La integració dels immigrants a les societats d’arribada s’acostuma a donar de forma natural, seguint una certa inèrcia que a Catalunya funcionava a ple rendiment fins a començaments dels anys seixanta. A partir d’aquell moment el nombre creixent d’immigrants d’origen espanyol que arribaven de forma massiva a un país sense instruments polítics van alentir aquesta inèrcia, arribant a fregar l’aturada total de la integració i configurant un país amb risc important de fractura social.
La recuperació de l’autonomia amb l’escola com a centre, va recomençar el lent procés d’extensió social de la catalanitat cultural, plantejant un horitzó optimista al voltant dels milions de catalans d’origen espanyol que encara avui viuen aliens a la tradició del país.
Tot just quan semblava que comptàvem com a país amb els instruments per a superar el repte de la immigració del segle XX, hem d’encarar una nova onada de nouvinguts del segle XXI.. Una nova generació d’immigrants força més diversa, en molts casos de cultures molt allunyades de la nostra i novament en proporcions que tornen a representar una enorme oportunitat/amenaça per al nostre projecte nacional.
En sintonia amb la millor tradició catalana hem de lluitar per oferir oportunitats i un projecte de futur compartit a tots els nous-nous catalans però essent conscients que encara avui no hem recuperat totalment les inèrcies d’integració que varem perdre fa quaranta anys. Enfront del risc que els milions de nous immigrants se sumin a la vida activa totalment aliens a la realitat nacional catalana, la única recepta possible és ANAR-LOS A BUSCAR. Per corregir l’absència d’inèrcies d’integració som el catalans de sempre els qui des de la societat civil, des d’associacions, clubs, parròquies, sindicats, casals i esplais, hem de convidar els nous-nous catalans a compartir projectes i vida amb nosaltres. Projectes concrets com el programa de voluntariat lingüístic son un exemple clar d’aquesta manera de forçar la relació entre vells i novíssims ciutadans del país.
Sense una correcció activa de les dificultats que la falta d’inèrcia comporta, sense prendre clara consciència que aquesta no és tasca del govern sinó de cada ciutadà en el seu entorn més pròxim, correm el risc de caure espadat avall cap a un horitzó massa difícil en un futur massa immediat.
La recuperació de l’autonomia amb l’escola com a centre, va recomençar el lent procés d’extensió social de la catalanitat cultural, plantejant un horitzó optimista al voltant dels milions de catalans d’origen espanyol que encara avui viuen aliens a la tradició del país.
Tot just quan semblava que comptàvem com a país amb els instruments per a superar el repte de la immigració del segle XX, hem d’encarar una nova onada de nouvinguts del segle XXI.. Una nova generació d’immigrants força més diversa, en molts casos de cultures molt allunyades de la nostra i novament en proporcions que tornen a representar una enorme oportunitat/amenaça per al nostre projecte nacional.
En sintonia amb la millor tradició catalana hem de lluitar per oferir oportunitats i un projecte de futur compartit a tots els nous-nous catalans però essent conscients que encara avui no hem recuperat totalment les inèrcies d’integració que varem perdre fa quaranta anys. Enfront del risc que els milions de nous immigrants se sumin a la vida activa totalment aliens a la realitat nacional catalana, la única recepta possible és ANAR-LOS A BUSCAR. Per corregir l’absència d’inèrcies d’integració som el catalans de sempre els qui des de la societat civil, des d’associacions, clubs, parròquies, sindicats, casals i esplais, hem de convidar els nous-nous catalans a compartir projectes i vida amb nosaltres. Projectes concrets com el programa de voluntariat lingüístic son un exemple clar d’aquesta manera de forçar la relació entre vells i novíssims ciutadans del país.
Sense una correcció activa de les dificultats que la falta d’inèrcia comporta, sense prendre clara consciència que aquesta no és tasca del govern sinó de cada ciutadà en el seu entorn més pròxim, correm el risc de caure espadat avall cap a un horitzó massa difícil en un futur massa immediat.
3 comentaris:
Totalment d'acord. Vivim en una societat en la que seiem al sofà i diem com volem les coses. Es la cultura del “mandu a distancia” Volem triar i manar en cada moment com han de ser les coses.
Ara, fer un esforç? això no! “per això hi han els polítics i per això cobren”! Les coses que volem han de venir “de d'alt” i ens ho han de fer.
Vaig conèixer un noi bereber, que em va confessar que va tenir grans problemes per descobrir la cultura catalana. Avui parla un català perfecte però, ell ha fet un gran esforç. A veure, quants catalans han agafat un nouvingut del braç i l'han portat a “veure el país” i s'han dedicat a explicar que som? Pocs. Quants els hi parlen directament en aspañol? La majoria! I després volem un estatut que digui ves a saber que!
Si continuem pensant que les coses ens les han de fer, no anem bé.
Totalment d'acord. De fet, jo ja hi col·laboro amb aquest projecte i us puc dir que estic molt parada de la poca per no dir gens cultura catalana que s'ensenya a la resta de l'Estat Espanyol; em sembla molt fort que s'ensenyi que la llengua valenciana i catalana són diferents, etc. A la persona que vé de la resta de l'Estat has de començar de zero.
Jo voldria fer una petita distinció entre la immigració que va venir fa 40 anys enrera i l'actual.
No sé que passa però països que van ser anteriorment imperis com per exemple U.K. i Espanya, aquests es pensen que tothom hauria de parlar anglès i espanyol respectivament perquè són les 2 llengües més importants a nivell mundial i sembla que els costi entendre que si decideixen anar a viure a un altre lloc, s'han d'adaptar ells al nou lloc, no pas nosaltres a ells. En canvi, la immigració que ve d'altres països, de països més petits aquests s'integren més fàcilment a la nostra societat.
Evidentment que no tothom és igual i sempre hi haurà gent que s'adaptarà i gent que no, gent que li costarà més que d'altres, etc però per la meva experiència en aquest tema, he detectat això.
De tota la rastallera que enumeres, crec que et deixes la més important: les empreses. Si l'empresa que contracta el treballador demana la integració lingüística, la cosa funciona millor com enlloc.
Les empreses podrian ser el millor actor de la integració.
D'altra banda, el voluntariat lingüístic no era cosa d'Òmnium?
Publica un comentari a l'entrada