L'economia no és per a covards!

«La esencia de la economía no es el equilibrio sino el
desequilibrio: el equilibrio la llevaría al estancamiento
y a la muerte; el desequilibrio es el motor que la hace viva
y progresiva. Economía no es paz y seguridad: es osadía y
aventura... En la lucha por Lo desconocido.
La economía no es para cobardes».

Faustí Ballvé

"Fundamentos de la Ciencia Económica"
*

Deixeu l'escola en pau!

L'escola catalana té una taxa de fracàs escolar superior al 30%. L'informe PISA ens deixa a la cua d'Europa any rere any i el sistema educatiu acaba essent massa sovint una fàbrica “d'incultes, apàtrides i, de vegades, analfabets” (Patrícia Gabancho dixit). Els números canten, l'escola falla i no es capaç de formar i incorporar a la catalanitat el conjunt dels joves ciutadans, garantia de la igualtat d'oportunitats i base de tot el projecte meritocràtic. Però si l'ensenyament català és incapaç de fer la seva funció principal com és possible que cada dos per tres li encomanem noves tasques?

Fa pocs mesos el flamant director de l'acadèmia espanyola de cinema començava el mandat reclamant una assignatura de cinema a l'escola. Fa poques setmanes el cardiòleg Valentí Fuster i el cuiner Ferran Adrià demanaven que l'escola ensenyés a menjar bé. Fa pocs dies s'anunciava la creació d'una nova assignatura d'introducció a l'economia i finances. Sense oblidar que ja fa un parell de cursos que els alumnes dediquen algunes dotzenes d'hores a una mena d'aiguabarreig anomenat Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans. No som capaços d'ensenyar matemàtiques, llengua, geografia o història als nostres joves però aspirem a que l'escola els ensenyi a menjar, anar al cinema, contractar una hipoteca i respectar les minories. Tot plegat sembla més aviat poc raonable.

Potser que deixem l'escola en pau i no li demanem més del que ja no ens dóna.

*

Contra la banalització de l'avortament

La forma com es generalitza l'ús de la píndola abortiva,
permetent la seva venda a qualsevol farmàcia (...)
és també una banalització radical de l'avortament.

Hi ha poques qüestions de naturalesa tan fonamentalment moral com l'avortament. Excepte per als afortunats que per motius religiosos consideren que la vida té des de la concepció tots els atributs que la fan subjecte de protecció, la oposició entre els drets de la mare, els del fetus i les qüestions socials relacionades configura un trencaclosques moral extraordinàriament dificil.

Resulta complicat enfrontar-se al debat de l'avortament des de la racionalitat estricta. Al cap i a la fi quan la posició de cadascú s'aixeca purament sobre conviccions personals la qüestió esdevé gairebé irresoluble. És per això que sorprèn la lleugeresa i frivolitat amb que la regulació de l'avortament es planteja a Catalunya. És legítim estar a favor de l'avortament com a darrer recurs, és legítim estar-hi en contra, però banalitzar-lo resulta ofensiu.

El govern espanyol banalitza l'avortament quan utilitza una nova regulació com a arma política però no és aquest l'únic símptoma preocupant de la política socialista. La forma com es generalitza l'ús de la píndola avortiva, permetent la seva venda a qualsevol farmàcia amb el mateix control que reben les aspirines o els preservatius és també una banalització radical de l'avortament. Ignora tota la càrrega moral que la qüestió incorpora de forma inevitable i contradiu dècades d'esforços abocats a la política de contracepció i el control dels embarassos no desitjats.

Els conservadors s'equivoquen volent imposar el seu criteri moral sobre l'avortament al conjunt dels ciutadans però els progressistes s'equivoquen també quan plantegen l'avortament restant-li tota transcendència. La postura al voltant de l'avortament és necessàriament personal però no pot ser lleugera. A favor o en contra però mai la banalització.

*

Gràcies Jan però contra Laporta

Però ja està vist: a base de repetir-nos que el
Barça és més que un club, entre tots plegats hem
acabat oblidant que el futbol no és més que un joc.

Armand Carabén
“Catalunya és més que un club?”

L'actual President del FC Barcelona mereix un homenatge. Ha estat el líder d'un moviment renovador que ha girat la institució com un mitjó. De la penosa situació del club a final dels anys Gaspart cap a la racionalitació econòmica, l'èxit esportiu i la normalitat nacional d'avui en dia. El Barça és ara el millor equip d'Europa, més que un club per als catalans i alguna cosa més que una marca esportiva per a tot el món. El President Laporta en primer lloc, acompanyat de noms com Soriano, Ingla o Rossell, s'ha guanyat el reconeixement del país per una tasca extraordinària.

Aviat, després de només set anys de presidència, Joan Laporta deixarà el lideratge del FC Barcelona i es comença a apuntar la seva entrada al circ de la política nacional. Convergència, Esquerra i Reagrupament li obren les portes de bat a bat i des del nou independentisme se'l veu com a líder natural del moviment. Però l'efervescència de l'actualitat no hauria d'amagar que l'arribada de'n Joan Laporta a la primera línia política seria una pèssima notícia per al país.

El futbol és passió, sentiment i rauxa però la política hauria de ser alguna cosa més. L'Armand Carabén, pare de la generació Laporta, titulava la seva biografia amb una pregunta capciosa: “Catalunya és més que un club?”. I la resposta inequivoca és no perquè Catalunya no és un club. Catalunya és un país europeu modern i complexe amb necessitats que van més enllà d'un himne, una bandera i dos o tres cracks per temporada.

Importar figures del futbol a la política és un símptoma clar del camí decadent de la política catalana des del final del pujolisme. El país es troba en una situació complicada des d'un punt de vista econòmic (crisi), social (immigració i nous col.lectius en risc d'exclosió) i politic (retallada de l'Estatutet). Ara més que mai calen polítics allunyats del populisme futbolístic Capaços de treballar amb l'adversari i trobar punts d'acord des dels posicionaments més diversos. Disposats a renunciar al protagonisme pel partit i el país. Un perfil que, tot i els seus mèrits innegables, s'allunya d'allò que en Joan Laporta ha demostrat al llarg dels darrers anys.

*

Ministre ficció: Corbacho parla als acomiadats de Roca

Aquest diumenge alguns treballadors de l'empresa Roca van irrompre a la Festa de la Rosa del PSC a Gavà protestant per la seva situació laboral. En un gest elegant el Ministre Corbacho hi va acabar parlant. A continuació un exercici de ficció sobre el que un Ministre responsable i amb coratge hauria pogut dir als treballadors de Roca:

***“Sé que estan passant per una situació molt complicada i que s'allarga des de fa molts mesos. Tenen tot el dret a estar enfadats, indignats fins i tot, però crec que és hora que algú parli amb vostès amb franquesa. Els productes que fabricaven a Roca van molt lligats al sector de la construcció i la crisi ha fet que les vendes de l'empresa caiguin de forma radical. Un ERO temporal no és cap solució perquè la situació del sector no millorarà en els propers anys i no podem forçar l'empresa a mantenir la plantilla que tenia l'any 2007 perquè l'estaríem condemnant a tancar. Ja sé que troben molt injust que una empresa d'aquí acomiadi centenars de persones a Gavà mentre manté la fabricació a la Xina o al Marroc però això és inevitable. Roca és una empresa multinacional que vol vendre a tot el món i els nostres costos laborals son massa alts per a molts d'aquests mercats. Em puc imaginar com n'és de dur per a tots vostès però els acomiadaments son necessaris per a mantenir l'activitat de l'empresa i la resta de llocs de treball.”

***“No estan sols. El govern no pot intervenir en l'activitat de l'empresa però vostès no estan sols. Des de l'administració participarem en les negociacions perquè els sindicats i l'empresa puguin negociar una reducció de plantilla el menys traumàtica possible. Cobraran les indemnitzacions que els corresponen i la cobertura d'atur a que tenen dret. Posarem al seu abast els recursos necessaris perquè es puguin formar per a poder tenir accés a nous llocs de treball qualificats. Però vull ser sincer, la responsabilitat principal del seu futur és seva, de cadascun de vostès. Els propers anys no seran fàcils per a ningú i tots hauran d'estar preparats per a treballar en nous sectors, de vegades començant en pitjors condicions i potser lluny d'on treballaven fins ara.”

***“Protestin, defensin els seus interessos, però no es quedin ancorats en el passat i comencin com abans millor a buscar noves sortides.”

*

El fracàs econòmic espanyol

Serà extremadament difícil que l'estat espanyol

pugui generar la riquesa necessària per a pagar

els creditors que ja truquen a la porta.

La catarsi és gairebé inevitable.

A l'estiu tota cuca viu i fa algunes setmanes que sembla que l'estat espanyol comença a sortir del forat econòmic en que havia caigut fa un any i mig. Seria bonic, sí, però de tant improbable com és seria també un miracle. Una mirada al conjunt de l'economia espanyola, a la seva capacitat de generar riquesa i a les càrregues que acumula deixa ben poc espai per a l'optimisme. L'estructura econòmica d'Espanya s'aixeca sobre quatre pilars bàsics: la construcció, la demanda interna, el turisme i el sector exterior. D'aquests sectors, tres es troben entre la crisi i el desastre mentre el dinamisme del quart, el sector exterior, serà incapaç de compensar l'aturada de la resta del sistema.

Anem a pams. És evident que la construcció com a motor econòmic s'ha aturat completament i restarà així una bona temporada. Els analistes més optimistes apunten que caldran entre dos i tres anys per a l'assimilació de l'estoc immobiliari. Una recuperació que en el millor dels casos situaria el sector entorn el 30% de l'activitat que generava abans de la crisi. Mai més no es tornaran a construir a l'estat espanyol més habitatges que al conjunt dels grans països europeus.

La crisi immobiliària és generalitzada a gairebé tot el món industrialitzat però el que diferencia la crisi a l'estat espanyol és la trompada èpica del consum intern. El progrés econòmic dels darrers deu anys s'alçava sobre dues bases: d'una banda l'augment de la població activa, que saltava dels dotze als vint milions d'ocupats després de dècades d'estancament, i de l'altra un endeutament generalitzat que multiplicava la capacitat de despesa i maquillava els dèficits d'una de les economies de l'OCDE amb menor productivitat. Aquestes mancances, combinades amb l'augment de la població via immigració, provocaven que el creixement econòmic no comportés un creixement igual de la riquesa per càpita. Potser l'economia de l'estat era més forta però no passava el mateix amb la de cadascun dels seus habitants, de manera que només l'endeutament massiu permetia l'augment de la despesa. De la mateixa manera que la població activa i l'endeutament general van impulsar el creixement, l'actual contracció econòmica amb l'explosió de l'atur i la transformació dels deutes en impagats pot portar el consum espanyol a xifres molt similars, ajustades a la inflació, a les de l'any 2000. Una caiguda que ja s'intueix en la reducció radical d'ingressos per IVA des del 2007.

El turisme, l'altre gran pilar de l'economia espanyola, també patirà un encongiment significatiu en els propers anys. La reducció del consum intern pressionarà a la baixa la demanda dels clients espanyols. A més a més els nous mercats turístics del mediterrani son cada cop més un competidor directe. Turquia, Xipre, Croàcia, Romania o Bulgària, consoliden any rere any la seva oferta. I encara sort que el conflicte a l'orient mitjà complica la oferta extraordinària d'Egipte i Israel. Un euro fort, uns estàndards servei més aviat escassos i el baix nivell d'anglès general tampoc no hi ajuden massa. No cal excedir-se en el pessimisme, el turisme continuarà essent un sector econòmic fonamental, però caldria anar prenent consciència que potser mai més no es repetiran les xifres que el sector celebrava fa només dos anys. Avui, passat el gruix de la temporada, les ofertes del sector no han evitat una caiguda de visitants i ingressos superior al 10%.

Només hi ha una paret mestre relativament sana en el conjunt del sistema econòmic de l'estat, el sector exterior. El de les pimes que s'han obert camí en els mercats internacionals. multinacionals com Inditex o Gallina Blanca i una llarga llista d'empreses industrials desconegudes pels consumidors però exemplars i en molts casos líders globals en el seu àmbit. Però el gruix d'aquest sector no és suficient per a parar els cops que ha rebut i rebrà l'economia en els propers mesos.

L'economia de l'estat espanyol compta només amb dos actius per a amortir els efectes de la crisi econòmica més profunda de l'època moderna: el dèficit públic i la venda d'actius. El deute públic espanyol es trobava a l'inici de la crisi força sanejat si es comparava amb els països del nostre entorn. Hi havia un cert marge d'endeutament, ara gairebé esgotat, però si el deute públic espanyol era raonable, el deute privat a l'estat és el més alt d'Europa i és aquí on es troba la clau de volta de l'ensorrament espanyol. Els espanyols acumulen un deute extern de més d'1,65 bilions d'euros, una xifra que supera en més d'un 50% la riquesa generada a l'estat en els anys de creixement, amb més de 400.000 milions d'euros de deute a curt termini. Sense vendre patrimoni serà impossible fer front als creditors. Així doncs, hi ha tan sols un altre camí viable: liquidar les joies de la corona. Les grans empreses de bandera que les privatitzacions van aconseguir mantenir sota control espanyol amb la implicació del sistema financer s'hauran de vendre al millor postor. Endesa ja no es controla des de Madrid i Iberia (si res no canvia) haurà estat comprada per British Airways en una operació camuflada de fusió, Repsol (a punt de desfer-se d'YPF) i Telefonica son les següents a la llista. No ha de sorprendre ningú que els grans bancs es venguin el patrimoni perquè és la seva pròpia existència autònoma el que es troba en joc.

Espanya s'ha desvetllat bruscament d'un somni que ha durat més de deu anys i s'adona de sobte que la seva capacitat de generar riquesa és força més reduïda que no es pensava. Empobrir-se és dur i difícil però fer-ho quan s'acumulen deutes d'aquest abast pot ser dramàtic. Serà extremadament difícil que l'estat espanyol pugui generar la riquesa necessària per a pagar els creditors que ja truquen a la porta. La catarsi és gairebé inevitable.
*

Els Pamflets de Riurau

"Els Pamflets de Riurau", publicat al diari digital Catalunya Oberta. Podeu llegir-lo clicant aquí.
*

Prostitució, la incapacitat del bonisme

els barcelonins en tindrien prou de poder passejar per la Rambla

sense ser assetjats ni trobar representacions en viu

del Kama Sutra a tocar del Liceu

Ho hem aconseguit! Només a Barcelona hem sabut fer realitat les profecies més negres de conservadors i reaccionaris sobre la revolució sexual. “Acabareu tots follant pels carrers” deien els avis l'any 68 davant la rialla perdonavides dels nets i a Barcelona ho hem acabat fent possible. No ha estat fàcil. Han calgut dècades de deixadesa i permissivitat. Anys gaudint de l'oximoron de tenir regidors antisistema al timó de la capital europea del bon rotllo. Finalment una fotografia ha fet caure la bena als ulls dels ciutadans. Veure les putes i els clients convertint els porxos de la Boqueria en un meublé improvisat ens ha fet prendre consciència que hi ha alguna cosa podrida al Cap i Casal.

El descontrol de la prostitució i la necessitat de posar-hi remei s'han fet protagonistes i evidencien encara més la incapacitat del bonisme progre per a trobar-hi solucions. El retrat de la societat que fa l'esquerra pija oscil·la des del tot s'hi val perquè la gent és bona i res no és pecat fins al prohibicionisme més estricte per acabar amb l'explotació de les dones a mans de la libido desbocada dels homes. El mascle és un dimoni que cal capar per acabar amb el patriarcat, ja se sap! El cert és que el debat al voltant de la prostitució és difícil, gairebé irresoluble, però els ciutadans tampoc no aspiren a resoldre'l. Legalitzar o prohibir? Perseguir les prostitutes o els clients? Barri roig o pressió policial generalitzada? Sembla que els barcelonins en tindrien prou de poder passejar per la Rambla sense ser assetjats ni trobar representacions en viu del Kama Sutra a tocar del Liceu. Tampoc no estaria de més poder arribar a l'aeroport sense trobar-hi un centenar de noies en roba interior fent perillar el trànsit. Tot plegat no ha de ser massa difícil d'aconseguir quan no passa enlloc més d'Europa.

Progres de pandereta, si us plau, no experimenteu més amb Barcelona. Prou d'idees genials i política d'aparador. La capital del país no és un falansteri!

*

Les espanyes de 1714

l'Espanya que defensava la Corona d'Aragó, l'Espanya dels Àustries,

tenia poc a veure amb el projecte d'estat borbònic

pel que lluitaven les tropes castellanes

Un any mes els espanyolistes han engegat una campanya per a destapar les “mentides” nacionalistes al voltant de la Diada i el record de l'11 de setembre de 1714. La cosa té gràcia perquè volent desmanegar els mites del catalanisme aquests historiadors de fireta queden ben retratats.

Per als Ciudadanos i tota la patuleia centralista el fet que Rafel de Casanova no morís en la defensa de la ciutat és un argument contra el mite. Francament, allò important és que el Conseller en Cap de la ciutat va participar a primera línia en la defensa de la ciutat fins a ser ferit per una bala enemiga. Que l'home salvés la vida i pogués refer-la després de la derrota fins a la seva mort l'any 1743 no és cap mala notícia. Més aviat encaixa amb aquell esperit de recuperació que va fer que el dia 12 de setembre de 1714 els barcelonins tornessin a la feina enmig d'una ciutat que fumejava. Només als hereus del “viva la muerte, muera la inteligencia” del genial Millan Astray els pot semblar que la mort en combat de Rafel de Casanova hauria estat una millor notícia.

Però el plat fort de la visió espanyolista de la Diada ve del fet que la Guerra de Successió no fos una guerra d'independència sinó una lluita entre els Borbons i els Habsburg per la corona d'Espanya. És ben bé així i el nacionalisme no ho ha negat mai però és que l'Espanya que defensava la Corona d'Aragó, l'Espanya dels Àustries, tenia poc a veure amb el projecte d'estat dels Borbons pel que lluitaven les tropes castellanes. L'Espanya que defensaven Rafel de Casanova i Antoni de Villaroel era un imperi confederal, una monarquia per a diversos regnes en que el rei no governava Catalunya fins després d'haver jurat els furs davant les Corts. Un entramat institucional en que els regnes de la Corona d'Aragó mantenien una autonomia total portes endins i un control estricte del poder del Rei. L'altra Espanya, la que va guanyar la guerra i s'ha imposat durant tres segles, era la del projecte absolutista francès, la del centralisme que va anul·lar el poder públic català tot prohibint l'ús oficial de la llengua del país. És ben cert doncs que a banda i banda de les muralles de Barcelona es lluitava per Espanya però és que les espanyes que uns i altres tenien al cap s'assemblaven tant com un ou a una castanya.

Una versió més refinada de la qüestió a la que els Ciudadanos no arriben (d'on no n'hi ha no en raja!) pretén que la idea confederal d'Espanya que tenien els Habsburg i que hauria continuat amb l'Arxiduc Carles era antiga i caduca. Té gràcia perquè és aquest mateix model confederal antic i caduc el que va continuar en peu a l'imperi Austrohongarès durant dos segles -fins a la derrota de 1918- superant l'estat espanyol en tots els camps. Políticament més lliure, econòmicament més pròsper i culturalment més ric i flexible. El centralisme borbònic, en canvi, va aconseguir que Espanya fos el més endarrerit dels grans estats europeus i un cau d'obscurantisme fins tot just fa quatre dies.

No es estrany, doncs, que cada onze de setembre els catalans vulguem retre homenatge als herois de 1714 i a tot allò que defensaven!

*

Bicentenaris, Catalunya i la conquista

El descubrimiento i la conquista son fites castellanes.
Únicament castellanes. Per a Castella els honors
però també la vergonya, tota la vergonya.

En els propers anys s'aniran commemorant els bicentenaris de la independència de la majoria de colònies espanyoles d'Amèrica. Una oportunitat per a enviar a les nacions del nou continent un missatge de felicitació però també per a explicar una visió catalana de la conquista que la història oficial ignora completament. Espanya no va descobrir Amèrica. No va ser Espanya qui va sotmetre tot un continent a sang i foc barrejant infàmia i heroisme. El descubrimiento i la conquista són fites castellanes. Únicament castellanes. Per a Castella els honors però també la vergonya, tota la vergonya.

El descrubrimiento i la conquista són, de fet, la prova més evident de la realitat confederal de l'Espanya originària. És Castella qui és fa amb Amèrica per aixecar-hi un imperi i hauran de passar gairebé tres segles, consolidada ja l'Espanya unitària, abans que Carles III no es decideixi a obrir als catalans l'accés a les colònies. Que consti a peu de pàgina del Gran Llibre de la Història que els catalans tenim les mans netes de la sang vessada al nou món.

Però no tan sols no es pot comptar als catalans entre els botxins d'Amèrica sinó que Catalunya és víctima col·lateral de la conquista. Espanya neix a mitjans del segle XV com un pacte entre iguals que l'imperi americà de Castella farà impossible. És la riquesa d'Amèrica el que enforteix Castella més enllà de tot límit fent impossible una estructura austrohongaresa per a Espanya. És l'imperi el que fa germinar la llavor de l'exclusió que comença a intuir-se en l'expulsió dels jueus i que acabarà convertint els catalans en el boc expiatori d'una Espanya sense minories. No és estrany doncs que el ressorgiment polític del país, amb la consolidació del catalanisme, acabi coincidint amb la desfeta de les darreres escorriales imperials d'Espanya.

Per molts anys americans!

*

Els rics sempre son els altres (conversa surrealista)

Transcripció d'una conversa surrealista, però força significativa, sentida ahir al vespre a la cafeteria de La Casa del Llibre de Barcelona:

Noia 1: I tu que faries si et toqués la loteria?
Noia 2: Portar els diners a un paradís fiscal per no pagar impostos.
Noia 1: !
Noia 2: Els impostos que els paguin els rics.
Noia 1: !!
Noia 2: Els rics de tota la vida vull dir.
Noia 1: !!!

Brillant!
*

Portugal, el que hem perdut

El fideu amb costella ens justifica.
Al cap i a la fi la cuina exòtica tenia gràcia quan
era exòtica però quan es converteix en l'opció
més habitual a cada cantonada cansa i avorreix

“En aquest país on generalment visc -a l'Empordà- hi ha
una certa cuina familiar que, per cert, s'està en aquests
dies acabant d'una manera segura i inevitable.”
Josep Pla
“El que hem menjat”

Llegir “El que hem menjat”, el llibre sobre la cuina i el menjar a Catalunya de Josep Pla, és avui un exercici difícil. Per als catalans més joves, acostumats només a la cuina impersonal i a l'horta de plexiglàs, la Catalunya d'”El que hem menjat” és una pura ficció. Però n'hi ha prou de visitar Portugal i seure en una taula qualsevol dels seus milers de restaurants populars per adonar-nos del que hem perdut. A casa nostra pràcticament totes les fondes de poble han desaparegut, substituïdes en alguns casos per restaurants rurals amb pretensions però sense el més mínim fonament. Ens hem deixat exaltar pel nou més vulgar tot oblidant-nos del vell.

Portugal no és Itàlia. La sofisticació i l'spertezza alimentària dels italians és única a Europa. No és casual que als trens italians de llarg recorregut siguin els únics del continent on encara es cuinen els àpats a cada trajecte (el mèrit és dels passatgers que s'han revelat a cada intent d'introduir els càterings infames que tota la resta d'europeus engolim passivament). Però la portuguesa és una cuina senzilla que viu la pròpia tradició amb una naturalitat que enamora. Sopes de verdura gustoses que han gaudit de la cocció reposada que demanen. Les amanides més senzilles però amb el tomàquet, l'enciam i la fulla que calen per a fer-ne un plat com déu mana. Peixos i carns estofats o brasejats amb ingredients bàsics com el tomàquet, la patata i l'all amb les herbes justes que dóna el país. Tot gràcies a una agricultura que s'ha salvat, miraculosament, de l'onada d'industrialització que ha estovat el paladar dels catalans.

El que hem perdut, d'allò que havíem menjat, serà gairebé impossible de recuperar. La solució té forma de triangle, de triangle virtuós, amb el sector primari i l'hostaleria als vèrtex de la base però que s'aguanta només si el consumidor l'encaixa, exigent, des de dalt de tot.

La recepta no és senzilla. Pagesos i ramaders s'han de tornar a enamorar del producte i tots plegats hem de fer possible que els surti a compte. Aquí els nous canals de distribució directa del camp al rebost hi tenen molt a dir. Els restauradors, del bar de la cantonada al fogó estrellat, haurien d'entendre que sense tradició pròpia no hi ha cuina. El fideu amb costella ens justifica. Al cap i a la fi la cuina exòtica tenia gràcia quan era exòtica però quan es converteix en l'opció més habitual a cada cantonada cansa i avorreix. Sense tradició no hi a fusió sinó un pastiche més aviat coix. Però el més difícil de tot, la clau de volta del que hem perdut, és el consumidor. Un consumidor exigent que es negui a menjar més tomàquets de cera i filets de cartró. Un impossible per a qui ja no distingeix el bo del dolent. Però que es pot esperar d'un país que produeix alguns dels millors vins del món i s'estima més veure el caldo vulgar del veí?

*

La Liga o com la globalització desdibuixa Espanya

La lliga espanyola de futbol arrencava aquest passat cap de setmana amb dos equips participants i divuit comparses. Aquest any més que mai, consolidant una tendència que ve de lluny, el campionat enfronta el millor equip del món, el FC Barcelona, i l'equip més car del món, el segon Real Madrid de les estrelles. A banda, hi ha divuit equips que no tenen res a fer davant dos dels grans clubs del futbol internacional.

El lloc natural del Barça i del Real Madrid és el terreny de joc global, les grans competicions europees, les gires internacionals que els porten arreu del món i poca cosa més. Per a tots dos equips, desplaçar-se a Tenerife per a un partit sense cap gràcia és una estupidesa esportiva. Una pèrdua de negoci i de temps. És per això que a la Liga tal i com la coneixem li queden tot just dos parenostres i tres avemaries abans de desaparèixer per sempre més. Una lliga europea que enfronti els grans equips del continent és gairebé inevitable. Els grans clubs d'abast internacional ja no tenen res a veure amb la resta d'equips de les diverses lligues europees.

Una tendència cap al Campionat Continental que, si es consolida, pot acabar amb una de les institucions nacionals més importants de l'Espanya del segle XX. Un exemple més (pesseta, servei militar, ...) de com la globalització va desdibuixant Espanya.

Per interès propi i servei al país el F.C. Barcelona hauria de fer tot allò possible per accelerar aquest procés imparable.

*Val la pena veure el video que acompanya aquest post