Crisi i estalvi, justos per pecadors

L'estalvi ha estat la gran víctima col·lateral dels darrers quinze anys d'exuberància irracional. Amb el tipus d'interès per sota la inflació van desaparèixer tots els incentius a diferir despesa i limitar l'endeutament. Financeres, bancs, caixes, comerços, agències de viatges i immobiliàries es van aliar per a empènyer els ciutadans a una carrera de consum sense fi.

Els jocs de mans monetaris van multiplicat el capital disponible i alguns economistes afirmaven que l'estalvi ja no era necessari, com si la màgia financera pogués multiplicar els diners sense cap efecte secundari. Però sense l'estabilitat que dóna l'estalvi privat, sense l'acumulació gradual que li és inherent, l'efecte bombolla ha acabat destruint bona part de la falsa riquesa creada en l'últim període expansiu.

Ara, quan la crisi arriba amb tota la duresa per a corregir els desequilibris del sistema, s'espera que siguin els estalviadors els que paguin la factura. El globus del consum, inflat de deute barat i sense garanties, ha acabat petant. El somni d'una economia sense estalvi s'ha esvaït i amenaça d'emportar-se amb la seva caiguda bona part dels sistema financer. Davnat d'aquesta situació hi dos camins a prendre, o bé s'assumeixen les responsabilitats, cauen alguns bancs, grans empreses fan fallida i es reconeixement que bona part del progrés dels últims anys, amb la consegüent revisió de valor, o es generen quantitats massives de diner no i es paga l'enorme factura pendent a base d'inflació.

No cal dir que l'opció escollida és la segona. Els estats ho pagaran tot: les pèrdues dels bancs, els forats al balanç de les grans empreses, les subvencions per a evitar acomiadaments, la compra de gegantí excés d'oferta al parc d'habitatge, l'estimul a l'obra pública, el nou deute públic,... Els estats ho pagaran tot però res no serà de franc. Els diners perdran valor i els únics a qui no es pot culpar d'aquesta catàstrofe, els estalviadors, en seran els principals perjudicats. Això deu ser allò que en diuen justícia social.

Post ja publicat el passat 6 de novembre de 2008

Rahm Emanuel a la nova Casa Blanca

Quan tot just fa sis mesos que Barack Obama va arribar a la Casa Blanca, encara hi ha qui creu que el nou President pretén reduir el suport dels Estats Units a l'única democràcia de l'Orient Mitjà. S'equivoquen!

El flamant President americà no treballarà sol a la Casa Blanca i serà el seu Cap de Gabinet qui més l'ajudarà a definir la seva presidència. Alhora que Barack Obama entrava al despatx oval, en Rahm Emanuel s'instal·lava al despatx veí per a ser l'única persona de l'edifici amb accés total al Comandant en Cap. Serà el President qui prendrà les decisions, obviament, però ho farà després de formar-se una opinió a través dels documents i els consellers que triï el seu Cap de Gabinet, el mestre d'obra d'aquesta nova època.

Als europeus entusiastes del nou President Obama, fans d'una idea força distorsionada del que serà la nova presidència, els convindria conèixer qui és en Rahm Emanuel. Clintonià convençut (més de'n Bill que de la Hillary), progressista pragmàtic i veterà del poder, un autèntic tramoista del teatre de Washington. Un ex-congressista amb experiència per a negociar al Capitoli i conscient de les amenaces que afronta la presidència mediàtica. Però allò que més agradarà a tots els catalans que es passegen amunt i avall amb la kèfia al coll és el paper que en Rahm Emanuel pot jugar a l'orient mitjà.

El nou Cap de Gabinet de la Casa Blanca és un jueu militant, fill d'un combatent de l'Irgun i voluntari civil a l'exercit israelià quan els míssils iraquians queien sobre Tel Aviv l'any 1991. Alguns el consideraran un falcó pel simple fet de no ser un pacifista muniquès amb ganes d'esborrar l'estat d'Israel del mapa mediterrani. Una imatge que lliga poc amb la d'un Rahm Emanuel que va participar activament a les negociacions d'Oslo fins a la històrica encaixada de mans entre en Yitzak Rabin i en Yasser Arafat. I és que no hi ha millors coloms que els falcons realistes.

Diuen que quan l'Aaron Sorkin va crear el personatge d'en Josh Lyman per a The West Wing ho va fer amb en Rahm Emanuel al cap i, francament, es difícil no refiar-se de'n Josh Lyman.

Post ja publicat el 25 de gener de 2009

Haiku filoconvergent

Post ja publicat el passat 9 de desembre de 2008

*

Israel, la força d'una societat oberta

Tot i que la darrera campanya militar a Gaza va acabar fa més de sis mesos, la societat israeliana continua la introspecció i el debat públic sobre el comportament del seu exèrcit. Una actitud calcada a la que va seguir la darrera guerra del Liban ara fa tres anys i que fa evident l'autèntica fortalesa d'Israel. Ser l'única societat oberta enmig d'un mar de tirania. A continuació recupero un post sobre la qüestió del passat 2006.

_______________________________

Acabades les operacions militars al Líban, la societat israeliana s’aboca a l’anàlisi del conflicte. Les crítiques al govern i a l’exèrcit centren ara el debat públic del país. El malestar s’estén entre alguns sectors per la sensació de que Hisbul·lah ha quedat com a vencedor moral. Hi ha una enorme remor popular al voltant de la baixa preparació dels reservistes i les carències d’equipament i logística que s’han fet evidents durant les operacions al sud del Líban. El mite de la invencibilitat del Tsahal s’ha esquerdat.

Aquesta és però la força d’Israel, i és que en cap país del seu entorn no hi podria haver un debat similar. Algú s’imagina cartes al director als diaris iranians criticant la direcció de l’exèrcit? Seria possible en qualsevol país àrab un moviment crític de soldats reservistes? Més enllà dels països àrabs fins i tot, hi ha en el món algun exercit més popular i de caràcter ciutadà que l’hebreu?

Israel sortirà enfortit d’aquest conflicte per què és una societat oberta que serà capaç de fer una introspecció, escatir responsabilitats i millorar allà on hi ha hagut dèficits. L'opinió pública europea s’equivoca pensant que la superioritat d’Israel ve únicament del recolzament econòmic i militar dels Estats Units. Si una mínima part dels esforços que els països de l’entorn esmercen a odiar Israel es dediquessin a construir universitats, règims democràtics i societats civils fortes el canvi d’escenari a l’orient mitjà seria radical.

És de la llibertat d'on neix el poder d’Israel i és justament per aquest motiu que els amics del sionisme arreu del món esperem que els anys de por i amenaça no acabin portant l'estat jueu a convertir-se en el seu propi enemic.

Post ja publicat el passat 28 d'agost de 2006

*

Barcelona, marca de Catalunya

El diumenge`passat el suplement Dinero de La Vanguardia recuperava el debat entorn de l'oposició Barcelona/Catalunya en la promoció exterior del país arran de l'eslogan de la propera Expo de Shanghai: "The land of Barcelona". Una qüestió comentada en aquest bloc al voltant de l'exposició "Barcelona & Modernity" que es va celebrar al MOMA de Nova York fa més dos anys.

En la seva projecció internacional, Catalunya
ha d’explotar els avantatges de la marca Barcelona,
abraçant la ciutat amb el millor del país.

L’exposició “Barcelona & Modernity: Gaudí to Dalí” que es pot visitar fins al proper Juny al Metropolitan Museum de Nova York, ha revifat el debat entorn a l’oposició entre el país i la seva capital. Si per al catalanisme la projecció exterior ha estat sempre una qüestió clau. Enmig del soroll del món contemporani aquesta projecció exigeix comptar amb una marca d’abast global. Per a Catalunya aquesta marca és Barcelona, una eina que seria absurd no aprofitar.

Aquest debat posa de relleu una certa desconfiança entre el país i la seva capital. Catalunya no seria allò que és sense una capital amb el pes específic, l’empenta i el potencial de Barcelona. La ciutat, però, sembla haver oblidat que tampoc no seria allò que és sense el rerepaís que l’alimenta. D’aquí la desconfiança cap a una metròpoli, i una classe dirigent, que semblen haver-se perdut en el somni cosmopolita, balafiant una capitalitat que recollia energies i les sintonitzava cap a un nou impuls.

En la seva projecció internacional, Catalunya ha d’explotar els avantatges de la marca Barcelona, abraçant la ciutat amb el millor del país. Alhora, però, Barcelona ha de ser conscient que no es pot ser capital sense ser-ho d’alguna cosa, no es pot ser cosmopolita sense tenir un cosmos propi i definit. Barcelona ha de superar aquestes tristes pulsions provincianes i afrontar el repte europeu i mediterrani, eixamplant la capitalitat catalana per recollir les aportacions d’un nou territori emergent.

Post ja publicat el passat 25 d'abril de 2007

*

Espai Hayek. Sopar-debat amb Vicent Sanchis. (Sabadell, dc. 15/07)

L’Espai Hayek organitza un sopar-debat amb Vicent Sanchís que tindrà lloc el dimecres 15 de juliol a les 21.00 h. per parlar sobre “Els Mitjans de Comunicació a Catalunya: present i futur”.

Vicent Sanchís ha treballat i col•laborat en distintes publicacions i editorials; ha estat redactor i director de la revista "El Temps"; director de la revista "Setze", suplement en català de "Cambio 16"; director del diari "El Observador"; guionista i director de distints programes televisius ("Converses sobre Catalunya", "Pares i fills", "Così Cosà", "Stromboli"...) director del diari AVUI i president del Consell Editorial de la Corporació Catalana de Comunicació. Actualment és Director de Barça TV i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.

Lloc: Gran Hotel Verdi (Av. Francesc Macià, 62) Sabadell
Preu soci: 30 Euros
Preu no soci: 35 Euros

Confirmeu l'assistència a: mmach@fco.cat

*

Habitatge, preu i valor. Assimilant el trauma.

A poc a poc es va confirmant la falsedat d'un dels mantres econòmics dels darrers anys. Aquell que deia que “l'habitatge no baixa mai”, que el preu dels pisos es mouria sempre entre l'estabilitat i el creixement. La hipnosi col.lectiva va alterar durant un temps la llei de l'oferta i la demanda, però acabada la festa i esvaït el fum de la traca final s'hi comença a veure clar que preu i valor no sempre son conceptes sinònims.

Tan sols fa un any que es va frenar l'impuls piramidal que alimentava el mercat i els preus tot just comencen a baixar. L'activitat constructora s'ha aturat en sec, l'stock de pisos és enorme, la compravenda d'habitatge s'ha glaçat i ningú no sap que farà el mercat. Tot indica que els propers mesos portaran una forta caiguda de preus d'entre un 20% i un 40% però hi ha qui encara s'aferra a la idea que “l'habitatge no baixa mai” amb arguments força inversemblants. Un dels més absurds és que qui s'ho pot permetre, qui no es troba endeutat i disposa de capital, mai no vendra a preus tan baixos, evitant una caiguda brusca i mantenint els preus molt a prop dels màxims més recents. Una opinió que demostra una incomprensió total del funcionament del mercat.

La clau de tot plegat és que per tal que el valor d'un pis concret pugi o baixi no és pas necessari que el seu propietari el vengui, n'hi ha prou que ho faci un veí del mateix bloc per què la percepció de valor d'aquell pis i de tot el barri canviï a l'instant. De la mateixa manera que la venda d'un pis del nostre bloc a preus exhorbitants ens portava, fins fa poc, a creure'ns rics sense haver venut casa nostra, quan un sol veí necessitat es vengui casa seva acceptant el preu que marca una demanda escassa, el nostre pis haurà perdut bona part del valor que fins llavors li atribuïem. Son les accions que es compren i es venen cada dia al mercat les que marquen el valor de la resta. El fet de no vendre-les n'estabilitza el propietari però no pas el preu/valor.

Tots els traumes resulten dificil d'assumir, també els de naturalesa econòmica. Com passa davant d'una malaltia greu o amb la mort d'un familiar en accident de trànsit, la negació és sovint la primera reacció, seguida de l'acceptació i lenta assimilació de la nova realitat. Tranquils senyors, prenguin-se el temps que els calgui!

Post ja publicat el 13 d'abril de 2009

*

Bojan i Messi, amb llengua

Fa pocs dies es feia públic una enquesta de Política Lingüística i l'Institut d'Estadística de Catalunya sobre l'estat de la llengua catalana. Com és habitual, ha estat rebut entre la prudència dels uns i el finis cataloniae dels altres. En tot cas, resulta una bona excusa per a recuperar un post recent sobre la llengua, la immigració i el Barça.

___________________________________________

Més enllà del seu valor futbolístic, les dues grans promeses de l'últim Barça son un bon punt de partida per a retratar la capacitat d'integració de la catalanitat i alguns dels seus dèficits més evidents. D'una banda en Bojan Kirkiç, una història d'èxit. Fill de bosnià i catalana, nascut en un poble del rerepaís i d'una catalanitat integral. De l'altra en Leo Messi, arribat a Catalunya fa 8 anys quan en comptava tot just tretze. Criat a la Masia, un indret mític, però totalment impermeable a la més mínima catalanitat. No cal dir que no se li ha sentit mai ni un mot en cap altra llengua que la que va portar d'argentina.

En Bojan és un triomf tan natural que no té cap mèrit, en Messi una derrota tan habitual que ja no sorprèn ningú. El dia que un nen de Linyola de mare catalana no se sumi al país la derrota serà consumada, però quan un nen argentí arribi al Barça i faci seu el català serem molt més a prop de deixar enrere la respiració assistida.

Potser resulta frívol i forçat lligar d'aquesta manera llengua i futbol però el cas és que la clau de tot plegat rau en allò que en Bojan i en Messi comparteixen, el Barça. Un nen no pot passar gairebé deu anys al Barça, formar-se aquí com a persona i acabar ignorant totalment la llengua pròpia de Catalunya. És el país en ple, i no només la Generalitat, son els ciutadans i tota la infraestructura social (empreses, associacions, parròquies, ...) els que han de fer possible el miracle de refondre les onades de nous catalans amb la soca que els fa de base. Tots en som responsables però el Barça més que molts.

El Futbol Club Barcelona, per tradició i rellevància social, per catalanitat i per catalanisme, té una responsabilitat que no pot ignorar. Messi, Iniesta, Eto'o i tants altres poden donar un impuls al català que supera de llarg el de mil Normes i mil Quetes. L'equip de Laporta, Rossell, Ingla, Soriano i Oliver ha dignificat la institució i l'ha retornat al catalanisme però no n'hi ha prou. Hi ha molt a fer i molts ulls mirant a can Barça. Amb el proper Messi no podem fallar!

Post ja publicat el passat 28 de gener de 2009

*

Porcel, ingenium fugit

Porcel, cada castell i totes les ombres d'un país buf

"ingenium fugit"