dimarts, de desembre 19, 2006

Infraestructures, prova de dinamisme


El TGV ha arribat finalment al Camp de Tarragona. Quan encara falten alguns mesos per que l’alta velocitat connecti Madrid i Barcelona, difícilment és pot considerar el TGV espanyol com una història d’èxit. L’estat va arribar amb retard a l’alta velocitat amb una línia de Madrid a Sevilla econòmicament indefensable. Quan finalment el plantejament radial espanyol va pensar en Barcelona, ho va fer sense la necessària connexió amb França i a una velocitat final que no justifica la inversió milionària. En definitiva, la despesa en infraestructura més important de la història, arriba tard i malament. A data d’avui la connexió amb el TGV europeu tardarà dècades i l’alta velocitat és doncs, un cordó umbilical que només alimenta la pròpia dependència.

Aquesta és una prova més de la necessitat de trobar un sistema de gestió d'infraestructures que doni entrada a la iniciativa privada i permeti tenir el control sobre la planificació, finançament i impuls dels projectes indispensables per a la societat catalana. Molt més preocupant, però, és la dificultat per consolidar iniciatives d'infraestructura ambicioses i necessaries quan es compta amb els recursos per a fer-ho.

La qüestió és de gran importància si pensem en les infraestructures no tan sols com a inversions de futur sinó també com a prova d’ambició i dinamisme. La Xina, com a nou pol de creixement global, és l’exemple evident d’aquesta visió. L’embassament de les tres gorges o la línia fèrria que uneix Qinjian i el Tíbet, avançant a 5000 metres d’alçada, són la cara visible de mil i un projectes que s’aixequen i es consoliden a una velocitat extraordinària. Des d’aquest punt de vista, la incapacitat catalana per a impulsar obres com el quart cinturo, la connexió elèctrica amb França o solucions alternatives a les necessitats que ambdos plantegen, mostren un país de bioritmes lents i amb enormes dèficits de futur.

Acceptant que qualsevol societat democràtica i amb sensibilitat ambiental segueix uns temps més prudents alhora d’impulsar grans obres públiques, cal prendre consciència del ritme letàrgic amb que avança el país en algunes qüestions clau. El futur exigeix a Catalunya recuperar l’empenta necessària per tirar endavant projectes pioners a la velocitat que demana el present.

4 comentaris:

marius ha dit...

L'AVE ha arribat a Tarragona. Be, de fet ha arribat a La Secuita, que està a uns 10Km de Tarragona. Possiblement, per una sèrie de gent de Tarragona que han d'anar a Madrid sovint arriba com una benedicció perquè s'estaviaran afagar una mena de "tren de la bruixa" per anar a BCN-Sants i d'allà un estri similar per arribar al Prat: més de 90 minutus de viatge.
Però per la immensa majoria de personal, l'arribada de l'AVE no representa res, quasi res. Es podrà anar de Lleida a La Secuita en 30 minuts (que és més, per cert)i en 30 minuts més assolir Tarragona: per això no cal anar a 200Km/h. Això justifica una inversió de 3.000 milions d'euros? Jo crec que no. Si un dia haig d'anar de Barcelona a Tarragona, no agafaré l'AVE, sinó un tren que em deixi a l'estació del Serrallo, que està realment a Tarragona.
Estic d'acord en la necessitat de grans infraestructures que donin la imatge d'un país amb impuls, sempre i quan la infraestructura de debó, la de cada dia (en aquest cas rodalies i la mitja distància) funcionin correctament. Altrament, estem fent una política de pantalla, d'emmirallament, poc útil a la majoria de persones (excepte les grans contructores, que aboquen formigó sense parar a preus astronòmics).
Ja tenim l'AVE a la Secuita. Us heu fixat que des de que ens amenacen amb l'arribada de l'AVE les grans línies (Euromed, Talgo, Altaris...) arriben sistemàticament tard? Cal fer notar la bondat de l'AVE respecte de trens perfectament competituis, ara mig abandonats per RENFE? Un dia en parlarem a La Trama.
Mentre, seguirem amb atenció les anecdòtiques baralles entre els taxistes de Penyafort, Tarragona, Reus i La Secuita...

http://latramapolaca.blogspot.com/

Dessmond ha dit...

L'Ave és un dels grans despropòsits que ens hauria de fer reaccionar contundentment com a país. Des de la societat civil, vull dir. Per que el lideratge polític ara mateix dubto que no faci res més que la reverència al seu amo espanyol.

David ha dit...

No cal caure amb el parany del totxo i el ciment. És important fer infraestructures, però encara és més important gestionar-les bé. De ben poc serveixen un aeroport una línia de TGV amb un servei tercermundista com el d'AENA o el de Renfe. Us n'enrecordeu de quan l'aeroport de Girona-Costa Brava tancava a l'hivern perquè no hi havia vols? Va haver de ser una empresa privada estrangera (Ryanair) qui va haver de demostrar que l'aeroport tenia utilitat.

Marc Arza Nolla ha dit...

Marius,

Totalment d0acord amb el teu comentari. Canviava a ulls clucs aquest TMV (tren de mitjana velocitat) per una xarxa de rodalies i mercaderies de nivell i ample Europeu.

Les anècdotes en que es fixa la premsa i el tó festiu que gasten fan venir angúnia.

Dessmond,

Si 14 anys de retard no han aixecat ni un crit, no penso que haguem de ser massa optimistes. En tot cas toca pencar.

David,

Crec que ambdues postures són no tan sols compatibles sinó complementaries. Hem de tirar endavant iniciatives que facin que el sector privat tregui tot el suc dels equipaments existents, però això ha d'anar lligat a reclamar noves infraestructures punteres.

Gracies a tots,
Marc