“El somni televisiu a la Catalunya dels anys trenta no hauria estat possible sense una societat que llaura la terra amb el xapo de la il·lusió“
“República TV” Francesc Canosa
A “República TV, la Catalunya de la primera televisió” Francesc Canosa hi escriu la història del somni televisiu de la Catalunya dels anys trenta i de tot allò que s’hi intueix. Pàgines dedicades a explicar el projecte de televisió catalana però també una història paral·lela, la de la Catalunya impossible. Un llibre que barreja el projecte amb el país per acabar escrivint, gairebé sense voler, sobre aquell projecte de país.
“República TV” es pot llegir com un llibre d’història però també com allò que realment és, un manual de sobirania. Un manual que es podria condensar en una senzilla formula de física política: sobirania és projecte per entusiasme. La Catalunya del primer catalanisme polític, de Cambó a Macià, n’és la demostració matemàtica. Sobirania és el senzill llapis de carbó de la Mancomunitat dibuixant l’obra magna que havia de ser la Catalunya moderna. La que farà la tercera ràdio d’Europa. El país d’alguns dels periodistes més brillants del continent (el triangle Pla-Xammar-Gaziel) i de catalans com Homer Teixidó que aniran a treure el cap al món, allà on bullin els projectes més interessants del planeta, per engegar iniciatives semblants un cop arribats a casa. La televisió, el telèfon, la difusió de la premsa per via aèria, … El que calgui per fer de Catalunya un país capdavanter.
I és clar que els espanyols hi voldran posar les urpes. Grapejar-ho tot amb el seu estil perro del hortelano. Quedar-se els èxits o bé fer-los impossibles. Però no hi podran fer res perquè totes les lleis i reglaments del món són inútils contra una societat dinàmica amb un objectiu entre cella i cella. La Barcelona de la primera televisió és la ciutat de l’entusiasme. La Barcelona que fa de capital de l’imperialisme català. Un impuls imperial en positiu. Allò que ara en diríem dinamisme, innovació, creativitat o swoosh! Potser l’infern són els altres, Espanya, però la sobirania som nosaltres i només nosaltres.
Els pioners de la televisió catalana van desaparèixer enmig del Desastre Nacional l’any 1939. Una gota més de Catalunya que anava avall enmig de la torrentada però el final havia començat alguns anys abans. La Catalunya a mil revolucions, la del dinamisme catalanista, comença a apagar-se amb una revolta i s’acaba entre l’alzamiento i la revolució. Amb els errors del sis d’octubre, l’absurda revolta de 1934, la política acabarà fent impossible el camí a la sobirania. Sense Desastre Nacional, amb una Generalitat coixa però amb un país despert, la televisió i la Catalunya impossible només eren qüestió de temps. La sobirania eren ells. La sobirania som nosaltres i només ens cal no equivocar-nos massa. *
L'economia espanyola no té altra sortida que destruir ocupació perquè una percentatge important de la població activa s'ocupava en sectors directament lligats a la piràmide. La construcció i el sector financer però també una part del sector de l'automòbil i el sector serveis són maons de la piràmide que entre tots vam aixecar alegrement en els anys de vaques grasses. Resulta impossible mantenir uns llocs de treball aixecats sobre el fum. La destrucció d'ocupació és una conseqüència directa i inevitable del final de la revetlla constructora dels darrers anys. Una destrucció que hauria de posar les bases d'un sistema econòmic més sòlid i productiu. Destrucció creativa. *
Abocar diners públics per mantenir uns llocs de treball que no s'aguanten és una mala jugada. Obligar les empreses a mantenir plantilles sobredimensionades per motius socials no sembla massa millor. Són mesures que només tenen sentit davant d'una situació excepcional de curta durada. I és des d'aquest punt de vista que els alemanys s'inventen el kurzarbeit i paren el cop laboral de la crisi actual.
Alemanya ho ha fet tot bé per acabar rebent tant com la resta. És un dels pocs països desenvolupats que no ha patit bombolla del crèdit i l'habitatge. Amb una estructura d'economia productiva orientada a l'exportació l'Alemanya és una economia ben greixada que tornarà a funcionar a ple rendiment molt aviat. Les comandes arribaran aviat a les empreses i en aquesta situació els acomiadaments són una mala idea per a l'economia. Desfer un sistema que funciona té poc sentit si la cosa no ha durar massa. És per això que les empreses redueixen la càrrega laboral dels seus empleats, menys hores i menys sou, i l'estat complementa aquesta pèrdua del poder adquisitiu amb un subsidi.
Però aquesta solució no és aplicable a l'estat espanyol perquè l'economia espanyola i l'alemanya s'assemblen tant com un ou i una castanya. La crisi espanyola no és fruit del context internacional com l'alemanya, és profundament estructural. L'economia espanyola ha de desfer bona part del camí per tornar a començar i la destrucció d'ocupació és consubstancial a la catarsi. Aplicar el kurzarbeit a l'estat només serviria per a incrementar el dèficit públic i mantenir amb respiració assistida un seguit d'empreses que mai no es despertaran del coma.
La crisi va fent camí i continua el degoteig d'acomiadaments, expedients de regulació i tancament de centres de treball. La cadena d'esdeveniments és sempre la mateixa. L'anunci de l'empresa és rebut amb una resposta indignada de sindicats, polítics i mitjans de comunicació. Un clam contra la destrucció d'ocupació (l'escola nunyista de l'això no es pot “permitir”). Però quan l'empresa opta pels acomiadaments el lloc de treball fa temps que no existeix. És només una closca buida i pretendre ignorar-ho no canviarà res.
Les empreses fan créixer el nombre d'empleats alhora que creix la demanda i, per tant, la necessitat de producció. Fins i tot quan les vendes cauen, com passa des de fa mesos, les empreses acostumen a ser reàcies als acomiadaments per l'alt cost que tenen. Cost econòmic però també de capital intel·lectual. L'experiència i la formació que es perd amb cada acomiadat supera sovint el valor de la indemnització a pagar. Ara, arriba un moment en que els acomiadaments són inevitables. Són les condicions econòmiques les que creen un lloc de treball i són aquestes mateixes condicions econòmiques les que el destrueixen. Pretendre mantenir l'ocupació quan les condicions econòmiques ja l'han fet desaparèixer, quan en queda només la closca buida, acaba tenint efectes més nocius que l'acomiadament que es pretén evitar.
Penjar-se medalles és incomode i en segons quines situacions pot demostrar una intolerable mala educació, però quan fas balanç d'una trajectòria -com ho faig jo ara en aquests records-, la manera més honesta i directa d'anar al gra és reconèixer allò de què et sents orgullós sense subterfugis ni falses modèsties. (...) Si hagués de presentar un full de serveis al país, presentaria aquest: com a conseller de Governació vaig definir el model policial que finalment ha triomfat en un moment que semblava una utopia; en finançament vaig introduir el concepte de corresponsabilitat fiscal i de capacitat normativa en grans impostos com l'IRPF. He negociat traspassos importants com, per exemple, els de l'aigua, el de les universitats i el d'Adigsa. Vaig pactar els pressupostos que ens van portar a l'euro juntament amb Roca i, després, amb Joaquim Molins, que eren els nostres portaveus a Madrid. He contribuït a reforçar “la Caixa” i l'empresa familiar. També he treballat en la internacionalització de l'empresa catalana (CIDEM, COPCA) i en la captació de multinacionals. Així mateix vaig afavorir la inversió turística i vaig contribuir a la promoció de la zona de Tarragona, sobretot a través de Port Aventura.
Entre la vida i la política, p. 98 Macià Alavedra
Del meu pas per al Generalitat m'han quedat dos sentiments. El primer, en moltes coses, un regust poc agradable. Una desconfiança i un escepticisme considerables. El segon, una satisfacció per tant i tant fet. Em sembla que vaig contribuir, no diré que decisivament, però sí de manera important, a la creació de la televisió i la ràdio públiques de Catalunya. Encara, a part de TV3, Canal33 i Catalunya Ràdio, vaig treballar perquè fossin una realitat també Catalunya Música i RAC105. (...) En nom del govern, vaig negociar la compra del Palau Robert a Barcelona. Vaig desencallar, igualment, burocràticament i econòmicament, el Circuit de Catalunya, a Montmeló. Vaig ser un element -en diríem positiu- en tot el procés de fusió -que va acabar sent d'absorció- entre la Caixa de Barcelona i la de Pensions. No ho oblidaré mai.
Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.
La ciutat de la culpa (als Srs. Alavedra i Prenafeta)
¿Com us podeu estar així tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que cada dia, en aquella presó espanyola, hi ha dos homes tancats injustament, privats de llibertat, privats del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca, indiferent? Aquells homes, aquella obre magna de Déu en cos i ànima, vius, en totes les potencies i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, agenollats davant d'un mur i condemnats a una pena de presó injusta sense haver estat jutjats, amb la seva llibertat morta com un conill... ells, que son tan homes com vosaltres... !potser més que vosaltres¡ I això ha passat i no hem dit res, i ha de tornar a passar no sé quantes vegades! ¿Com us podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills, i posar-vos al llit amb la dona, i atendre els vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa a la gola, i no us glaci el petó als llavis, i no us privi d'atendre a tot altra cosa que no sigui aquesta?
(Adaptació lliure d'un fragment de “La Ciutat del Perdó” de Joan Maragall) *
Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.
La situació actual de l'economia espanyola*, amb les decisions polítiques i econòmiques que l'acompanyen, recorden una escena clàssica del Camel Trophy. Com un d'aquells enormes 4x4 que creuant un rierol enfangat queda empantanegat. La gràcia de la metàfora comença aquí, amb el cotxe ben embarrancat enmig del no res. El vehicle queda aturat, travat entre les roques i el fang, però la primera reacció del conductor és sempre la mateixa. Provar de sortir-ne sense massa control amb premudes d'accelerador i cops de volant fins que es fa evident que amb això no n'hi haurà prou. Que caldrà baixar i enfangar-se. Embrutar-se i fer un esforç important mentre es dóna l'etapa per perduda.
Aquest és el moment en que es troba l'economia espanyola. De la velocitat desbocada de l'any 2007 a l'aturada en sec dels darrers dos anys. Caiguda del PIB, atur, deflació, frenada del mercat immobiliari, fragilitat del sector financer i més i més atur. Embarrancats, enfangats entre els desequilibris i mancances d'un sistema econòmic pobre i primitiu. Fins ara totes les reaccions polítiques i empresarials no han passat del cop de volant i l'accelerada inútil. Abocant diner públic a dreta i esquerra, camuflant l'abast real de la catàstrofe i evitant qualsevol reforma real mentre s'espera que la providència salvi la situació. Però el miracle no arriba i aviat caldrà assumir que el vehicle no sortirà sol del fang que l'atrapa. Que caldrà embrutar-se i fer un esforç ingent en forma de sacrificis col·lectius.
Com més s'allarga la resposta a la desesperada més s'endarrereix la solució.
*La dinàmica del catalunya.ffw demana parlar exclusivament de l'economia catalana però des d'un punt de vista sistèmic el conjunt espanyol és, ara per ara, la referència a prendre.
L'únic benefici que en podem treure d'una injustícia és la llum que aboca sobre els racons foscos del sistema. La detenció, l'escarni públic i l'empresonament arbitrari dels Srs. Alavedra i Prenafeta és una d'aquestes injustícies i ajudarà a il·luminar la darrera herència negra de l'Espanya franquista. L'Audiència Nacional. Un tribunal especial sense equivalent en cap estat de dret. Una plantilla de magistrats que massa sovint han estat alhora jutge i pat. Un organisme d'estat que des de Madrid s'ho mira tot amb aquella mirada madrilenya que els catalans sabem que mai no ens afavoreix. I entre tots els dèficits d'aquesta parodia de justícia hi sura el megalòman Garzón. L'il·luminat que tants cops ha castigat innocents a patir errors d'instrucció i plantejament guiats pels seus deliris de grandesa.
Només des de la negació de la justícia que representa l'Audiència Nacional es pot arribar a comprendre l'ordalia per la que passen els Srs. Alavedra i Prenafeta. Dos avis de setanta-cinc i setanta anys detinguts a l'alba per un escamot de la Guardia Civil amb armilla antibales i botes de canya, com qui s'enfronta a un grup de mercenaris. Passejats per Barcelona enmig dels periodistes. Traslladats a l'escorxador de l'Audiència Nacional en condicions semblants a les del bestiar i sotmesos a l'escarni de les manilles a l'hora del telenotícies. No caldria res més per a veure la iniquitat infinita d'aquest sistema de “justícia” però una llegida a la interlocutòria de l'anomenat cas Pretoria dóna encara més arguments i faria posar vermell un estudiant de primer de Dret.
De totes les barrabassades de la interlocutòria de l'inquisidor Garzón (dir-ne jutge a hores d'ara seria excessiu) la més grossa és aquesta d'acusar els Srs. Prenafeta i Alavedra del delicte d'associació il·licita. Un tipus penal pensat per a les bandes armades, els grups violents, paramilitars i de promoció de l'odi. Si l'inquisidor Garzón s'equivoca i no en sap més potser caldria reclamar la seva inhabilitació però el pitjor és que no es tracta d'un error. L'inquisidor Garzón acusa els Srs. Alavedra i Prenafeta d'aquest delicte perquè és l'única forma que té de mantenir el cas sota la seva jurisdicció. I és que només si se'ls acusa d'associació il·licita es justifica la intervenció de l'Audiència Nacional. L'inquisidor Garzón és injust a consciència i acusa dos innocents d'un delicte inexistent per a mantenir-se en l'estela del justicialisme i poder grapejar dos avis que van abandonar la política abans del canvi de segle. Acusa dos innocents en benefici propi. L'inquisidor Garzón dicta conscientment una interlocutòria injusta i comet un delicte de prevaricació tal i com s'estipula en l'article 404 del Codi Penal.
