l’impuls privat pren el relleu,
també en el camí a les estrelles
La tendència creixent al protagonisme social de la iniciativa privada continua passant força desapercebuda a Catalunya. Alhora, empreses i ciutadans esdevenen motor principal de canvi i progrés arreu del món. Un protagonisme que es fa especialment visible quan irromp en àmbits reservats fins fa poc temps a l’activitat estatal. Entre aquests sectors que per la seva complexitat i massiva necessitat de recursos mai no s’havien allunyat del paraigües públic, la carrera espacial podria semblar a priori un dels més inaccessibles. Tot indica, però, que l’impuls privat pren el relleu, també en el camí a les estrelles, tal i com es pot llegir en portada a la revista Wired d’aquest més de juny.
Aviat farà quaranta anys que l’aventura espacial va tocar sostre amb l’arribada de l’home a la lluna. Un projecte tan ambiciós i desmesurat per al moment que encara avui hi ha qui posa en dubte que es dugués a terme. Des de llavors hi ha hagut pocs avenços significatius. Les bases del sector continuen essent les mateixes que fa quatre dècades. No hi ha projectes ambiciosos més enllà del llançament de satèl·lits i el manteniment d’una estació espacial sense massa objectius clars. Les diverses agències espacials fa anys que acumulen fracassos estrepitosos mentre lluiten per mantenir pressupostos gegantins. Tot plegat sense haver sabut fer els passos accelerats que tothom esperava a finals dels anys seixanta.
En aquest context d’esllanguiment i fracàs en l’ambició governamental per la carrera a l’espai, hi ha avui diverses iniciatives privades que aspiren a prendre el relleu i liderar el futur. Tot i que actualment es troben a les beceroles, empreses com Space X, Scaled Composites o UP Aerospace treballen en projectes diversos per abaratir la sortida a l’espai i oferir alternatives comercials tant al transport com al turisme espacial. Projectes que en molts casos surten de l’apadrinament de nous bilionaris com n’Elon Munsk de PayPal, en Jeff Bezos d’Amazon o en Richard Branson de Virgin. Empresaris que aspiren revolucionar la tecnologia espacial amb renovats punts de partida, agilitzant processos i concentrats en la reducció de costos i la consecució d’objectius a curt i mitjà termini. Un canvi de perspectiva indispensable per a qualsevol que conegui la història del bolígraf espacial de la NASA contra el llapis dels astronautes russos*.
Els canvis en el sector espacial són només un símptoma més del lideratge compartit entre govern i sector privat que marcarà les properes dècades. Uns canvis de fons que s’imposen de forma lenta però imparable i que a Catalunya continuen sense desplegar el seu potencial. Mentre la carrera espacial, que va ser centre del conflicte polític entre els grans estats de la guerra freda, s’aixeca ara sobre l’ambició empresarial, a Barcelona l’administració decideix llogar bicicletes. De l’èpica privada a la misèria pública.
*Com es pot llegir al link, l’anècdota no és verídica, però resultava massa bona com per no incloure-la al post. Disculpeu la demagògia.
Aviat farà quaranta anys que l’aventura espacial va tocar sostre amb l’arribada de l’home a la lluna. Un projecte tan ambiciós i desmesurat per al moment que encara avui hi ha qui posa en dubte que es dugués a terme. Des de llavors hi ha hagut pocs avenços significatius. Les bases del sector continuen essent les mateixes que fa quatre dècades. No hi ha projectes ambiciosos més enllà del llançament de satèl·lits i el manteniment d’una estació espacial sense massa objectius clars. Les diverses agències espacials fa anys que acumulen fracassos estrepitosos mentre lluiten per mantenir pressupostos gegantins. Tot plegat sense haver sabut fer els passos accelerats que tothom esperava a finals dels anys seixanta.
En aquest context d’esllanguiment i fracàs en l’ambició governamental per la carrera a l’espai, hi ha avui diverses iniciatives privades que aspiren a prendre el relleu i liderar el futur. Tot i que actualment es troben a les beceroles, empreses com Space X, Scaled Composites o UP Aerospace treballen en projectes diversos per abaratir la sortida a l’espai i oferir alternatives comercials tant al transport com al turisme espacial. Projectes que en molts casos surten de l’apadrinament de nous bilionaris com n’Elon Munsk de PayPal, en Jeff Bezos d’Amazon o en Richard Branson de Virgin. Empresaris que aspiren revolucionar la tecnologia espacial amb renovats punts de partida, agilitzant processos i concentrats en la reducció de costos i la consecució d’objectius a curt i mitjà termini. Un canvi de perspectiva indispensable per a qualsevol que conegui la història del bolígraf espacial de la NASA contra el llapis dels astronautes russos*.
Els canvis en el sector espacial són només un símptoma més del lideratge compartit entre govern i sector privat que marcarà les properes dècades. Uns canvis de fons que s’imposen de forma lenta però imparable i que a Catalunya continuen sense desplegar el seu potencial. Mentre la carrera espacial, que va ser centre del conflicte polític entre els grans estats de la guerra freda, s’aixeca ara sobre l’ambició empresarial, a Barcelona l’administració decideix llogar bicicletes. De l’èpica privada a la misèria pública.
*Com es pot llegir al link, l’anècdota no és verídica, però resultava massa bona com per no incloure-la al post. Disculpeu la demagògia.
9 comentaris:
Ja sé que no va pr aquí la cosa, pero si no crec en la gesta de 1969 és pq no em crec que poguesin tornar. No em consta de cap programa espacial que hagi consistit en arribar a un lloc, aterrar, enlairar-se (com coi ho va fer ?)... i tornar a aterrar.
De totes maneres, i per evitar polèmiques, admeto la meva absoluta ignorància en el tema.
Home, si la iniciativa privada ha de servir només per portar bilionaris a donar un tomb ben macuu, potser em sorgiran seriosos dubtes de si aquest és l'únic camí que ha d'agafar aquest nou espai de coneixement. Creuré en la iniciativa privada en la carrera espacial quan hi destini I+D, no abans
Salutacions !!
D'acord Marc, quan comencem?
No ho dic en conya, no sé si la carrera espacial hi ha ningú al nostre país que pugui o vulgui jugar-hi, però segur que no hi ha alguna lliga a la que els emprenedors d'aquest país no hi puguem jugar?
Doncs jo quasi que em quedo amb en Iuri Gagarin...
Hola, potser aquest rànking et pot interessar com a base per a un article:
http://www.mastercard.com/us/company/en/wcoc/the_index.html
No sé si el post del Marc anava estrictament de viatges espacials. Penso que la comparació amb el bicing és molt il.lustrativa i encertada. M'agradaria que la inciativa privada impulsés recerca (necessària per a la indústria), desplegament tecnològic, innovació... Seria interessant (pel país) que la inciativa privada assumís un paper en la dinamització de Catalunya que, ara per ara, no té o es queda molt limitat a poquets sectors (alimentació, formacèutica).
Malauradament, la gran "industria" del país és la col.locació de totxos i servir paelles i wiskies (si no litrones) als turistes. Ambdós sectors es caracteritzen per una nul.la innovació i una inversió en R+D igual a zero.
Tampoc sembla que els polítics estiguin disposats a apostar per un país més dinàmic: aparentment els hi va be que siguen els millors cambrers de la conca mesiterrània. En un país normal ens quedaria la inversió industrial per la que podrien apostar algunes entitats financers. Però aqui la CAJA (com la va anomenar el Sr. Fornesa en la seva despedida) es limita a la inversió en mercats captius: aigua, gas, llum, parkings, ITV, autopistes...
Hola Marc,
Ja he deixat post sobre l'Àfrica
Salut!
Anònim,
Aquests projectes no fan trempar perquè vulguin portar milionaris a tombar, sinó pel fet que són passes endavant en una industria que estava adormida.
Ja n'hi destinen ja de diners a l'I+D.
Esparver,
M'agrada la teva actitud. Ens hi posem quan vulguis.
Tondo,
Sí! Quina mala sort em tingut de no poder viure al paradís soviètic. Quina llastima no haver gaudit de les cues per comprar paper higiènic o les escoltes telefòniques massives.
Jordi,
Sí. Aquest és un dels arguments cenrals d'aquest bloc. Acceptant que la incidència que podem tenir és mínima.
Alejandro,
Gràcies.
Gràcies a tots,
Marc
Em sembla molt bé tot això de la carrera espacial, però ara toca tocar de peus a terra. Em sembla, Marc, que estàs massa en els núvols (o en els estels) quan compares l'espai amb el bicing, transport públic individual (que no lloguer) com una miséria pública.
Potser en el món de "Minority Report", d'aquí a X anys, això serà una miséria, però en el món del segle XXI la miséria de les ciutats són els cotxes, i iniciatives com el bicing són solucions innovadores i eficaces per lluitar contra la contaminació i congestió de les ciutats.
I si no ho creus, mira els resultats: el bicing és un éxit, malgrat els problemes d'implantació inicials. La innovació ha donat els seus fruits, perquè la gent l'ha fet seva. Abans de criticar sense conéixer, t'invito a provar-ho. És el transport del futur (mentre no volem per sobre de la Diagonal).
I també faig una reflexió sobre la carrera espacial: Per què volem anar a alres planetes? Per fer el mateix o pitjor que aquest en el que vivim? Volem anar més lluny, más ràpid, més enllà. Què tal si ens aturem i reflexionem sobre el que tenim i com conservar-lo?
Yomarcos,
El cert �s que tombant per Barcelona el bicing hi t� for�a visibilitat i sembla que gaudeix d'un cert �xit. Matitzo la meva cr�tica tot i que crec que caldr� mirar-s'ho a llarg termini i comparant-ho amb el cost total. No fos cas que el ratio cost usuari acabi fent m�s interessant regalar una bici a cada bicing-man�ac.
El cas �s que l'exemple del bicing servia per fer visible una administraci� que no para de creixer i posar-se en m�s i m�s �mbits.
Per qu� hem d'anar a l'espai? Perqu� s� perqu� la voluntat d'anar creuant noves fronteres �s el que ens fa humans. El que ens ha perm�s fins ara vencer el fred, la gana i la malaltia. A m�s a m�s, a l'espai no s�m americans, russos o catalans, s�m humans i aix� t� coseq�ncies positives per al dia a dia de la Terra.
Salut i gr�cies,
Marc
Publica un comentari a l'entrada