Vostè diu que he influït una generació de
pintors més joves; és possible, però també
és veritat que a mi m’ha influït molt la meva
època. No un artista particular, sinó un estat
d’esperit.
Joan Miró
Entrevista amb Rosamund Bernier, 1961
Joan Miró
Entrevista amb Rosamund Bernier, 1961
Són els homes de geni els encarregats d’obrir camí per al gruix de la societat, trencant amb allò establert i descobrint horitzó rere horitzó. Seguint la cita de Joan Miró que encapçala aquest text, els genis no neixen del no res sinó que s’alimenten de l’energia de la pròpia època, de la síntesi d’actituds d’un temps i un lloc determinats. Així doncs, el nombre de genis per càpita és una dada excel·lent per mesurar la vitalitat creadora d’un país, el dinamisme social que n’abona la florida.
No és casual que de finals del segle XIX a mitjans del XX, Catalunya donés al món una llarga nòmina de genis universals que va de Gaudí a Pau Casals i de Miró a Dalí. Fruit tots ells d’un país en ebullició, fills de la mateixa catarsi que alimenta el triomf del catalanisme i es desborda en l’única revolució llibertària de la història. Figures extraordinàries sorgides d’un temps extraordinari.
La magre collita de genis del país en les últimes dècades hauria d’interpretar-se, doncs, com un símptoma evident de decadència nacional. L’absència de tensió social és difícil d’apreciar sense la comparació i el contrast directe amb d’altres societats carregades d’energia creadora. Així s’entén que aquesta letargia social l’apreciïn sobretot aquells catalans que arriben de països emergents com la Xina, l’Índia i algunes regions de l’est d’Europa.
Sense desfermar de nou les energies del país, el camí s'endinsa en la falsa placidesa d’un ensopiment confortable. Una autèntica anestèsia del nostre potencial de dinamisme. És indispensable desvetllar el capital creador que s’amaga sota les cendres de la nostra còmoda decadència, recuperar l’empenta d’un país que pot tornar a produir el substrat de la Catalunya de geni.
11 comentaris:
Dons si Marc: aquesta és la crua realitat. L'anestèsia del país, l'anodisme, la plàcida inèrcia, l'absència total de debat, de reflexió, de crítica... Deu ser que m'he llevat pesimista.
Jo no espero que apareguin genis, ja em conformaria que hi hagués una majoria de gent amb esperit crític i analític. Que jutgés una notícia per si mateix, que avalués l'impacte d'un fet. Simplement, que no es cregui sense reflexió tot alló que es diu a la tele.
Però per això cal un ensenyament MOLT diferent del que ara hi ha al sistema, on es valori l'esforç i la necessitat de treball per superar-se (o al menys, per superar l'exàmen, que ja és alguna cosa).
Però això que a mi em sembla, crec que també ho saben els que manen i en conseqüència, ens anestesien amb uns informatius buits i tendencionsos (estic parlant de TV3) i afavoreixen un ensenyament de nivell progressivament baix.
I així no aparerà cap geni, segur.
http://latramapolaca.blogspot.com/
Marius,
El sistema educatiu no pot tenir-hi tant a verue com sovint pensem. El nostre sistema educatiu els últims dos segles era més autoritari i rigid que avui, molt lligat a l'esglesia, i ha estat terreny abonat per una bona collita de genis en una societat en moviment.
Gracies,
Marc
Hola:
Marc, totalment d´acord s´ha de revitalitzar Catalunya, el problema que hi ha es que un cop superada la màgnifica ètapa del pujolisme humanista i cristià, que va ser una ètapa de recostrucció nacional en tots el sentits , com un Renaixement català , com la Europa del Segle XIII AL XVI, ara s´ha entrat en una ètapa de desorientació general i de un cert pesimisme, tant bé crec que hi ha gent que vol fer coses peró costa que mediaticament se´n fagin ressó.
Edmón G. Mira.
Efectivament, la queixa és que el sistema ctual és permisiu, no es valora l'esforç ni la feina, l'estudiant ha ser ser "estimulat" per que li agradi estudiar. És que a algú li pot estimular estudiar-se la taula de muntiplicar? No. Dons s'ha d'estudiar per pebrots, estimulat o sense estimular.
La crítica és que estem formant gent sense cap valoració de l'esforç personal, sense cap esperit crític i a més, anestesiats per unes teles públiques i privades que s'hi dediquen plenament.
En aquestes condicions, és molt difícil que apareixi la genialitat. Perquè la genialitat implica molt de treball i esforç. No crec que Gaudí dissenyés cap edifici sense baixar de l'autobús (del carro, seria aleshores).
Potser m'he explicat fatal, però el comentari anava per aquí. Tampoc vulldria supervalorar el sistema educatiu autoritari, que quedi clar. Un dia hauriem d'encetar un debat sobre tot això.
marius,
Estem molt d'acord. Vaig fer un post fa uns mesos sobre la qüestió on exposava que els països amb èxits són els que demanen esforç i compromís a pares, alumnes i mestres.
Gracies,
Marc
El sistema educatiu em preocupa moltíssim, no perquè no hagin professors molt qualificats sinó pel sistema que no funciona. Com bé heu comentat, també des del meu punt de vista és massa permissiu i els mitjans de comunicació són molt deficitaris i la poca dedicació que molts pares li dediquen als seus fills també: potser el problema principal és aquest.
Montse,
Hi estem d'acord. Fa anys que es retalla el nivell per reduir l'exclusió, sense èxit. Tot plegat per arribar al 30% de fracàs escolar.
De tota manera, insisteixo en que l'escola no ho és tot.
Gracies,
Marc
Algú podria explicar tots els motius pels quals el nivell d'ensenyament ha baixat considerablement?
Que no em diguin que la immigració és el principal causa perquè no m'ho crec.
Montse,
Fa uns mesos vaig escriure un post, "La Mala Educació", en que comentava un article d'en Manuel Castells que resumia un estudi internaional de resultats educatius. Finlandia i cuba eren els sistemes més destacats i el professor Castells i veia dues similituds. Per una banda la forta implicació dels pares i per l'altra un professorat extremadament ben format, motivat i amb prestigi social.
A Catalunya molts pares fan deixadesa de les seves obligacions educatives. Sobre la formació del professorat millor no parlar-ne`, magisteri recull tots els estudiants que no entren enlloc més.
Finalment hi ha una qüestió ideològia. Hem confòs evitar l'exclusió amb buscar el mínim comu denominador. Fa dècades que s'abaixa el nivell amb dos resultats pèssims. Els mals alumnes continuen sense arribar als mínims exigits i la mitjana global baixa en picat.
Ens cal una revolució en l'ensenyamnet. Una autèntica revolució.
Deixeu-me que sigui pessimista: crec que hem fet tard. Ja fa dues generacions que el sistema es va tornant permisiu, el que dóna lloc a que els que el van patir primer ja han procreat. Qui tira enrrera aquesta situació? Els sindicats d'ensenyants no hi ajuden gens (en general no ajuden a res) i la progresiva degradació de l'ensenyament es deu a diversos factors (jo no tinc la llista completa, que requeriria una reflexió que ara mateix no he fet, ni crec que pugui fer tot sol): a) deixadesa dels pares passant la responsabilitat a l'escola; b) deixadesa dels mestres, que s'ha instal.lat (parcialment) en la comoditat que dóna un sistema relaxat; c) perversa influència d'uns sistemes pedagògics que ens han fet creure que són "progres" perquè igualen al perdonal i no vulneren la "voluntat del nen" (permisius, vaja).
Un amic meu creu que, a més, hi ha una voluntat de degradar l'ensenyament per baixar el nivell i crear una societat més ignorant, acrítica i en definitiva, dòcil. En tot cas, si no és voluntari, ho han anconseguit.
Em sap greu ser tant pessimista, però no hi veig gaires sortides.
Hola:
I el món universitari, de això que me´n dieu? Per què formem gent preparada si després el pais no la pot absorbir?
Publica un comentari a l'entrada