La defensa de la llibertat d’expressió compta com a mèrit tan sols quan l’opinió expressada ofèn qui la protegeix.
En el cas Rubianes és evident que l’actor mereix tot el suport davant els atacs patits per la caverna espanyola. La llibertat s’ha de defensar per damunt de riscos, amenaces i incomprensions però és evident que la major responsabilitat en aquesta defensa la tenen les institucions, obligades a situar-se per damunt el debat polític i social.
Així doncs no son les crítiques rebudes, ni tan sols els insults i les campanyes de boicot allò més preocupant. Per dures i poc educades que hagin estat, les respostes a les opinions d’en Rubianes son també un exercici de llibertat d’expressió. El més dramàtic i preocupant de l’afer és que fos un teatre públic qui cedís al xantatge, fent omissió del compromís que una institució com aquesta hauria de tenir amb els drets fonamentals.
Davant d’aquesta polèmica els catalans i en particular els nacionalistes hauríem de recordar els intents recents de retallar els drets d’emissió de la COPE a Catalunya. Si els ciutadans, associacions i empreses tenim tot el dret a respondre aquelles opinions amb que no coincidim, arribant si cal a la la protesta i el boicot, institucions com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) no es poden permetre aquest luxe i han de defensar amb convicció i totes les eines al seu abast el dret de tot pensament a ser expressat.
En el cas Rubianes és evident que l’actor mereix tot el suport davant els atacs patits per la caverna espanyola. La llibertat s’ha de defensar per damunt de riscos, amenaces i incomprensions però és evident que la major responsabilitat en aquesta defensa la tenen les institucions, obligades a situar-se per damunt el debat polític i social.
Així doncs no son les crítiques rebudes, ni tan sols els insults i les campanyes de boicot allò més preocupant. Per dures i poc educades que hagin estat, les respostes a les opinions d’en Rubianes son també un exercici de llibertat d’expressió. El més dramàtic i preocupant de l’afer és que fos un teatre públic qui cedís al xantatge, fent omissió del compromís que una institució com aquesta hauria de tenir amb els drets fonamentals.
Davant d’aquesta polèmica els catalans i en particular els nacionalistes hauríem de recordar els intents recents de retallar els drets d’emissió de la COPE a Catalunya. Si els ciutadans, associacions i empreses tenim tot el dret a respondre aquelles opinions amb que no coincidim, arribant si cal a la la protesta i el boicot, institucions com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) no es poden permetre aquest luxe i han de defensar amb convicció i totes les eines al seu abast el dret de tot pensament a ser expressat.
Tot i acceptant que en última instància les institucions catalanes mai no han pres mesures contra l'emissora de la Conferencia Episcopal, és cert que ningú des del catalanisme va aixecar la veu per defensar el dret d’en Jiménez Losantos i la seva colla de continuar ofenent-nos dia si, dia també, per damunt els criteris del CAC. No és estrany doncs que la nostra indignació arran de la censura recent a l’obra d’en Rubianes perdi contundència i credibilitat.
3 comentaris:
Per mi, el CAC ja pot desaparèixer. Des de quan el legislatiu ha de controlar els mitjans de comunicació? Si algú no està content amb una opinió, que la rebati o que en última instància vagi als tribunals.
Jo dubto, també, del CAC.
Dit això no em sembla massa afortunada la comparació entre el que li ha passat en Rubianes o el que fa la Cope.
En Rubianes un dia es va despatxar. Va ser una cosa puntual.
La Cope sistemàticament sembra l'odi, la insídia, la mentira. I de tan repetir-les, aquestes mentides es converteixen en veritats.
En Rubianes es va a limitar a insultar. L'insult puntual és una cosa. La mentida, sostinguda, és una de ben diferent.
M'agradaria que no fossim més messells del compte, que no te a veure amb coartar la llibertat.
T'han inclòs al llistat de blocs convergents de blocs.cat
Publica un comentari a l'entrada