
I si l’augment de robatoris en domicilis té alguna cosa a veure amb el fet d’haver oblidat el model de ciutat compacta, aixecant urbanitzacions extenses i d’impossible vigilància? No és lògic que els contribuents hagin de pagar el sobrecost de proveir serveis a la ciutat difusa. Si les urbanitzacions volen més seguretat poden pagar-se-la. Aiixò sí limitant-se a l’espai privat i deixant l’espai públic obert a la resta de ciutadans. Aquest debat no hauria de deslligar-se de la necessitat de recuperar un model de ciutat vertical i d’us intensiu, que limiti el trinxat del territori i abarateixi el transport i el proveïment de serveis. Qui vulgui viure a Hollywood que s’ho pagui.
I si l’augment de robatoris en domicilis té alguna cosa a veure amb el fet que una part desproporcionada dels bitllets de cinc cents euros emesos a Europa són a l’estat espanyol? Uns bitllets de cinc cents euros que recullen el diner negre generat per l’exuberància irracional del totxo i que es troben, en molts casos, en caixes fortes de particulars. És evident que hi ha qui necessita més protecció, però les institucions no poden condicionar el conjunt de la política de seguretat i justícia per protegir l’improtegible.
I si l’increment desmesurat de la sensació d’inseguretat té alguna cosa a veure amb la degradació dels mitjans de comunicació? Quan els diaris i telenotícies donen cobertura desmesurada al delicte buscant audiència, provoquen que l’alarma social es deslligui totalment de la inseguretat real. És irrellevant que la delinqüència augmenti o disminueixi, si els periodistes l’esbomben més enllà d’allò raonable, la inseguretat no decau mai. La llibertat d’expressió queda per damunt de les legítimes preocupacions sobre l’alarma social, però les institucions públiques tenen els recursos per presentar estadístiques fiables que demostrin l’abast real del problema i n’ajustin la resposta.
La seguretat no s’aconsegueix amb una major protecció que limiti la llibertat i posi en perill la cohesió social del país. No s’aconsegueix només lluitant contra el crim, sinó creant un entorn social, polític i econòmic que generi les condicions necessàries per a reduir al mínim la delinqüència. Una delinqüència que, en última instància, és el peatge que es paga per viure en societat.
