Habitatge i creixement, la febre del totxo

Tots els experts coincideixen a destacar la feblesa del creixement econòmic espanyol basat en la construcció i l’augment de la població ocupada. Acceptant que aquesta estratègia ha col·locat l’estat espanyol per sobre la mitjana de creixement de la Unió Europea, una mirada més en profunditat confirma la debilitat del model i les múltiples dificultats afegides que comporta.

És cert que hi ha causes objectives que justifiquen el dinamisme de la construcció a l’estat espanyol, Catalunya inclosa. Així l’augment de població basat en la forta immigració dels últims anys, la tendència a unitats familiars més petites que implica la necessitat de més llars per igual població total i la compra de milers d’habitatges en zones de costa per ciutadans d’altres països de l’Europa no meridional, ja sigui com a segona residència o per viure-hi la jubilació de forma permanent. Una altra cosa ben diferent és acceptar que aquests factors justifiquin el boom immobiliari dels darrers anys i els milers i milers d’habitatges nous que continuen construint-se al país. Fins i tot el Banc d’Espanya confirma que rere l’enorme creixement de preus que continuen inflant les promocions hi ha una base especulativa. No és arriscat afirmar que avui l’immobiliari té ressons piramidals, amb els beneficis presents basats en els nous inversors que entren a un mercat els preus del qual no se sustenten per la lògica econòmica.

Si bé és cert que el baix tipus d’interès dels darrers anys han recolzat aquesta tendència del mercat, la pujada gradual dels tipus en els darrers mesos coincideix amb un nivell de preus mai vistos i amb la oferta creixent de noves promocions, tot plegat apuntant un risc d’implosió del valor immobiliari que suposaria un cop de conseqüències molt dures per l’economia espanyola i que podria desestabilitzar el global de la zona Euro.

Un refredament de la construcció, sector que sustenta gran part del creixement econòmic present, s’ha de conjugar amb l’estimulació de sector alternatius que puguin compensar-lo. Basats en la realitat del país, aquests sectors han d'apropar-se a les línies de creixement que prenen altres economies modernes del nostre entorn, centrats en un valor afegit el més alt possible que ajudi ens cooperar i competir amb els nous protagonistes de l’economia global.

Seguint aquesta necessitat de valor afegit i competitivitat, ha de ser un senyal d’alarma el fet que el creixement espanyol, i en menor mesura el català, es recolzin en un augment de la població ocupada que no va acompanyat d’un creixement paral·lel de la productivitat. Aquesta és justament la clau de volta del bon creixement econòmic, és a la productivitat, basada en la formació i la inversió, cap a on cal apuntar per comptar amb una economia sana amb garanties de futur.

Així doncs és necessari que en el curt termini els poders públics conjuguin la necessitat de refredar la construcció i els preus del mercat immobiliari amb la urgència per incrementar la productivitat de l’economia i estimular sectors de futur. Tasses com les aplicades recentment a Sardenya sobre les segones residències o una reducció de les desgravacions fiscals per hipoteques de primera residència serien sens dubte impopulars, però ajudarien a refredar el mercat immobiliari, moderant-ne els preus i creant una bossa de recursos tributaris nets per fomentar la productivitat i estimular els sectors de futur abans esmentats.

Continuar abocant recursos a un sector que no aporta creixement de futur, renunciant a prendre la iniciativa per afavorir el reforçament de sectors estratègics i l’impuls dels fonaments de la productivitat, seria una irresponsabilitat que supera de molt el risc de prendre mesures impopulars.