Aquest post recull quatre articles publicats al diari Nació Digital
entre els mesos de juliol i setembre de 2013.
“Està totalment per fer una geopolítica catalana del futur.”
Àngel Castiñeira, professor d'ESADE i membre del CATN*
La geopolítica és un joc d'estats. Les regions no hi juguen, són jugades. Fa segles que Catalunya va perdre la condició d'actor polític internacional i no hi ha mapa que guiï el camí global del futur Estat català. Definir els interessos, les orientacions, les estratègies i les palanques de la geopolítica catalana serà essencial per garantir la viabilitat de la Catalunya sobirana i el seu encaix al concert internacional. A continuació s'apunta un assaig de decàleg que busca contribuir al debat sobre la qüestió.
1) Política ibèrica: deia Francesc Cambó que fins i tot després d'una hipotètica independència Catalunya hauria de buscar un nou acord de convivència amb Espanya perquè el marc ibèric era tan important que resultava ineludible. El context ha canviat i el paraigua europeu dóna un marge que no existia a principis de segle XX però Espanya continua sent vital, per bé i per mal, per als interessos catalans Potser resulta paradoxal però l'endemà de la independència la relació amb l'Estat espanyol serà la peça més important de l'estratègia exterior catalana.
Espanya és i serà el principal soci comercial de Catalunya, el seu veí més pròxim i rellevant, un país amb qui es comparteixen infraestructures bàsiques, grans conques hidràuliques, segles d'història comuna i profundíssims lligams socials i familiars. Un Estat català amb Espanya en contra sumarà dificultats i reptes que seria millor evitar. El repartiment del deute, la pressió europea i la negociació d'un fons decreixent que garanteixi la viabilitat financera a curt termini de l'Estat espanyol han de permetre una secessió pactada que suavitzi l'enrocament espanyol. Potser serà impossible durant els primers anys posteriors a la secessió però a mitjà termini caldrà buscar la cordialitat mútua i unes relacions intenses i franques. Una relació d'amistat que mai no podrà perdre un punt de vigilància activa i prudent. Realpolitik.
L'endemà de la independència les relacions amb Espanya s'emmarcaran, necessàriament, en una política ibèrica en la que Portugal ha de jugar un paper central. Sense una estratègia que neutralitzi el desequilibri ibèric l'Estat català podria acabar com un apèndix espanyol amb molt poc marge de decisió en àmbits vitals. La maledicció de Lisboa. Portugal no pot enfrontar-se a Espanya i mai no donarà suport al procés sobiranista però hi té molt a guanyar si Catalunya apareix com a estat a l'altra banda de la península. Lisboa i Barcelona, plegades, poden evitar que Madrid es consolidi com a gran megalòpoli ibèrica i únic centre peninsular de referència empresarial. Portugal és la palanca que equilibra la península.
2) L’equilibri francès: Andorra ha mantingut la plena sobirania del país a través dels segles gràcies a un hàbil joc entre França i Espanya amb triangulació vaticana. L’estratègia andorrana hauria d’inspirar la geopolítica catalana reforçant la importància d’una intensa relació amb França que faci de contrapès a la inevitable influència econòmica, política i social d’Espanya sobre el seu entorn. França és la clau de volta d’un cert equilibri de poders en aquest racó de l’Europa Occidental. L’estat català haurà d’apropar-s’hi reforçant intensament els lligams amb París, frenant la força expansiva de l’hinterland espanyol posant-se a redós de l’hinterland francès. El flirteig amb la francofonia era alguna cosa més que una maragallada.
3) Alemanya i l’empelt carolingi: Catalunya ha d’aspirar a convertir-se en el referent d’Alemanya al sud del continent. Al cap i la fi serà l’únic estat d’arrel industrial de l’Europa llatina, contribuent net a la Unió Europea, la porta d’entrada a Espanya i Portugal de bona part de les exportacions alemanyes a aquests mercats i la seu operativa a la península de moltes de les seves grans empreses. Si el país és capaç de construir una administració rigorosa i responsable ho tindrà tot a favor per aconseguir un tracte preferent amb Berlín com a node de referència a la regió. L’empelt carolingi, de nou.
4) La Unió Europea, paraigua indispensable: Per a un nou estat a la recerca de legitimitat el reconeixement europeu i la permanència a la Unió resulten gairebé essencials. Potser hi haurà un període transitori d’una certa provisionalitat però la vocació europeista de Catalunya ha de ser total i absoluta. La Unió Europea viu ara mateix enmig d’un cert desconcert i ningú no sap si es tracta d’una crisi de creixement o d’alguna cosa més profunda i greu. Hi ha dubtes sobre el projecte europeu que podrien afectar l’encaix continental de Catalunya però més enllà d’això sembla evident que la Unió ha de jugar un paper clau a l’hora de donar credibilitat, endins i enfora, a l’estat català. Una garantia d’estabilitat estructural molt necessària quan es mira el país amb els ulls d’un inversor global. Noruega i Suïssa potser poden prescindir-ne però seria millor per Catalunya no haver-ho de fer.
5) Mediterrània i capitalitat: La capitalitat de la Mediterrània Occidental és la principal oportunitat oberta a la política exterior de Catalunya. El Secretariat de la Unió per la Mediterrània amb seu al Palau de Pedralbes marca el camí. Barcelona, Marsella i Milà es mouen per liderar la regió però l'estat català pot donar una empenta definitiva al rol protagonista del Cap i Casal. Barcelona seria l'única d'aquestes ciutats amb estatus de capital d'estat. Al centre del cercle que formen París, Roma, Tunis, Alger, Casablanca i Madrid i sense els condicionants d'un passat colonial. Atractiva i neutral, Barcelona compta amb el poder tou necessari per aconseguir-ho. Una capitalitat que es pot blindar cultivant la sintonia amb Istambul per fer tàndem exercint un lideratge compartit de tota l'àrea Mediterrània.
6) Amèrica Llatina, la Hispanitat: Barcelona és una ciutat molt atractiva vista des de Caracas, Buenos Aires o Bogotà. La pista d'aterratge a Europa de bona part dels llatinoamericans que treuen el cap al continent per estudiar, emprendre o treballar. A través de l'Estat espanyol els catalans han tingut una presència activa a l'Amèrica Llatina que cal mantenir. Espanya té una enorme influència a Llatinoamèrica però també hi genera antipaties i recels. Un cert rebuig conseqüència de l'actitud ufanosa de l'antiga metròpoli que obre oportunitats a l'acció exterior catalana. Donant continuïtat als lligams econòmics i culturals ja existents per mantenir una relació intensa i creixent. Una part del patrimoni exterior de la Hispanitat ha de continuar en mans de Catalunya. Barcelona ha de seguir sent una ciutat propera i acollidora per a les elits llatinoamericanes.
7) L'Orient més llunyà: El món es reequilibra, el seu centre es desplaça a l'Oceà Pacífic i el continent asiàtic recupera un rol protagonista que va perdre fa tot just dos-cents anys. Mentre l'Àrtic no sigui navegable Catalunya té una enorme oportunitat en la profunditat de la seva costa i ha d'aspirar a convertir-se en el principal node logístic i industrial d'Àsia a la riba nord de la Mediterrània. Les inversions xineses i índies han de seguir el camí que ja van fer japonesos i coreans a la Catalunya de finals de segle XX. El sistema portuari català, el tàndem Barcelona/Tarragona, ha de ser la porta d'entrada de les mercaderies asiàtiques a l'Europa Occidental i cal posar-s'hi bé. Acollir les inversions i vendre participacions en actius estratègics com el port mateix sense els recels dels països europeus més establerts.
8) Estats Units, la mirada americana. Europa és cada dia més secundària i irrellevant vista des de Washington i només la consolidació d’un bloc econòmic occidental a través d’un àrea atlàntica de lliure comerç manté el continent a l’òrbita de la Casa Blanca. Potser Catalunya no té res a oferir i no pot cultivar una relació especial amb els Estats Units però ha d’aconseguir no ser mal vista des de la secretaria d'Estat. Els informes del consolat americà de Barcelona deuen situar el país entre els racons més antiamericans i antisemites d'Europa gràcies a la seva esquerra. Seria bo que els cables de la futura ambaixada deixessin ben clar que la política de l'Estat català se situa lluny d’aquesta pulsió. Sense aquest gir no només no es podrà comptar amb el suport passiu de Washington sinó que la seva hostilitat activa serà gairebé segura.
9) Barcelona, la geopolítica de les ciutats. En un món de ciutats, Barcelona ha de tenir un projecte de capitalitat que sintonitzi amb el país però necessita anar més enllà. Barcelona ha de ser una marca i un projecte d’abast global. La ciutat, aquesta ciutat, és un actiu nacional que desborda el país. Fa anys que la diplomàcia de les ciutats guanya importància i ho continuarà fent més enllà del placebo de les nacions sense estat. En alguns fòrums globals l’alcalde de Berlín pot ser molt més important que el president d'Àustria i caldrà assumir aquesta certa bicèfala en l’acció exterior catalana. Sense rivalitats i aprofitant tot el seu potencial d’acció.
10) La immigració com a factor geopolític. Els darrers anys han canviat el rostre humà de Catalunya. El país ha acollit més d’un milió d’immigrants d’arreu del món que hi han arrelat i que hauran de jugar un paper en el futur de l’acció exterior catalana. Milers i milers de catalans amb orígens al Marroc, Bolívia, Argentina, Perú, el Pakistan o la Xina. Una xarxa de relacions familiars i un capital cultural que caldrà explotar en benefici del país. Les empreses catalanes però també la seva política internacional han de servir-se d’aquests caps de pont per relligar el país amb tots els racons del planeta. Els fills de la immigració seran una peça clau del cos diplomàtic català.
*Consell Assessor per a la Transició nacional
