La vella Europa compta amb una llarga experiència en gestió de fluxos migratoris. Pocs anys rere la fi de la segona guerra mundial, i després d’haver omplert els diversos nous mons amb milions i milions d’emigrants durant més de quatre segles, la descolonització va capgirar el procés i els diversos estats d’Europa es van acostumar a veure en els seus carrers una varietat de colors inèdita fins aleshores.
La França d’algerians, marroquins i senegalesos, l’Holanda dels antillans i l’Anglaterra de caribenys, indis i pakistanesos han creat en els últims quaranta anys discursos diversos, del multiculturalisme anglès a la integració francesa, de l’exigència republicana a la fluïdesa integradora dels països nòrdics. Tots ells amb avantatges i virtuts, amb èxits i fracassos però amb un resultat notable de convivència, integració i futur compartit.
Avui però hi ha algunes circumstàncies canviants que cal tenir en compte. La immigració és ara més gran en nombre tant en xifres absolutes com relatives. A més no s’ha d’oblidar que cada nova onada d’immigrants arribats als països europeus se superposa a les darreres, la gran majoria encara en procés de sumar-se al mainstream europeu. A banda del seu pes numèric, la realitat política d’Europa, conjuntament amb el progrés dels mitjans de comunicació tant personals com de masses fan que la nova immigració estigui més cohesionada per grups d’origen i tingui un major grau d’organització, plantejant reclamacions i reivindicant el seu punt vista particular amb major intensitat i insistència que no pas fa uns anys. Per últim i com a factor principal en l’equació de la nova immigració cal tenir en compte l’enorme transformació cultural, social i política per la que han passat les societats de l’Europa occidental els últims quaranta anys. L’Europa d’avui és més lliure, més laica, més femenina i més democràtica i per tant el desnivell cultural amb moltes de les societats emissores d’emigrants ha crescut de manera exponencial i crea unes dificultats de comprensió mútua que no existien amb la mateixa intensitat fa tan sols unes dècades.
Davant d’aquest escenari hi ha la possibilitat que la immigració suposi un risc per a determinades conquestes socials, culturals i polítiques fetes per les últimes dues generacions d’europeus. Aquest és el límit infranquejable que els ciutadans d’Europa hem de posar al sempre fluid diàleg que porta a la integració. La igualtat entre homes i dones, la llibertat sexual, la total i absoluta laïcitat de la vida pública, l’educació obligatòria dels infants i joves fins on marca la llei i un llarg etcètera, són dogmes no discutibles. Qualsevol desviació d’aquests principis bàsics ha de ser contestat amb contundència i decisió per part dels poders públics europeus i la nostra societat civil.
Així doncs Europa ha d’encarar amb entusiasme el seu futur immediat com a societat plural i reinventar-se un cop més com a unitat de projecte, de futur, oberta a tothom que accepti les bases de la tradició europea, il·lustrada, democràtica, igualitària i liberal. Tot plegat però, deixant molt clars els límits abans esmentats i refusant amb duresa qualsevol atac als nostres principis fonamentals. Només així evitarem cedir espais de llibertat i podrem consolidar el llarg procés d’integració, construint en llibertat una Europa per a tots.
2 comentaris:
A casa nostra, de moment hi ha hagut una política ferma amb el tema de la immigració: fer-se "l'enrollat". No hem passat més enllà del "papeles para todos".
Estic tan soprés com espectant. Estic molt d'acord amb aquest post teu. Salut.
El cert és que per alguns nouvinguts que arriben de països molt autoritaris i jerarquitzats, la política d'alguns dels nostres poders públics els hi deu sembla "can pixa".
Oberts a tot i a tots, però amb els limits marcats bén clar amb un rotulador gruixut.
Publica un comentari a l'entrada