les municipals i una caiguda encara més gran a les generals d’aquest diumenge. El fracàs del 2006 es va tapar amb el nou govern, la topada a les municipals la va pagar en Portabella i ara sembla que en Puigcercós posarà ordre com si no hagués passat res. Que coi ha de passar a can republicà per que s’adonin que l’error és haver regalat la generalitat al PSC més PSOE? És clar que acceptar l’error voldria dir canvi de cadires i això sempre costa...

Els catalans que voten PP: L’escombrada socialista és una reacció del català poruc a quatre anys d’anticatalanisme salvatge del Partit Popular. El PP va apostar per fer de Catalunya l’ase dels cops, confiant que l’èxit a Espanya compensaria la diferència d’escons amb el PSOE a Catalunya. En aquesta situació, quan els populars han atacat durant quatre anys totes les necessitats i les exigències catalanes, de la llengua al finançament passant per les infraestructures, el bon resultat del PP català resulta preocupant. Com és possible que en ciutats com Reus i Tarragona el PP superi CIU? La bossa de votants catalans al marge de tots els consensos de país té una entitat més gran que no semblava.

CIU, i ara què?: El bipartidisme salvatge ha acabat per fer bo el pobre resultat convergent d’aquest diumenge. Els onze escons combinats amb el resultat de PSOE i l’atomització de tota l’esquerra alternativa deixen CIU en situació d’influir sobre el govern espanyol. Es pot jugar a fer servir la clau quan no es governa Catalunya? El més perillós és que una possible crisi d’ERC en paral·lel a l’aliança PSOE-CIU a Madrid pugui precipitar l’experiment sociovergent. Sortir del foc montillenc per caure a les brases d’en José Zaragoza. La temptació pel poder serà forta a can convergent.

Sobre el vot en blanc: La crida al vot en blanc com a toc d’atenció als partits catalanistes ha estat un fracàs. Tot i que el vot en blanc s’ha doblat, l1’5% del vot no envia cap missatge a CIU o ERC. L’electorat sobiranista s’ha amagat entre l’abstenció i el vot útil socialista. Serveix de res el vot en blanc o nul com a eina de participació? De ben poca cosa si no està organitzat, i potser ni tan sols així. Reconec el meu error.

.