Ara, una nova relació d’igual a igual
és possible entre Barcelona i València.
Ara, hi ha una oportunitat que cal saber aprofitar.
En una entrevista al principal diari català, el President de la Generalitat valenciana certificava fa pocs dies un canvi de fons en la visió que des del País Valencià es té de la relació amb Catalunya. Un viratge que ja s’apuntava en l’acostament entre Consellers de fa unes setmanes i que, ara es confirma, és un gest seriós i de llarg abast.
Des de Catalunya, on la relació amb el País Valencià fa dècades que està marcada per la incomprensió i el desconcert, aquest canvi sobtat arriba com una autèntica sorpresa. Més enllà de la polèmica lingüística, del conflicte per l’aigua, de la visceralitat anticatalana d’alguns mítings electorals i del fervor espanyolista valencià, arriba ara una mà estesa per a col.laborar de manera franca en finançament, infraestructures i sintonia econòmica. Una oportunitat per l‘aliança Barcelona-València que seria impensable sense els darrers quinze anys d’èxit econòmic i transformació social del País Valencià.
És evident que hi ha un substrat cultural compartit entre Catalunya i el País Valencià. És evident que a mitjans dels setanta hi va haver una oportunitat per a consolidar un incipient projecte nacional. Però també és evident que aquest projecte va fracassar estrepitosament. Més enllà de la fascinació per la Catalunya noucentista d’en Fuster i els seus, hi havia un agrarisme atàvic que reaccionava amb l’orgull ferit contra tota proposta de la Catalunya urbana. L’anticatalanisme que tan bé va saber utilitzar la dreta valenciana, amb la complicitat de l’esquerra espanyola, s’alimentava d’un mena de sentiment d’inferioritat que, en el fons, tenia una justificació evident. La relació entre Catalunya i el País Valencià mai no va ser d’igual a igual. Dificilment ho podia ser quan Catalunya tenia un pes econòmic, demogràfic, fins i tot polític, que multiplicava de llarg el del País Valencià. Una situació que els canvis dels útlims quinze anys han transfomat profundament, obrint les portes a una nova relació entre els dos països.
Avui el País Valencià és una economia potent amb quatre milions d’habitants i una capital orgullosa que s’ha sabut posicionar amb èxit a nivell global. Els tarongers s’han aliat amb el totxo, la Copa Amèrica i al Ciutat de les Arts i les Ciències per parir una nova València que guanya en optimisme a la Catalunya desorientada del postpujolisme. Ara, una nova relació d’igual a igual és possible entre Barcelona i València. Ara, hi ha una oportunitat que cal saber aprofitar.
.
Des de Catalunya, on la relació amb el País Valencià fa dècades que està marcada per la incomprensió i el desconcert, aquest canvi sobtat arriba com una autèntica sorpresa. Més enllà de la polèmica lingüística, del conflicte per l’aigua, de la visceralitat anticatalana d’alguns mítings electorals i del fervor espanyolista valencià, arriba ara una mà estesa per a col.laborar de manera franca en finançament, infraestructures i sintonia econòmica. Una oportunitat per l‘aliança Barcelona-València que seria impensable sense els darrers quinze anys d’èxit econòmic i transformació social del País Valencià.
És evident que hi ha un substrat cultural compartit entre Catalunya i el País Valencià. És evident que a mitjans dels setanta hi va haver una oportunitat per a consolidar un incipient projecte nacional. Però també és evident que aquest projecte va fracassar estrepitosament. Més enllà de la fascinació per la Catalunya noucentista d’en Fuster i els seus, hi havia un agrarisme atàvic que reaccionava amb l’orgull ferit contra tota proposta de la Catalunya urbana. L’anticatalanisme que tan bé va saber utilitzar la dreta valenciana, amb la complicitat de l’esquerra espanyola, s’alimentava d’un mena de sentiment d’inferioritat que, en el fons, tenia una justificació evident. La relació entre Catalunya i el País Valencià mai no va ser d’igual a igual. Dificilment ho podia ser quan Catalunya tenia un pes econòmic, demogràfic, fins i tot polític, que multiplicava de llarg el del País Valencià. Una situació que els canvis dels útlims quinze anys han transfomat profundament, obrint les portes a una nova relació entre els dos països.
Avui el País Valencià és una economia potent amb quatre milions d’habitants i una capital orgullosa que s’ha sabut posicionar amb èxit a nivell global. Els tarongers s’han aliat amb el totxo, la Copa Amèrica i al Ciutat de les Arts i les Ciències per parir una nova València que guanya en optimisme a la Catalunya desorientada del postpujolisme. Ara, una nova relació d’igual a igual és possible entre Barcelona i València. Ara, hi ha una oportunitat que cal saber aprofitar.
.
2 comentaris:
No hi ha cap bona intenció ni mà estesa, és només interès pur i dur. Els empresaris valencians (com els de tot arreu) mànen molt. Els fa falta passar per Catalunya per arribar a França en tren.
Gràcies a l'actitut anticatalana i que governava Aznar, València ha gaudit d'una important inversió econòmica i projecció internacional.
Nosaltres, com sempre, a la que ens fan un comentari positiu ens desfem de plaer i molts cops no veiem el dard enverinat que ens envien.
Desenganyem-nos: Si Camps allarga la mà és perquè ens vol prendre alguna cosa.
Tinc molt bons amics i família al País Valencià que creuen que si anéssim plegats ens funcionaria tot més bé, i, curiosament, cap d'ells és del PP.
Bruguers,
Hi ha interessos compartits entre sectors econòmics valencians i catalans, és cert. És d'aquí d'on surten els projectes de futur, dels interessos compartits. El voluntarisme patriòtic arriba fins on arriba, que és poc.
Allò atractiu de l'economia i el món de l'empresa és que no és un joc de suma zero, no cal que els valencians ens vulguin prendre res perquè col.laborant hi pot haver més a repartir per a tothom.
Fins aviat,
Marc
Publica un comentari a l'entrada