Deconstruir l'estat espanyol

Des de l’inici de l’estat de les autonomies, la lluita catalana per arrabassar quotes de poder públic a l’estat ha estat una constant de la política nacional. Tot i les disposicions constitucionals i estatutàries, el cop d’estat i la posterior lectura restrictiva de l’estructura autonòmica, van convertir la consecució d’una quota ambiciosa de poder i finançament per Catalunya en una agonia inacabable.

Els successius governs espanyols, de l’UCD al PSOE passant pel PP, han protegit amb gelosia les competències i els recursos de l’estat, dificultant la consolidació d’una autèntica autonomia política per a Catalunya. Només quan executius espanyols dèbils han estat condicionats pels vots nacionalistes, s’ha suavitzat la remor centrípeta de la política estatal. El cert és, però, que més enllà de la política, l’estat compta amb una realitat administrativa molt sòlida que fa de pany i forrellat del poder espanyol. El President Pujol hi feia referència recentment (val a subratllar que el President Pujol és el polític català amb un millor coneixement de l’interior de l’estat, per experiència pròpia), afirmant que “l’endemà mateix d’arrencar una concessió política d’en Gonzalez o l’Aznar, la maquinària funcionarial espanyola es posava en marxa per alentir-la o fer-la impossible”.

Davant d’aquestes dificultats, la necessitat de gestionar els propis interessos i frenar la sagnia fiscal que pateix el país, obliga a trobar mitjans alternatius a la negociació de traspassos utilitzada fins avui. Més enllà de l’esforç per aconseguir passar parcel·les de l’estat espanyol a la Generalitat, sovint sense el finançament necessari per a mantenir-les, les privatitzacions obren una via interessant per a la deconstrució de l’estat. Una esferificació del poder espanyol que pot obrir enormes possibilitats a les aspiracions catalanes, reduint la pressió fiscal i permetent la consolidació d’empreses de matriu catalana en els sectors privatitzats.

La privatització d’ens públics com AENA, RENFE, Correos o la SEITT, comptaria amb el suport d’alguns sectors de la dreta espanyola i en alguns casos seria més fàcil d’aconseguir que un traspàs a l’administració catalana. Combinades amb una participació catalana en l’aposta privada, en que les caixes del país jugarien un paper clau, les privatitzacions limitarien la constant deixadesa que l’estat continua fent de les necessitats catalanes en sectors diversos, mentre no s’oblida de passar l’aspirador fiscal.

Deconstruir l’estat implica desmuntar el poder espanyol per tots els camins possibles, traspassant la gestió a Barcelona o Brussel·les i privatitzant tota l'estructura estatal que avui coordinen uns ens públics que perpetuen el pitjor del centralisme espanyol. En definitiva, convertir Espanya en una estructura buida sense la capacitat d'interferir en el present i el futur de Catalunya.

Iraq, la Xina i els topògrafs

Fa unes setmanes La Vanguardia deixava caure enmig de la seva secció internacional una notícia interessant sobre la Xina. A partir del proper març, el govern xinès limitarà i controlarà els estudis cartogràfics i topogràfics duts a terme per estrangers. A primera vista la mesura es pot interpretar com un excés de proteccionisme i paranoia, propi de qualsevol règim totalitari, però l’exposició de motius del govern xinès obre la porta a reflexions interessants.

El Ministeri de Terres i Recursos Naturals, addueix motius de seguretat nacional per justificar la prohibició. Així, sembla que la capacitat dels satèl·lits espia no és absoluta i la moderna guerra “intel·ligent” necessita contrastar les dades de satèl·lit amb mesures recollides sobre el terreny. Un risc per a la seguretat nacional que la Xina vol evitar. El més interessant, però, és que La Vanguardia cita la presència recent d’agents d’intel·ligència realitzant aquestes labors de telemetria en zones com Iugoslàvia, Rússia o l’Iraq previ a la invasió nord-americana. En el cas iraquià, considera provat que espies nord-americans van dur a terme aquesta tasca, camuflats com a inspectors de Nacions Unides a la recerca d’armes de destrucció massiva.

Girant la vista enrere cap als mesos previs a la invasió americana de l’Iraq, aquesta és una informació que ajuda a entendre la postura iraquiana d’oposició a la presència d’inspectors de Nacions Unides. Per a molts observadors del conflicte entre l’Iraq de Saddam Hussein i l’Amèrica de Bush, es feia difícil entendre la oposició a l’entrada d’inspectors si el país no comptava amb armes de destrucció massiva. Unes armes que finalment s’ha provat que no tenia. Els arguments de l’Iraq baasista acusant els equips de l’ONU de ser al servei de l’espionatge americà eren titllats de ridículs i descartats pels analistes de tota la premsa occidental.

Aquest és, doncs, el punt clau que destapa la notícia sobre la prohibició xinesa. La incapacitat dels mitjans de comunicació, deliberada o incompetent, de donar la informació necessària per entendre una situació crítica en l’escena internacional. No és possible que, més de cinc anys després, s’accepti sense excuses la infiltració americana dels equips de Nacions Unides. No pot ser que s’obviés justificar una oposició iraquiana a les inspeccions que avui sabem que tenia fonaments sòlids. El nostre periodisme hauria de fer una introspecció seriosa. Mentrestant els ciutadans faríem bé de sintonitzar la versió anglesa d’Al-Jazeera per anar contrastant opinions.

Els 180º de l'economia xinesa

Amb creixements econòmics sostinguts entorn el 10%, la Xina es consolida any rere any com a motor productiu del món. L’emergència xinesa, inseparable del seu enorme pes demogràfic i estratègic, és un dels factors claus en els canvis econòmics i socials que configuren el món del segle XXI. Fins avui, la massiva capacitat exportadora d'aquest país i el seu poder d’atracció d’inversions internacionals, han estat les bases sobre les que s’alça el “miracle” xinès, amb conseqüències directes sobre sectors claus de l’economia europea. Hi ha, però, indicis que assenyalen a un canvi en el paradigma econòmic del gegant asiàtic.

La Xina compta amb un muscle econòmic sorprenent que supera de llarg el concepte de país emergent. Les massives reserves de divises que acumula, equivalen al total ingressat per les seves exportacions en més d’un any i mig. Combinades amb les enormes xifres d’estalvi intern, les dades esmentades col·loquen l’economia xinesa sobre un mar de liquiditat d'inesgotable capacitat inversora. Aquesta fortalesa econòmica, camuflada avui sota un tipus de canvi enganyosament baix per al Yuan, es farà evident aviat provocant un gir de 180º en la política econòmica de la Xina i de retruc en el seu rol internacional.

La Xina és ara una economia orientada portes enfora, amb l’exportació com a columna vertebral. És, però, el propi èxit d’aquesta política el que reforça el potencial de consum intern del mercat xinès, convertint-lo ben aviat en un dels més atractius del món. En aquest escenari, el major atractiu del mercat interior podria influir sobre una revaluació agressiva del Yuan similar a la forçada sobre el Japó a mitjans dels anys vuitanta. Això podria convertir-se en un autèntic tret de sortida per a una important metamorfosi econòmica xinesa. Amb enormes reserves per a la inversió estrangera, la Xina passaria d’exportador a inversor internacional. Alhora, reorientaria la seva capacitat productiva portes endins, posant en perill algunes cadenes de valor que basen la seva estratègia en el preu baix i l’inesgotabilitat del producte xinès.

Davant la possibilitat d’un canvi d’aquesta magnitud, un país com el nostre hauria de posicionar-se de cara a aprofitar les oportunitats que poden obrirs-se, tot evitants els riscos que se'n deriven. Així, caldria aprofitar la possibilitat d’esdevenir una de les portes d’entrada a Europa de la inversió xinesa, tal i com es va fer amb el Japó vint anys enrere. Tot plegat aprofitant per a redireccionar cap a d’altres economies emergents com el Vietnam o Tailàndia futurs projectes productius i d’abastiment, evitant el risc d’encariment, sobreescalfament i falta de servei que podria patir la Xina si es confirmen els canvis apuntats.

Pausa

Pausa.

Proper post: dilluns 19/02/2007.

Seguiment de la campanya (i 2)

Tres setmanes rere l'inici de la campanya "Per un aeroport intercontinental a Barcelona", s'han enviat ja més de quatre cents e-mails a AENA reclamant la concessió de la nova terminal sud al grup Star Alliance.

Us animo a continuar difonent la iniciativa!

La Catalunya de geni

Vostè diu que he influït una generació de

pintors més joves; és possible, però també

és veritat que a mi m’ha influït molt la meva

època. No un artista particular, sinó un estat

d’esperit.

Joan Miró
Entrevista amb Rosamund Bernier, 1961

Són els homes de geni els encarregats d’obrir camí per al gruix de la societat, trencant amb allò establert i descobrint horitzó rere horitzó. Seguint la cita de Joan Miró que encapçala aquest text, els genis no neixen del no res sinó que s’alimenten de l’energia de la pròpia època, de la síntesi d’actituds d’un temps i un lloc determinats. Així doncs, el nombre de genis per càpita és una dada excel·lent per mesurar la vitalitat creadora d’un país, el dinamisme social que n’abona la florida.

No és casual que de finals del segle XIX a mitjans del XX, Catalunya donés al món una llarga nòmina de genis universals que va de Gaudí a Pau Casals i de Miró a Dalí. Fruit tots ells d’un país en ebullició, fills de la mateixa catarsi que alimenta el triomf del catalanisme i es desborda en l’única revolució llibertària de la història. Figures extraordinàries sorgides d’un temps extraordinari.

La magre collita de genis del país en les últimes dècades hauria d’interpretar-se, doncs, com un símptoma evident de decadència nacional. L’absència de tensió social és difícil d’apreciar sense la comparació i el contrast directe amb d’altres societats carregades d’energia creadora. Així s’entén que aquesta letargia social l’apreciïn sobretot aquells catalans que arriben de països emergents com la Xina, l’Índia i algunes regions de l’est d’Europa.

Sense desfermar de nou les energies del país, el camí s'endinsa en la falsa placidesa d’un ensopiment confortable. Una autèntica anestèsia del nostre potencial de dinamisme. És indispensable desvetllar el capital creador que s’amaga sota les cendres de la nostra còmoda decadència, recuperar l’empenta d’un país que pot tornar a produir el substrat de la Catalunya de geni.