divendres, d’abril 20, 2007

L'aeroport com a símptoma


Espanya no ens ajuda, però no hi ha pitjor
enemic que la pròpia desídia.

L’Avui publica aquest divendres un interessant article d’en Xavier Roig sobre l’aeroport del Prat. Més enllà de reclamar, que cal fer-ho, un sistema de gestió que ens permeti tenir el control d’una infraestructura bàsica com aquesta, l’article veu l’aeroport com a símptoma d’una decadència que no ens hauria de passar per alt.

“...Sense anar més lluny, des de fa uns dies, la premsa de tot Europa, menys la nostra, anuncia que Air France ha creat un nou servei anomenat CityJet entre London-City (l'aeroport ubicat al costat de Canary Warf, al cor dels negocis europeus) i els aeroports següents (prenguin nota): Belfast, Dublín, Dundee, Edimburg, Ginebra, Madrid, Milà, Niça, París i Zuric. Són 35 vols diaris orientats, fonamentalment, a gent que va a Londres per fer negocis -directes a la City!-.

Caldria que deixéssim de reclamar un aeroport "com cal" i comencéssim a canviar de xip. Però, sobretot, d'enemic. Perquè l'aeroport no és res més que un mitjà. Convindria començar a canviar d'eslògan, perquè abans de reclamar un aeroport com cal, el que realment es necessita és tenir una ciutat com cal. I la Barcelona actual no dóna, ens agradi o no, la talla d'una ciutat europea de negocis, més aviat ha esdevingut una ciutat tropical-progressista on els turistes s'ho passen d'allò més bé. I la majoria de responsables que les coses hagin arribat a aquest punt tan baix a què han arribat estaven presents a l'acte de l'IESE. I més ens valdria que, davant les noves destinacions que Air France ha inaugurat des de la City de Londres, ens preguntéssim per què hi està present Milà i no hi és Barcelona; per què hi és Madrid i no hi és Roma. ¿Continuarem deixant que el caciquisme local barceloní ens distregui permanentment tot volent fer veure que l'origen dels problemes d'encaix internacional de Barcelona provenen de les infraestructures aeroportuàries? “

Sense oblidar que tot sovint juguem amb una mà lligada a l’esquena, som nosaltres i només nosaltres els responsables de posar l’economia i la societat catalanes al capdavant d’Europa i del mon. Espanya no ens ajuda, però no hi ha pitjor enemic que la pròpia desídia.

3 comentaris:

Vida quotidiana ha dit...

M'agraden força les reflexions que fa en Xavier Roig perquè s'aparta del mainstream i ofereix una visió alternativa alhora que toca de pues al terra.

En aquest cas, crec que ha donat a donar a la diana. Disposar d'un aeroport de primera és una condició necessària per a tenir una ciutat de primera, però no suficient. Si el nostre teixit empresarial es limita a servir copes, cuidar vells i posar quatre totxos difícilment tindran sortida els vols transoceànics o els all-business als que es refereix.

Anònim ha dit...

Xavier Roig és un dels millors periodistes econòmics i analistes del moment. Sempre fugint del políticament correcte i a l'igual que Sala Martín, posa el dit a la llaga i no té pels a la llengua.

Marc Arza ha dit...

David i Artur,

Doncs sí! En Xavier Roig és lúcid i brillant. Sense oblidar que juguem tot sovint amb un mà lligada a l'esquena, hem de saber que a banda de queixar-nos, estem obligats a jugar millor per guanyar la partida.

Gracies,
Marc