El passat dia de Nadal, en l’homenatge anual al President Macià en l’aniversari de la seva mort, es va tornar a fer evident la divisió al si del nacionalisme entre el pujolisme convergent i el nou catalanisme social d’Esquerra, PSC i Iniciativa. Un catalanisme suau que, des de l’esquerra estricte, planteja la cohesió nacional com a objectiu prioritari i els beneficis socials com a eina per assolir-la. A la cohesió per la subvenció.
La idea rere el catalanisme social és que la cohesió nacional arribarà a través d’una millor cobertura sanitària, pensions i despesa social en general. El cert és, però, que països com Alemanya o Holanda amb estats del benestar molt desenvolupats, tenen grans dificultats d’integració dels immigrants i per tant de cohesió davant les noves desigualtats. Són els Estats Units el millor exemple d’integració d’immigrants i cohesió nacional, ho són a través de les oportunitats i la creació de riquesa per sobre de la despesa social, però també a través dels lligams i valors compartits que fan d’una nació alguna cosa més que un grup de persones individuals.
Avui a Catalunya hi ha la voluntat de centrar el debat polític entorn a l’eix dreta esquerra quan la qüestió més important que es planteja al país continua essent el conflicte polític i econòmic amb l’estat espanyol. Una lleugera compensació del dèficit fiscal i els efectes del diferencial d’inflació amb l’estat farien més per la política social catalana que no pas deu lleis de barris i projectes d’audífons gratuïts. Aquesta estratègia és preocupant no tan sols per què busca fer del nacionalisme una força residual, sinó pel risc de portar el país cap a un debat de passat entorn a la despesa que l’allunya de l’autèntic repte de futur entorn a la inversió. Un debat de passat entorn al subsidi i l’acció governamental que l’allunya de l’autèntic repte de futur entorn a les oportunitats.
La idea rere el catalanisme social és que la cohesió nacional arribarà a través d’una millor cobertura sanitària, pensions i despesa social en general. El cert és, però, que països com Alemanya o Holanda amb estats del benestar molt desenvolupats, tenen grans dificultats d’integració dels immigrants i per tant de cohesió davant les noves desigualtats. Són els Estats Units el millor exemple d’integració d’immigrants i cohesió nacional, ho són a través de les oportunitats i la creació de riquesa per sobre de la despesa social, però també a través dels lligams i valors compartits que fan d’una nació alguna cosa més que un grup de persones individuals.
Avui a Catalunya hi ha la voluntat de centrar el debat polític entorn a l’eix dreta esquerra quan la qüestió més important que es planteja al país continua essent el conflicte polític i econòmic amb l’estat espanyol. Una lleugera compensació del dèficit fiscal i els efectes del diferencial d’inflació amb l’estat farien més per la política social catalana que no pas deu lleis de barris i projectes d’audífons gratuïts. Aquesta estratègia és preocupant no tan sols per què busca fer del nacionalisme una força residual, sinó pel risc de portar el país cap a un debat de passat entorn a la despesa que l’allunya de l’autèntic repte de futur entorn a la inversió. Un debat de passat entorn al subsidi i l’acció governamental que l’allunya de l’autèntic repte de futur entorn a les oportunitats.
Si bé és segur que el President Macià va quedar trist en veure la divisió que s’ha obert en el nacionalisme català, devia quedar encara més capficat en adonar-se'n, per primera vegada en molts anys, que el govern de Catalunya no sintonitza amb els corrents pioners del seu temps.
6 comentaris:
Estic d'acord. És una autèntica llàstima. No hi veig massa ganes de voler una unió nacional catalanista. Tothom va a la seva i als propis interessos, no pas als del país.
Una autèntica llàstima.
Diuen que tenim el que ens mereixem, però evidentment no tothom és igual.
Montse c.,
La divisió és preocupant, però encara ho és més el camí que pren el Govern. On és l'emprempta liberal-sobiranista d'ERC?
Marc
Lamento estar d'acord amb el que es diu al post i els comentaris que se'n deriven. El país ha pres una deriva d'omertà informativa, de tapar els més petits conflictes que poguin sorgir i d'un "anar fent" que no va enlloc.
Hom té la sensació que ens estan entretenint amb bajenades com la llei de tabac, l'absurda recuperació de la memòria històrica, la llei de barris, els radars a les carreteres... Entretant, ens colen el decret del castellà, ens fan saber que del finançament previst a l'estatut se'n parlarà cap el 2009 i la inversió de l'estat al 2006 va ser el 34% de la prevista.
I els veritables problemes del país (infraestructures - no l'AVE, per cert-, habitatge, immigració i tant altres) van quedant a l'albur d'allò que bonament el govern de Madrid tingui a be anar fent.
Si Macià aixequés el cap li faria vergonya veure com es tracten les sigles del partit on va militar a canvi d'un Audi i poca cosa més.
http://latramapolaca.blogspot.com/
Hola:
CIU té un petit temps per decidir-se que vol fer si seguir formant part del grup liberal al Parlament Europeu com CDC o del grup popular com UDC.Jo crec que CDC no té ideologia, la idelogia la té UDC, aixó de estimar Catalunya es un slogan molt infantil, la cohesió nacional i social de Catalunya la amenaçen el model liberal económic i el allau de inmigrants que van tan bè als empresaris que diuen estimar Ctalunya, de aqui que la cohesió social i nacional de Ctalunya desde el centre nacional nomès es por articular en torn a UDC , fugint de veleitats liberals o de liberals que tenen lloc de funcionari com Sala Martin o Tremosa que molt parlen de liberalisme peró per els altres , ells de funcionaris, aixó no m´estranya que ningú vulgui pactar amb CIU. És la hora del catalanisme humanista i del capitalisme renà si no.... ja veus , Marc, per desgracia nomès es pasa de 46 a 48 o de 15 a 14. Feliç any 2007, fas un blog màgnific.
El predomini que ara te el que se'n diu l'eix social sobre l'eix nacional te algunes raons concretes. La primera i fonamental, es que a Catalunya hi ha mes espanyols que no pas catalans, i a les zones mes poblades el desequiibri pro-espanyol es encara mes gran. El segon problema es la cultura dominant, la que les universitats difonen i promouen (so pena d'incorreccio politica als infranctors) que es d'esquerres i predica la solidaritat universal com dogma maxim. Es ben clar que amb aquesta base no es pot predicar nacionalisme, que es antiuniversalista per definicio, i em sembla que es per aqui per on hi trobariem la justificacio, al menys la ideologica, de la politica d'ERC (o ara ja es nomes E?): una ballarina del ballet nacional angles es a punt d'esser expulsada ... perque s'ha fet d'un partit nacionalista! PEr un altra costat, tambe la dreta es universalista en aquests temps d'ordre liberal, pel que tampoc els conve un mon amb fronteres amb cultures nacionals, sino un de ben obert, que es el que els negocis necessiten.
En resum, que els nacionalistes ho tenim magre (els espanyols tambe, encara que sovint no en son conscients). Solucio? Emfatitzar els trets culturals propis, la unica senyal d'identitat que tenim, i acceptar-ne els invoncenients i fins i tot la marginalitzacio. Pero evidentment aixo es contrari al curs dels temps, i els premis a rebre pels que vagin en aquesta direccio no aniran gaire mes enlla que la satisfaccio del deure acomplert. I aixo no motiva gaire en uns temps en que tothom vol premis immediatament.
Anònim,
No coincideixo amb tu. Jo crec que generar oportunitats és una política social millor que generar subvencions. El cert és que el poder adquisitiu del votant del PSC no és tan divers del del votant de CiU. Els pobres de debó no voten.
Per altra banda estic totalment en desacord amb el fet de considerar pertinença i identitat com a factors excloents i tancats. La identitat catalana ha d'estar oberta a tothom i en constant renovació. És amb aquest discurs que podrem arribar als nouvinguts i evitar caure en un enrocament que ens portaria només a la desaparició.
Gracies,
Marc
Publica un comentari a l'entrada