“El somni televisiu a la Catalunya dels anys trenta
no hauria estat possible sense una societat que
llaura la terra amb el xapo de la il·lusió“
“República TV”
Francesc Canosa
A “República TV, la Catalunya de la primera televisió” Francesc Canosa hi escriu la història del somni televisiu de la Catalunya dels anys trenta i de tot allò que s’hi intueix. Pàgines dedicades a explicar el projecte de televisió catalana però també una història paral·lela, la de la Catalunya impossible. Un llibre que barreja el projecte amb el país per acabar escrivint, gairebé sense voler, sobre aquell projecte de país.
“República TV” es pot llegir com un llibre d’història però també com allò que realment és, un manual de sobirania. Un manual que es podria condensar en una senzilla formula de física política: sobirania és projecte per entusiasme. La Catalunya del primer catalanisme polític, de Cambó a Macià, n’és la demostració matemàtica. Sobirania és el senzill llapis de carbó de la Mancomunitat dibuixant l’obra magna que havia de ser la Catalunya moderna. La que farà la tercera ràdio d’Europa. El país d’alguns dels periodistes més brillants del continent (el triangle Pla-Xammar-Gaziel) i de catalans com Homer Teixidó que aniran a treure el cap al món, allà on bullin els projectes més interessants del planeta, per engegar iniciatives semblants un cop arribats a casa. La televisió, el telèfon, la difusió de la premsa per via aèria, … El que calgui per fer de Catalunya un país capdavanter.
I és clar que els espanyols hi voldran posar les urpes. Grapejar-ho tot amb el seu estil perro del hortelano. Quedar-se els èxits o bé fer-los impossibles. Però no hi podran fer res perquè totes les lleis i reglaments del món són inútils contra una societat dinàmica amb un objectiu entre cella i cella. La Barcelona de la primera televisió és la ciutat de l’entusiasme. La Barcelona que fa de capital de l’imperialisme català. Un impuls imperial en positiu. Allò que ara en diríem dinamisme, innovació, creativitat o swoosh! Potser l’infern són els altres, Espanya, però la sobirania som nosaltres i només nosaltres.
Els pioners de la televisió catalana van desaparèixer enmig del Desastre Nacional l’any 1939. Una gota més de Catalunya que anava avall enmig de la torrentada però el final havia començat alguns anys abans. La Catalunya a mil revolucions, la del dinamisme catalanista, comença a apagar-se amb una revolta i s’acaba entre l’alzamiento i la revolució. Amb els errors del sis d’octubre, l’absurda revolta de 1934, la política acabarà fent impossible el camí a la sobirania. Sense Desastre Nacional, amb una Generalitat coixa però amb un país despert, la televisió i la Catalunya impossible només eren qüestió de temps. La sobirania eren ells. La sobirania som nosaltres i només ens cal no equivocar-nos massa.
*
