Bunkeritzant Catalunya (II)

I si l’augment de robatoris en domicilis té alguna cosa a veure amb el fet d’haver oblidat el model de ciutat compacta, aixecant urbanitzacions extenses i d’impossible vigilància? No és lògic que els contribuents hagin de pagar el sobrecost de proveir serveis a la ciutat difusa. Si les urbanitzacions volen més seguretat poden pagar-se-la. Aiixò sí limitant-se a l’espai privat i deixant l’espai públic obert a la resta de ciutadans. Aquest debat no hauria de deslligar-se de la necessitat de recuperar un model de ciutat vertical i d’us intensiu, que limiti el trinxat del territori i abarateixi el transport i el proveïment de serveis. Qui vulgui viure a Hollywood que s’ho pagui.

I si l’augment de robatoris en domicilis té alguna cosa a veure amb el fet que una part desproporcionada dels bitllets de cinc cents euros emesos a Europa són a l’estat espanyol? Uns bitllets de cinc cents euros que recullen el diner negre generat per l’exuberància irracional del totxo i que es troben, en molts casos, en caixes fortes de particulars. És evident que hi ha qui necessita més protecció, però les institucions no poden condicionar el conjunt de la política de seguretat i justícia per protegir l’improtegible.

I si l’increment desmesurat de la sensació d’inseguretat té alguna cosa a veure amb la degradació dels mitjans de comunicació? Quan els diaris i telenotícies donen cobertura desmesurada al delicte buscant audiència, provoquen que l’alarma social es deslligui totalment de la inseguretat real. És irrellevant que la delinqüència augmenti o disminueixi, si els periodistes l’esbomben més enllà d’allò raonable, la inseguretat no decau mai. La llibertat d’expressió queda per damunt de les legítimes preocupacions sobre l’alarma social, però les institucions públiques tenen els recursos per presentar estadístiques fiables que demostrin l’abast real del problema i n’ajustin la resposta.

La seguretat no s’aconsegueix amb una major protecció que limiti la llibertat i posi en perill la cohesió social del país. No s’aconsegueix només lluitant contra el crim, sinó creant un entorn social, polític i econòmic que generi les condicions necessàries per a reduir al mínim la delinqüència. Una delinqüència que, en última instància, és el peatge que es paga per viure en societat.

Bunkeritzant Catalunya (I)

Recentment s’ha autoritzat l’Ajuntament de Sitges a instal·lar càmeres de vigilància i restriccions de transit en algunes urbanitzacions del municipi per garantir-ne la seguretat. No cal pensar-hi massa per adonar-se que la mesura s’aixeca sobre l’alarma social causada pels robatoris a domicili dels últims anys. El que hauria de provocar autèntica alarma és que aquest pot ser el tret de sortida d’una progressiva bunkerització del país amb conseqüències nefastes.

Protegint el perímetre d’algunes zones residencials creuem la línia que ens separava de Johanesburg, Sao Paulo o Mèxic D.F., ciutats on la minoria blanca i rica s’atrinxera als propis barris mentre ignora la misèria que s’estén a la resta del país. Fent-ho, trenquem amb el model europeu de seguretat, basat en la cohesió social i les solucions a l’arrel de la delinqüència. Pot semblar una exageració assenyalar una simple mesura en un espai concret com a culpable de podrir el nostre sistema de seguretat i justícia, però no es pot negar que trenca la coherència del conjunt, amb el risc de provocar una perillosa reacció en cadena. La protecció d’alguns barris no frena els delictes, es limita a reconduir-los cap a urbanitzacions no protegides. En conseqüència, incentiva noves barreres i sistemes de vigilància allà on no n’hi havia fins que totes les urbanitzacions del país siguin un clon del Fort Apatxe. Desprès començarà la carrera per a fer-les més altes.

La bunkerització no es limita a trinxar l’espai públic amb barreres i llimar la intimitat dels ciutadans amb càmeres i dispositius diversos. Les conseqüències menys evidents de viure en el Fort Apatxe ataquen el model europeu de seguretat i justícia de forma encara més perversa. Tancats rere la falsa seguretat que donen una reixa de filferro i un “segurata” mal pagat, s’està menys inclinat a contribuir a les polítiques socials que han fet d’Europa una societat segura. Un canvi de mentalitat que pot anar laminant les actituds d’una part important de la societat que avui entén que la seguretat no és tan sols protecció sinó també desincentivar la delinqüència. Una nova perspectiva que anuncia una deriva perillosa.

És evident que hi ha hagut un augment de robatoris, alguns d’ells molt intrusius i violents, però també ho és que l’alarma social supera de llarg la inseguretat i que aquesta és sempre una mala recepta. Es troba a faltar una reflexió sobre les bases d’aquests delictes i l’alarma que provoquen. Des del model europeu hi ha una resposta millor a la que ofereixen els exemples galdosos de països del tercer món i algunes ciutats nord-americanes que de vegades s’hi assemblen massa.

Continuació: "Bunkeritzant Catalunya (II)", dimecres 21/III