No person except a natural born citizen...

Sorprèn que en el recent debat arran de la nominació d’un català nascut a Andalusia per a la presidència de la Generalitat no s’hagi discutit l’article II de la constitució dels Estats Units. En un país d’immigrants basat des del seu inici en la igualtat i la unitat de projecte, s’estableix constitucionalment com a requisit indispensable per accedir a la presidència i la vicepresidència de l’estat ser-ne ciutadà de naixement*. Els propis constitucionalistes nord-americans entenen que aquest és un apartat polèmic del seu text fonamental, però queda clar que la intenció dels seus redactors era garantir en la mesura del possible líders sense hipoteques de cap mena i amb una única fidelitat nacional.

Tot i que els observadors més obtusos de la política catalana fan un esforç per no comprendre-ho, és un fet evident que elecció rere elecció el catalanisme ha estat un requisit indispensable per als partits i candidats que aspiren al suport del gruix central de l’electorat del país. No es pot ignorar que com a societat carreguem a l’esquena un conflicte polític obert amb Espanya i una divergència d’interessos en molts d’àmbits amb la resta de l’estat. En finançament i infraestructures el model que convé a l’estat ofega la vida econòmica catalana i és per això que el catalanisme és una exigència més enllà de persones i partits. Tot el nostre migrat poder polític i en particular la nostra primera institució, necessiten algú amb el compromís ferm de defensa dels interessos de Catalunya per sobre de qualsevol condicionant.

Així doncs no és el lloc de naixement, que en última instància no es tria, el que valida un líder polític. Són les conviccions les que mostren si algú compta amb la fidelitat i la devoció al país necessàries per liderar-lo. Conviccions, fidelitat i devoció que fins avui no es coneixen en el Sr. José Montilla Aguilera i que, en opinió de molts ciutadans, l’incapaciten per esdevenir el proper President de la Generalitat de Catalunya.

*No person except a natural born citizen, or a citizen of the United States, at the time of the adoption of this Constitution, shall be eligible to the office of President; neither shall any person be eligible to that office who shall not have attained to the age of thirty five years, and been fourteen Years a resident within the United States.
(Constitució dels Estats Units d’Amèrica: article II, secció 1, clausula 5)

Llibres: “Grans imperis, petites nacions”

, L

Sota el títol “Grans imperis, petites nacions”, el darrer llibre de Josep M. Colomer posa negre sobre blanc un canvi fonamental de la geopolítica contemporània amb efectes ben directes sobre el futur polític i social de Catalunya.

S'hi explica com en els darrers anys, rere la caiguda del bloc comunista, s’ha multiplicat el nombre d’estats independents, augmentant a l’hora significativament el nombre de democràcies mentre el poder dels estats es veu reduït per transferències de sobirania, tant a organismes internacionals com a ens descentralitzats dins el propi estat.

Per desenvolupar el seu argument l'autor diferencia entre imperis, estats i nacions, definint com a imperis aquells sistemes supranacionals que comparteixen les estructures de seguretat, economia, comerç i un espai cultural i de llengua franca. Els principals imperis serien avui Amèrica, Europa, la Xina, l’Índia i el Japó i sota el seu aixopluc es garantiria la viabilitat de molts projectes nacionals que no haguessin estat possibles tot just fa unes dècades.

Seguint aquesta línia argumental, aquest escenari permetria a molts projectes nacionals, com Catalunya o Flandès, conjugar sense estridències l’estabilitat i la seguretat que donen els imperis amb la flexibilitat i la descentralització dels estats moderns per consolidar projectes de democràcia i llibertat propers al ciutadà, garantint a l’hora la cooperació lliure amb les regions culturals i econòmiques pròximes per estirar al màxim el propi potencial de prosperitat.

L'obra de'n Josep M. Colomer va guanyar el premi d'assaig de la Fundació Trias Fargas 2005, premi certament merescut, ja que més enllà de la novetat del plantejament, el llibres ajuda a fer evident que en el context actual de fluidesa de sobiranies i paraigües imperials, les úniques fronteres reals al progrés de Catalunya son aquelles que els ciutadans del país no gosem travessar.

Israel, la força d'una societat oberta

Acabades les operacions militars al Líban, la societat israeliana s’aboca a l’anàlisi del conflicte. Les crítiques al govern i a l’exèrcit centren ara el debat públic del país. El malestar s’estén entre alguns sectors per la sensació de que Hezbol·lah ha quedat com a vencedor moral. Hi ha una enorme remor popular al voltant de la baixa preparació dels reservistes i les carències d’equipament i logística que s’han fet evidents durant les operacions al sud del Líban. El mite de la invencibilitat del Tsahal s’ha esquerdat.

Aquesta és però la força d’Israel, i és que en cap país del seu entorn no hi podria haver un debat similar. Algú s’imagina cartes al director als diaris iranians criticant la direcció de l’exèrcit? Seria possible en qualsevol país àrab un moviment crític de soldats reservistes? Més enllà dels països àrabs fins i tot, hi ha en el món algun exercit més popular i de caràcter ciutadà que l’hebreu?

Israel sortirà enfortit d’aquest conflicte per què és una societat oberta que serà capaç de fer una introspecció, escatir responsabilitats i millorar allà on hi ha hagut dèficits. L'opinió pública europea s’equivoca pensant que la superioritat d’Israel ve únicament del recolzament econòmic i militar dels Estats Units. Si una mínima part dels esforços que els països de l’entorn esmercen a odiar Israel es dediquessin a construir universitats, règims democràtics i societats civils fortes el canvi d’escenari a l’orient mitjà seria radical.

És en la llibertat on neix el poder d’Israel i és justament per aquest motiu que els amics del sionisme arreu del món esperen que els anys de por i amenaça no l'acabin portant a convertir-se en el seu propi enemic.

Sobre la volatilitat de la riquesa

D’ençà de la revolució industrial Catalunya ha estat un país amb una capacitat creixent de produir riquesa que s’ha consolidat els darrers quaranta anys a partir de tres eixos bàsics: el desenvolupament i la modernització de la nostra base industrial, la capacitat d’atracció d’un gran nombre de multinacionals potents i una forta aportació del turisme com a base del sector serveis. En aquest període el país s’ha transformat, fidel a la seva tradició, posant-se a l’alçada de la resta d’Europa i multiplicant la riquesa material de les últimes generacions.

Tot aquest procés ha tingut òbviament resultats molt positius, però just en el moment en que l’exigència global de competitivitat i creixement va a l’alça, apareixen entre els joves senyals creixents d’un acomodament perillós fruit d'aquest relatiu enriquiment accelerat. Hi ha en alguns àmbits de la nostra societat la sensació que arribats on sóm ara, toca disfrutar de la feina feta i gaudir-ne els beneficis, sense adonar-se que la situació de creixement actual és totalment reversible.

No sembla que hi hagi a Catalunya consciència de l’extrema delicadesa del nostre substrat productiu i de com una pèrdua de competitivitat sostinguda podria afectar en pocs anys al nostre nivell de riquesa de forma molt significativa. Hauriem de ser conscients que el declivi de la cultura del treball, el sacrifici i de l'ambició recolzada en l'esforç personal, pot tenir a curt termini conseqüències nefastes per una economia tan poc autònoma com la nostra. Les economies obertes ho són d’entrada i sortida, i el mateix procés que ens ha convertit en destí turístic i centre receptor de capitals pot girar cent vuitanta graus en un instant i buidar-nos de bona part de les vies a la prosperitat que hem seguit fins avui.

Immigració (II): Europa i la defensa de les llibertats

La vella Europa compta amb una llarga experiència en gestió de fluxos migratoris. Pocs anys rere la fi de la segona guerra mundial, i després d’haver omplert els diversos nous mons amb milions i milions d’emigrants durant més de quatre segles, la descolonització va capgirar el procés i els diversos estats d’Europa es van acostumar a veure en els seus carrers una varietat de colors inèdita fins aleshores.

La França d’algerians, marroquins i senegalesos, l’Holanda dels antillans i l’Anglaterra de caribenys, indis i pakistanesos han creat en els últims quaranta anys discursos diversos, del multiculturalisme anglès a la integració francesa, de l’exigència republicana a la fluïdesa integradora dels països nòrdics. Tots ells amb avantatges i virtuts, amb èxits i fracassos però amb un resultat notable de convivència, integració i futur compartit.

Avui però hi ha algunes circumstàncies canviants que cal tenir en compte. La immigració és ara més gran en nombre tant en xifres absolutes com relatives. A més no s’ha d’oblidar que cada nova onada d’immigrants arribats als països europeus se superposa a les darreres, la gran majoria encara en procés de sumar-se al mainstream europeu. A banda del seu pes numèric, la realitat política d’Europa, conjuntament amb el progrés dels mitjans de comunicació tant personals com de masses fan que la nova immigració estigui més cohesionada per grups d’origen i tingui un major grau d’organització, plantejant reclamacions i reivindicant el seu punt vista particular amb major intensitat i insistència que no pas fa uns anys. Per últim i com a factor principal en l’equació de la nova immigració cal tenir en compte l’enorme transformació cultural, social i política per la que han passat les societats de l’Europa occidental els últims quaranta anys. L’Europa d’avui és més lliure, més laica, més femenina i més democràtica i per tant el desnivell cultural amb moltes de les societats emissores d’emigrants ha crescut de manera exponencial i crea unes dificultats de comprensió mútua que no existien amb la mateixa intensitat fa tan sols unes dècades.

Davant d’aquest escenari hi ha la possibilitat que la immigració suposi un risc per a determinades conquestes socials, culturals i polítiques fetes per les últimes dues generacions d’europeus. Aquest és el límit infranquejable que els ciutadans d’Europa hem de posar al sempre fluid diàleg que porta a la integració. La igualtat entre homes i dones, la llibertat sexual, la total i absoluta laïcitat de la vida pública, l’educació obligatòria dels infants i joves fins on marca la llei i un llarg etcètera, són dogmes no discutibles. Qualsevol desviació d’aquests principis bàsics ha de ser contestat amb contundència i decisió per part dels poders públics europeus i la nostra societat civil.

Així doncs Europa ha d’encarar amb entusiasme el seu futur immediat com a societat plural i reinventar-se un cop més com a unitat de projecte, de futur, oberta a tothom que accepti les bases de la tradició europea, il·lustrada, democràtica, igualitària i liberal. Tot plegat però, deixant molt clars els límits abans esmentats i refusant amb duresa qualsevol atac als nostres principis fonamentals. Només així evitarem cedir espais de llibertat i podrem consolidar el llarg procés d’integració, construint en llibertat una Europa per a tots.

Habitatge i creixement, la febre del totxo

Tots els experts coincideixen a destacar la feblesa del creixement econòmic espanyol basat en la construcció i l’augment de la població ocupada. Acceptant que aquesta estratègia ha col·locat l’estat espanyol per sobre la mitjana de creixement de la Unió Europea, una mirada més en profunditat confirma la debilitat del model i les múltiples dificultats afegides que comporta.

És cert que hi ha causes objectives que justifiquen el dinamisme de la construcció a l’estat espanyol, Catalunya inclosa. Així l’augment de població basat en la forta immigració dels últims anys, la tendència a unitats familiars més petites que implica la necessitat de més llars per igual població total i la compra de milers d’habitatges en zones de costa per ciutadans d’altres països de l’Europa no meridional, ja sigui com a segona residència o per viure-hi la jubilació de forma permanent. Una altra cosa ben diferent és acceptar que aquests factors justifiquin el boom immobiliari dels darrers anys i els milers i milers d’habitatges nous que continuen construint-se al país. Fins i tot el Banc d’Espanya confirma que rere l’enorme creixement de preus que continuen inflant les promocions hi ha una base especulativa. No és arriscat afirmar que avui l’immobiliari té ressons piramidals, amb els beneficis presents basats en els nous inversors que entren a un mercat els preus del qual no se sustenten per la lògica econòmica.

Si bé és cert que el baix tipus d’interès dels darrers anys han recolzat aquesta tendència del mercat, la pujada gradual dels tipus en els darrers mesos coincideix amb un nivell de preus mai vistos i amb la oferta creixent de noves promocions, tot plegat apuntant un risc d’implosió del valor immobiliari que suposaria un cop de conseqüències molt dures per l’economia espanyola i que podria desestabilitzar el global de la zona Euro.

Un refredament de la construcció, sector que sustenta gran part del creixement econòmic present, s’ha de conjugar amb l’estimulació de sector alternatius que puguin compensar-lo. Basats en la realitat del país, aquests sectors han d'apropar-se a les línies de creixement que prenen altres economies modernes del nostre entorn, centrats en un valor afegit el més alt possible que ajudi ens cooperar i competir amb els nous protagonistes de l’economia global.

Seguint aquesta necessitat de valor afegit i competitivitat, ha de ser un senyal d’alarma el fet que el creixement espanyol, i en menor mesura el català, es recolzin en un augment de la població ocupada que no va acompanyat d’un creixement paral·lel de la productivitat. Aquesta és justament la clau de volta del bon creixement econòmic, és a la productivitat, basada en la formació i la inversió, cap a on cal apuntar per comptar amb una economia sana amb garanties de futur.

Així doncs és necessari que en el curt termini els poders públics conjuguin la necessitat de refredar la construcció i els preus del mercat immobiliari amb la urgència per incrementar la productivitat de l’economia i estimular sectors de futur. Tasses com les aplicades recentment a Sardenya sobre les segones residències o una reducció de les desgravacions fiscals per hipoteques de primera residència serien sens dubte impopulars, però ajudarien a refredar el mercat immobiliari, moderant-ne els preus i creant una bossa de recursos tributaris nets per fomentar la productivitat i estimular els sectors de futur abans esmentats.

Continuar abocant recursos a un sector que no aporta creixement de futur, renunciant a prendre la iniciativa per afavorir el reforçament de sectors estratègics i l’impuls dels fonaments de la productivitat, seria una irresponsabilitat que supera de molt el risc de prendre mesures impopulars.

Immigració (I): Catalunya i Europa, debats paral·lels

Les bases del sistema català d’integració continuen essent les establertes pel PSUC i el pujolisme des dels anys de resistència fins entrat el segle XXI. Catalunya és avui un país obert a tothom, una comunitat de futur a la que tothom hi és convidat sobre les bases d’un projecte nacional integrador i solidari. La tradició del país ha d'estar per tant oberta a fondre’s amb les aportacions dels nouvinguts sobre els fonaments de la catalanitat: llengua, civisme i el valor del treball.

El cert és que Catalunya ha rebut durant el segle XX allaus migratoris massius i molt diversos que han situat la immigració com una de les principals qüestions obertes de la societat catalana en el moment present. Quan encara no hem consolidat el procés d’integració fruit d’haver doblat la nostra població els darrers cent anys amb més de dos milions d’immigrants d’origen espanyol, hem d’encarar un repte potser encara major.

Avui ens enfrontem a un escenari comú a Europa i a tot occident, els moviments migratoris massius que a casa nostra prenen color romanès, marroquí, bolivià, equatorià o xinès. Si bé aquest és un fenomen d’abast molt ampli i no estem sols en la recerca de solucions, el caràcter minoritzat de la nostra cultura i identitat nacional converteixen el que per altres països és un repte important en una qüestió definitiva. Que els centenars de milers, ben aviat milions, de sud americans, magribins i asiàtics que viuen i viuran entre nosaltres adoptin com a marc de referència la catalanitat és un dels objectius que el país s’ha de fixar com a prioritat per als propers vint-i-cinc anys. Si no ho aconseguim els catalans correm el risc de passar a ser minoria nacional al propi territori i convertir en fantasia qualsevol aspiració de futur col·lectiu.

La premisa major davant l'arribada de nous ciutadans al país és recordar constantment que la immigració és un repte ple de potencial positiu per al país. Un repte que comporta riscos, riscos greus, però que en última instància és resultat de l’implacable món globalitzat i de les pròpies necessitats demogràfiques i econòmiques. Avui com fa quaranta anys, la immigració torna a ser per Catalunya problema i esperança.

Com a actors del joc europeu, els catalans hem de participar en la configuració d’un discurs europeu sobre integració, que posi les bases d'un projecte europeu de progrés compartit i solidari. Paral·lelament és necessari desenvolupar a nivell nacional les línies d’actuació singulars que adaptin l’estratègia europea a la nostra realitat i a les eines particulars amb que compta la nostra societat per encarar les oportunitats i els reptes oberts per aquest fenòmen. És d'aquesta manera que podrem aspirar a llegar a les generacions que vindran una Catalunya i una Europa diferents a les d'avui, però ben travades com a societats sòlides i amb alts nivell de progrés i llibertat.

El potencial d'un nou voluntariat

En un context global marcat pel ritme del canvi i els reptes de primer ordre amb que ens enfrontem, un dels imperatius màxims del país ha de ser no malbaratar cap recurs, sobretot en aquelles àrees en que la nostra societat és juga el futur.

En educació, en economia i empresa, en serveis socials i sanitaris es decideix en els propers anys el nostre ser o no ser per a les properes dues generacions. En un moment en que fem el pas d’una economia regionalitzada, industrial i de serveis a una economia centrada en el coneixement i d’abast global, a l’hora que la immigració i l’envelliment de la nostra població posen a prova la nostra xarxa social, ha de ser una prioritat estirar totes les energies del país.

Així doncs es fa difícil comprendre per què amb jubilacions i prejubilacions, que enteses com ho fem avui són poc menys que morts civils, deixem d’aprofitar quantitats enormes d’experiència i d’energia humana en òptimes condicions.

Tota aquesta gent de seixanta cinc, seixanta i fins i tot cinquanta anys s’ha guanyat el dret a la jubilació, però el fet és que la nostra societat compta ara amb milers i milers de ciutadans, alguns d’ells professionals de sectors claus com l’ensenyament i la sanitat, que tenen molt a oferir i la voluntat de fer-ho si se’ls planteja de forma correcta.

Aquest hauria de ser el cor d’un nou voluntariat que permetria reforçar el nostre sistema educatiu i sanitari, donant suport també al nostre entorn productiu per fer les reformes i modernitzacions indispensables per encarar amb èxit les oportunitats plantejades pels reptes del present.

Fira de Barcelona i la miopia catalana

El dia que no ens varem adonar que el temps en que competíem amb Madrid i València s’havia acabat, essent generosos, el 1986, es va començar a perdre el senderi firal. Si les nostres fires han de ser d’abast europeu i mundial, pensar en Madrid o en València com a rivals no és només un error, és el símptoma més evident d’un sistema econòmic caduc.

És cert que cada país prova de tirar endavant grans fires d’aquells sectors en que destaca, com ho és també que per estructura econòmica i situació regional, Catalunya i el País Valencia coincideixen en molts d’aquests sectors i per tant també en vocació firal. El cas de Madrid és diferent i molt més enutjós, en absència de qualsevol activitat econòmica destacable en molts dels sectors en que hi té fires de primer ordre, se les atribueix arrel del principi de capitalitat, capitalitat que des del “levante feliz” notem només quan ens passa per sobre l’aspirador fiscal.

Així doncs és un fet que Barcelona, Madrid i València competeixen per organitzar fires en alguns sectors coincidents, però el ventall de possibilitats és tan ampli, i les setmanes de l’any tan poques, que pensar en el catàleg firal com un joc de suma zero posa de nou en evidència la nostra falta d’alçada de mires.

A més seria bo no oblidar en el futur que més enllà de Barcelona i València, en algunes de les ciutats i àrees metropolitanes del nostre rerepaís hi ha potencial i infraestructura per tirar endavant fires de nivell europeu però de petit i mitjà volum que poden aportar un dinamisme i un benefici important a la nostra activitat econòmica. Aquestes són també energies que cal sintonitzar, tot recordant que el marcador del país suma molt més a final d’exercici que no només el “Cap i Casal”.

L'Imperatiu del Dinamisme

Tot i que l’allau diari de noticies polítiques al voltant dels partits i els professionals de l’administració poden dificultar una visió en perspectiva, el cert és que els governs i el poder polític no tenen ni tornaran a tenir en el futur el protagonisme que han tingut els darrers cinquanta anys.Rere la guerra freda i en un entorn molt més fluid i difús com el d’avui, el paper principal torna a la gent, a les empreses, als grups i a les persones lliures i amb capacitat creadora. L’imperatiu de la sobirania que ha protagonitzat els darrers tres segles d’història ha deixat pas al dinamisme, i per a un país en construcció permanent com el nostre és important no perdre de vista aquest canvi fonamental.

Nokia i Ebay, però també Ryanair i Aljazeera són tan sols algunes de les iniciatives privades inexistents fa tan sols quinze anys que han transformat la nostra vida i les dinàmiques socials arreu del món. En un context com aquest ens cal alliberar tota l’energia creadora de que siguem capaços per ser a l’alçada de les oportunitats que se’ns obren. Necessitem idees, moviments i projectes que neixin i es desenvolupin a to amb el nostre temps, d’abast europeu i mundial i reconduint el país cap al camí del futur, el del coneixement.

Si durant el segle XIX va ser la industria, i durant el XX un sistema polític capaç d’equilibrar les diferències socials, el que marcarà el tall entre grans societats i països seguidors durant el segle XXI serà la capacitat de dinamisme, de creació i d’innovació. És en el caràcter pioner i ambiciós del millor catalanisme on rau la recepta de l’èxit. Només si ens mesurem amb els estàndards més alts, només si acceptem els reptes més grans i fem un enorme esforç d’inversió en els desafiaments que ens esperen serem a l’alçada del país i el seu enorme potencial.