divendres, d’abril 11, 2008

Acció directa! Atemptats ridiculistes!


Convèncer els espanyols resulta impossible. Fastiguejar-los fins a l’exhasperació per la via de l’atemptat ridiculista és, potser, l’últim camí que ens queda.

>>>Atemptat 1>>>

Proposta: Madrid, set del matí d’un dia qualsevol. Cinquanta camions carregats d’ovelles amb ulleres de sol i una estelada pintada al llom aboquen el bestiar al voltant dels principals accessos del centre de la ciutat. La operació es repeteix al cap de pocs dies amb porcs (de pota blanca, és clar).

Resultat: Caos i embussos fenomenals. Protagonisme als mitjans. Un vídeo resum penjat al youtube amb els millors moments fa la volta al món en poques hores.

>>>Atemptat 2>>>

Proposta: Dia de la Pasqua militar. Durant la desfilada pel centre de Madrid dotze dotzenes d’strippers nuetes i amb l’estelada al coll (estil Capità Catalunya) es llancen a abraçar els legionaris que desfilen. Hi ha un stripper mascle que es dedica a la cabra.

Resultat: El ridícul de la desfilada i el patetisme dels legionaris queda superat pel sobiranisme estil Tortell Poltrona. Protagonisme als mitjans. Un vídeo resum penjat al youtube amb els millors moments fa la volta al món en poques hores.

>>>Atemptat 3>>>

Proposta: Al bell mig d’un partit de Champions a l’estadi Santiago Bernabeu hi aterra de sobte un paracaigudista. Tot el paracaigudes és una gran estelada. Mentre cau, plouen del cel milers i milers de panflets reivindicant la independència. Un cop aterrat i enmig del desconcert, s’acotxa i deixa al mig del camp un petit homenatge al caganer del pessebre.

Resultat: Protagonisme global als mitjans. El Real Madrid gasta una fortuna per a cobrir l’estadi. Un vídeo resum penjat al youtube amb els millors moments fa la volta al món en poques hores.

365 atemptats ridiculistes com aquests, un per cada dia de l’any!
Si hem de fer el ridicul, fem-lo a consciència!
,

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs jo proposo una excursió col·lectiva al valle de los caídos i fer una micció conjunta en record d'aquells a sobre dels qui es van pixar ells en el seu moment per contruir-lo....i dir-los que plou.

Jordi Banderer i Barenys ha dit...

Olé!
Veig que les converses tot anant a Barcelona donen el seu fruit.
3 atemptats de primera.^Prometo proposar-ne uns quants més... Al tiempo!

JBB

Anònim ha dit...

Marc. Sense desig d'ofendre.

Blogs y más blogs independentistas. Webs históricas que afortunadamente empiezan a descubrirnos lo que los españoles y también los políticos catalanes nos escondieron: Nuestra capacidad combativa. Nuestra capacidad militar. Nuestra capacidad de alzar ejércitos. Nuestra capacidad de amar a nuestras banderas (no sólo la dels Comptes de Barcelona) y nuestros estandartes militares.

“Convèncer els espanyols resulta impossible. Fastiguejar-los fins a l’exasperació per la via de l’atemptat ridiculista és, potser, l’últim camí que ens queda”.

Ya se que lo que escribes, tu lo sabes, es una “boutade”. Pero mientras sigamos por ese camino no avanzaremos.

La mobilització pacifica del poble, la creació de un Moviment civil es
el cami.

Les conviccions són un luxe per a aquells que es mantenen al marge de l'acció directa.

Devolució Constitucions Catalanes

Anònim ha dit...

M'agrada l'actitud!!!.
A més de les accions de promoció, proposo una de financiament. La acció aniria de la forma següent:
+ La Generalitat hauria de contractar una línia 807 (cost aproximat 40€/mensuals) en que el propietari del número reb fins a 3,3€/minut.
+ Hauríem de trobar a un miler de funcionaris que treballessin pel govern central i que estesin disposats a trucar a aquest número contractat 807.
Segons els meus càlculs, i en números grossos, en un sol dia el benefici per la Generalitat seria de 4.751.960 € (1440 minuts al dia*3,3€/minut*1000 funcionaris) i en un mes de 95.039.960 € !!!!. Si a tot afegim que el número 807, la Generalitat l’hauria de contractar amb Telefónica ... acabem de fer saltar la banca.

Salut

Jordi Banderer i Barenys ha dit...

Atemptats ridiculistes (contribució a la causa)

Atemptat 4

Pujar dalt de l’edifici de la telefònica de Madrid amb 4 bidons de pintura d’uns 50 l. cadascun. Anar fins el pis 10è, obrir les finestres (una si una altra no) i abocar-ne el contingut poc a poc perquè vessi per la façana, fins aconseguir unes magnífiques 4 barres catalanes.

Resultat: una senyera presidint un dels espais més emblemàtics de la capital durant almenys dues setmanes (el temps que trigarien en contractar una empresa i a munta una bastida per netejar la façana).

Efectes: Madrilenys al•lucinats amb els catalans.

Atemptat 5

(Un cop muntada la bastida i abaixada la guàrdia) Tornar a fer la mateixa operació, però aquest cop escalant la bastida col•locada a la façana de l’edifici de telefònica. Hi hauria dues opcions:

a) Bidons de pintura per “decorar” la lona de la bastida.
b) Megapancarta fixada a la bastida, per sobre de la lona de la bastida.

Resultat: tornar a tocar el que no sona.

Efectes: Madrilenys farts dels catalans.

Atemptat 6

Comprar 6 vells camions de mig tonatge i simular –simultàniament- un accident (caldria comptar amb experts conductors, dobles de pel•lícula o kamikazes vocacionals i, l’assessorament d’un expert regulador del trànsit) en cadascuna de les carreteres radials que uneixen la “Capital del Reino” amb las “provincias”. Les A1, A2 ...A6 quedarien col•lapsades i es formarien llargues cues. La data més idònia seria el Diumenge de Pasqua o el 30 d’abril (l’1 i el 2 de maig són festa a Madrid) els madrilenys portarien hores de cues i estarien desesperats per arribar a casa i veurien com aquest desig triga encara hores i hores en realitzar-se. Mentre esperen, escoltant a la ràdio del cotxe, senten com els accidents són estranyament coincidents, i hores més tard, senten el comunicat reivindicant l’atemptat en nom d’una rara organització independentista catalana.

Resultat: 2 milions de madrilenys directament afectats, 2,5 milions més influenciats per ser parents dels 2 milions anteriors, i 1 milió informat pels anteriors o pels mitjans de comunicació. Tenint en compte, que en el fons, a Madrid no hi ha madrilenys i tots els seus habitants són andalusos, extremenys, castellans, gallecs o asturians... Tota Espanya abrejada amb els catalans... Ja se senten les primeres veus de no catalans demanant la independència de Catalunya.

Efectes: Mentre a Catalunya, botiguers i no botiguers amb ànima de botiguers, ja tremolen per la mala temporada turística que faran i manifesten en veu baixa si no serà que això de ser catalans és un mal negoci...

Roi ha dit...

dejavú

bacus ha dit...

hahaha bona bona l'assumpte tíbet passaria a un segon terme i tots els focus anirien sobre unes zebres boges de color vermell/groc que habiten per un tros d'europa sense determinar.
L'impacte mediatic internacional és la clau encara que alguns potser no poden tornar mai més al seu poble d'origen per vergonya aliena.

Josep (sl) ha dit...

Escolta que el govern i els partits què el formen, ja fa el ridícul a consciència... I ja estic passant prou vergonya quan dic què soc Català.

Però celebro la actitud combativa i descarada. Pot ser no cal fer el ridícul. Però cal armar-nos de valor i despullar nos del fatalisme provincià. I oblidar nos de fer pedagogia als espanyols, demanar- lis ser millors amos, no els agrada, i dedica'ns a fer pedagogia als catalans.

Perquè no hi millor amo que un mateix.

Un indígena ha dit...

Molt bones les tres. Com a mínim podríem riure.

Marc Arza ha dit...

Anònim,

Jo per al Valle de los Caidos proposo unes accions més contundents i no tant ridiculistes. Penso en aquella creu caient enmig d'un catacrac enuna matinada freda.

Jordi,

En donen, en donen, ...

Amunt i crits,

Tens raó. Hi ha una bona part de boutade en l'article, però també una part seriosa. No crec en grans moviments socials. Els veig complicats, però accions concretes amb ressó poden ser ben acollides i mantenir la qüestió nacional en primera línia.

El nen ja camina,

Boníssim!

Jordi Banderer,

Espectacular. Faré un nou post recollint les propostes que feu.

Bacus,

Tot està inventat!

Josep (sl),

No hi ha cap més amo que tu mateix. La resta és servitud.

Indígena,

I riure de debò, no riure per no plorar com ara.

Gràcies a tots,
Marc Arza