El principi de front comú per al finançament entre el Conseller Castells i el responsable valencià d’economia i finances és un dels moviments de fons més importants de les darreres setmanes. Per damunt les diferències de partit i dels conflictes oberts amb l’aigua o la recepció de TV3, l’apropament entre els Consellers és la prova dels enormes interessos comuns entre els dos grans motors de l’arc mediterrani.
Els grans perjudicats, els únics perjudicats, de fet, per l’actual sistema de finançament espanyol, son Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears*. Més enllà de patir conjuntament aquesta discriminació fiscal, el País Valencià i Catalunya comparteixen una estructura econòmica amb una economia industrial potent que l’estat ignora. Un tren d’alta velocitat sense capacitat per a mercaderies n’és la prova evident. Encara més, l’eix mediterrani que relliga el País Valencià i Catalunya amb Europa i la prosperitat és ignorat a consciència per l’Espanya radial. Així doncs, no és estrany que la reunió els Consellers d’Economia anés en paral·lel a una jornada de col·laboració de les Cambres de Comerç de Barcelona i València.
És evident que per al PP la jugada pot ser un intent de debilitar el govern Zapatero, posant en evidència les seves diferències amb el PSC, però hi ha força arguments per a pensar que l’aposta de la Generalitat valenciana és honesta. El País Valencià necessita amb la mateixa urgència que Catalunya un replantejament de les iniquitats actuals. Una revisió que difícilment li serà favorable mentre el PSOE governi l’estat. Estenent la mà a la Generalitat de dalt el Partit Popular del País Valencià demostra més que mai el seu tarannà bavarès. Al cap i a la fi, no hauria aconseguit l’hegemonia absoluta de Castelló a Alacant si fos el partit rupestre i primitiu que molts catalans perceben del nord estant.
Des de Catalunya, que el PSC omnipresent i omnipotent a totes les instàncies de poder, es deslligui del PSOE per a buscar aliances alternatives en la defensa dels interessos del país només es pot rebre com una excel·lent notícia. Una notícia encara millor quan es fa de cara al sud. Cultivar les complicitats amb el País Valencià és un imperatiu que a partir d’ara no hauria de tornar a ser una excepció.
Els grans perjudicats, els únics perjudicats, de fet, per l’actual sistema de finançament espanyol, son Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears*. Més enllà de patir conjuntament aquesta discriminació fiscal, el País Valencià i Catalunya comparteixen una estructura econòmica amb una economia industrial potent que l’estat ignora. Un tren d’alta velocitat sense capacitat per a mercaderies n’és la prova evident. Encara més, l’eix mediterrani que relliga el País Valencià i Catalunya amb Europa i la prosperitat és ignorat a consciència per l’Espanya radial. Així doncs, no és estrany que la reunió els Consellers d’Economia anés en paral·lel a una jornada de col·laboració de les Cambres de Comerç de Barcelona i València.
És evident que per al PP la jugada pot ser un intent de debilitar el govern Zapatero, posant en evidència les seves diferències amb el PSC, però hi ha força arguments per a pensar que l’aposta de la Generalitat valenciana és honesta. El País Valencià necessita amb la mateixa urgència que Catalunya un replantejament de les iniquitats actuals. Una revisió que difícilment li serà favorable mentre el PSOE governi l’estat. Estenent la mà a la Generalitat de dalt el Partit Popular del País Valencià demostra més que mai el seu tarannà bavarès. Al cap i a la fi, no hauria aconseguit l’hegemonia absoluta de Castelló a Alacant si fos el partit rupestre i primitiu que molts catalans perceben del nord estant.
Des de Catalunya, que el PSC omnipresent i omnipotent a totes les instàncies de poder, es deslligui del PSOE per a buscar aliances alternatives en la defensa dels interessos del país només es pot rebre com una excel·lent notícia. Una notícia encara millor quan es fa de cara al sud. Cultivar les complicitats amb el País Valencià és un imperatiu que a partir d’ara no hauria de tornar a ser una excepció.
.
2 comentaris:
Ha estat una jugada molt hàbil. L'estratègia en un futur hauria d'anar per aquí: cercar possibles aliats en comptes d'anar per lliure.
De fet, alguns dels problemes són comuns a totes les comunitats autònomes, ara que tothom té transferides les competències que suposen una gran despesa (sanitat, ensenyament i serveis socials). El problema no és si rebem més o menys que els altres, sinó que tothom rep menys del que hauria de rebre.
El cert és que a Andalusia, Extremadura i Castella la Manxa el sector públic encara hi alimenta massa el sector privat. Hauran d'anar pensant a rebre menys.
Però qui de debò surt beneficiat del sistema actual és Madrid.
Gràcies,
Marc
Publica un comentari a l'entrada