D’ençà del inici del projecte europeu, i en particular rere la caiguda del mur de Berlín, la qüestió dels límits d’Europa ha estat una constant del debat continental. Límits geogràfics i polítics, però també de ritme, la definició dels quals permetria una millor gestió de les ampliacions i processos d’adhesió que es van obrint.
Deixant de banda la ribera sud de la Mediterrània per raons obvies, i acceptant que a mitjà termini tota la regió balcànica, Albània inclosa, tancarà el buit territorial entre Grècia i l’Europa central, només la frontera més oriental de la Unió Europea (UE) continua avui oberta i plena d’interrogants.
La prova de les limitacions que una falta clara de model suposa a la política exterior de la UE és el cas de Turquia. Els dubtes i canvis de política dels diversos estats membres entorn a la possible candidatura dels turcs han acabat portant a negociar una futura adhesió quan no és encara clar que es vulgui Turquia com a membre. La principal reticència Europea davant Turquia hauria de ser de caràcter geopolític. Pensar que la frontera de la Unió pot arribar a l’Iraq, Siria, i l’Iran fa venir malsons a qualsevol europeista i la futura adhesió hauria d’anar precedida per una implicació de la UE en la pacificació i el desenvolupament de l’orient mitjà que avui sembla del tot impossible.
Pel que fa a Rússia, si bé la seva desmesura geogràfica i el seu pes específic fan que ni tan sols s’hagi plantejat una futura adhesió, el dubte és la seva àrea d’influència més directa, principalment Ucraïna i Bielorússia. Si bé l’entrada d’aquests països a al UE sembla avui molt llunyana, és ben clar que una futura adhesió incomodaria Rússia i seria bo plantejar una estratègia que eviti la improvisació. Un escenari en que tos dos països compartissin lligams similars amb la UE i amb Rússia, servint com a zona d’esponjament i transició entre els dos gegants del continent seria probablement la solució més adient.
En tot cas cal tenir clar que la qüestió turca demostra la necessitat de tenir un horitzó clar per al futur de la UE en els propers cinquanta anys que ajudi a definir les polítiques d’avui i del futur més immediat.
Deixant de banda la ribera sud de la Mediterrània per raons obvies, i acceptant que a mitjà termini tota la regió balcànica, Albània inclosa, tancarà el buit territorial entre Grècia i l’Europa central, només la frontera més oriental de la Unió Europea (UE) continua avui oberta i plena d’interrogants.
La prova de les limitacions que una falta clara de model suposa a la política exterior de la UE és el cas de Turquia. Els dubtes i canvis de política dels diversos estats membres entorn a la possible candidatura dels turcs han acabat portant a negociar una futura adhesió quan no és encara clar que es vulgui Turquia com a membre. La principal reticència Europea davant Turquia hauria de ser de caràcter geopolític. Pensar que la frontera de la Unió pot arribar a l’Iraq, Siria, i l’Iran fa venir malsons a qualsevol europeista i la futura adhesió hauria d’anar precedida per una implicació de la UE en la pacificació i el desenvolupament de l’orient mitjà que avui sembla del tot impossible.
Pel que fa a Rússia, si bé la seva desmesura geogràfica i el seu pes específic fan que ni tan sols s’hagi plantejat una futura adhesió, el dubte és la seva àrea d’influència més directa, principalment Ucraïna i Bielorússia. Si bé l’entrada d’aquests països a al UE sembla avui molt llunyana, és ben clar que una futura adhesió incomodaria Rússia i seria bo plantejar una estratègia que eviti la improvisació. Un escenari en que tos dos països compartissin lligams similars amb la UE i amb Rússia, servint com a zona d’esponjament i transició entre els dos gegants del continent seria probablement la solució més adient.
En tot cas cal tenir clar que la qüestió turca demostra la necessitat de tenir un horitzó clar per al futur de la UE en els propers cinquanta anys que ajudi a definir les polítiques d’avui i del futur més immediat.
6 comentaris:
Diria que ancara estem lluny de entendre qui som...al temp de la recent ultima aggressiò a Iraq, hem perdut una bona occasiò de demostrar-nos una força que treu de la historia una civilizaciò superior, valor mès alts i una vista que arriba mès lluny, capaç de balancar minimament l'imperialisme americà(!). A mès, no sè si encara estem preparats per delegar una part de la soberania amb uns representants europeus, ja que la falta de feedback des del baix, en les democracies representatives, es tan evident en els Estats individuals. En una cosa diria que tots concordem: Europa probablemt encara no existeix. La seva creaciò necessita una empenta, o es algo que madurerà sol?
Qui creu que episodis com a la fusiò entre Abertis i Autostrade siguin signals de una Eurpoa que es consolida? Crec, mès aviat, que, en aquests casos, Europa sigui una excusa perquè es puguin concretar interessos particulars. El president de Abertis, de moment, no ha anat mès allà de reaffirmar les aspiracions de la familia Benetton (que controla Autostrade), que vol decidir les tarifes de les autopistes (actualment han de star aprobades del govern) sense haver invertit els diners rebut de l'Estat, que son tambè els meus! Aquest seria el grand liberisme, per lo qual volem fugir del control dels Estats!!! De fet Autostrade "gestiona", no es proprietaria, de la xarxa de les autopistes italianes. Es nomès un exemple, encara que molt actual...ès aixo Europa? Em sap encara mès greu, ja que estic directament ficat en el desenvolupamet d'Europa (mès que aixi, programant una familia inter-euoropea!). El rotllo ès per recuperar tots els commentaris que no vaig fer!
Els límits d'Europa no són molt clars. És una Europa programada des del vessant econòmic, només. És una Europa amb masses caps -els estats-, que no han fet prou reflexió com per decidir-se a ser europeus vocacionals.
L'Europeisme polític és gairebé inexistent. Només el vessant econòmic fa de locomotora de l'Europeisme. Europa està, encara, massa descompensada.
algu en pot dir quins son els limits d'europa, asia, oceania, africa i antartida¿?
moltes gracias =)
Anònim,
Àfrica i l'Antartida son continents "illa", limiten arreu amb el mar. Europa limita arriba a l'est fins als Urals. Pel que fa a Oceania al resposta´és més complicada. Recomano fer un cop d'ull a la wikipedia!
FIns aviat,
Marc
Gracies Marc =)
Publica un comentari a l'entrada