El contingent mòbil

el continent mòbil, seria més aviat

un contingent mòbil, sempre a la recerca

d’oportunitats allà on la creació de riquesa

demana la seva força de treball

L’obertura global que va seguir la guerra freda, conjugada amb la revolució dels transports i les comunicacions, han generat fluxos migratoris massius arreu del món. A Catalunya, gairebé un milió de nous ciutadans han transformant el paisatge urbà de les nostres ciutats i pobles, situant la immigració com el factor de canvi més important d’aquest nou segle. Els primers efectes socials, econòmics i, ben aviat polítics, d’aquesta autèntica metamorfosi nacional són ja visibles; el seu abast final continua essent impossible de preveure.

Prop de quinze anys de creixement econòmic no interromput, recolzat en el mercat immobiliari i el turisme, han estat el principal factor d’atracció per a la immigració. Un model econòmic centrat en la baixa productivitat i la necessitat massiva de mà d’obra barata i no qualificada, ha fet de la immigració una necessitat per al creixement. Ara, quan sembla que l’exuberància irracional del totxo ha tocat sostre i es prepara una necessària recessió econòmica, es tem que la immigració passi de motor de creixement a font de greus tensions socials.

Sigui per l’experiència prèvia amb la immigració d’origen espanyol o per experiències històriques europees, a Catalunya s’ha assumit que la recent onada migratòria era permanent; que els immigrants arribaven al país amb la intenció d’establir-hi un projecte de vida a llarg termini. Sorprèn, doncs, que davant una possible crisi econòmica que faci créixer l’atur entre els nouvinguts, siguin molts els sociòlegs i economistes que plantegen un èxode d’immigrants a la recerca d’oportunitats al centre i l’est d’Europa. Així el que alguns han anomenat el continent mòbil, seria més aviat un contingent mòbil, sempre a la recerca d’oportunitats allà on la creació de riquesa demana la seva força de treball.

Si aquest comportament s’acabés confirmant i una part significativa de la immigració marxés en arribar la crisi, això ajudaria a esponjar els efectes socials de la recessió, assignant recursos laborals de forma eficient a nivell europeu i facilitant la capacitat de recuperació econòmica a curt termini. Més enllà de l’anàlisi econòmic, permetria que fossin els immigrants amb un major arrelament els que quedessin a Catalunya, facilitant el procés d’integració. Probablement aquest supòsit sobre el comportament dels immigrants no es confirmarà fins a l’arribada de la recessió, per alguns imminent, però si fos encertada caldria rebre-la com una bona notícia de conseqüències molt positives.

La nova Andalusia

Andalusia ha viscut els últims

trenta anys una revolució

econòmica i social extraordinària

Andalusia ha viscut els últims trenta anys una revolució econòmica i social extraordinària. La que havia estat una de les regions més pobres i subdesenvolupades de l’estat espanyol, ha aconseguit aixecar una economia potent; situant-se al capdamunt dels índex de creixement en una onada expansiva que encara continua.

El cert és que l’economia andalusa és deutora de l’impuls estatal. Dècades d’enorme superàvit fiscal, excel·lent dotació d’infraestructures i un altíssim nombre de funcionaris han creat les condicions per a la prosperitat. La clau, però, és saber si l’estructura aixecada amb el suport de l’estat té la capacitat per a sustentar-se i crear riquesa de forma autònoma sense respiració assistida. Una mirada enrere al segle XVIII andalús permet paral·lels clars amb el moment present. En aquest sentit, resulta interessant recuperar una conferència del President Pujol a la Cambra de Comerç de Cordova de fa gairebé vint anys. Reflexionant entorn de la figura de Carles III, el President Pujol recordava llavors que Andalusia era durant la segona meitat del segle XVIII un dels principals centres industrials del sud d’Europa. Finalment, l’arribada del segle XIX va demostrar que l’empenta industrial andalusa era fruit del dirigisme econòmic del Despotisme Il·lustrat i va apagar-se amb la fi del suport de la corona.

Avui hi ha, però, símptomes molt positius que apunten a una definitiva consolidació d’Andalusia com a economia amb capacitat de creixement més enllà de l’assistència i el subsidi. El pronunciament recent d’un grup d’empresaris andalusos de primer nivell, apostant per comptar amb un banc que doni suport a l’economia productiva de la regió, confirma aquest canvi de paradigma i fa visible una nova Andalusia. Exemples com el mar de plàstic d’Almeria, l'excel·lència del sector turístic o aquests empresaris a la recerca de múscul financer, demostren que l’esperit econòmic modern pot haver arrelat de forma definitiva al sud d’Espanya.

Des de Catalunya, aquesta metamorfosi econòmica d’Andalusia és una excel·lent notícia. D'una banda pot ajudar a lluitar contra el mite de la solidaritat perpètua que justifica l’asfixiant dèficit fiscal català; de l’altra, a mitja termini podria ajudar a trobar un nou aliat perifèric que sigui alguna cosa més que una justificació del “cafe para todos”. Seria bo, doncs, donar suport a l’ambició financera del sector privat d’Andalusia alhora que s’influeix políticament per buscar una reducció progressiva dels inputs públics a l’economia andalusa. En última instància, només amb un aprimament progressiu del rol públic en l'economia es pot demostrar, definitivament, la consolidació de la nova Andalusia.

Nota: La web d'Els Altres Andalusos s'ha fet ressó del post. Val la pena fer-hi un cop d'ull i prendre nota de la feina d'aquesta associació.

Pausa i subscripció

Mentre el bloc reposa uns dies, aprofito per recomanar que feu servir el servei de subscripció, clicant AQUÍ o a la icona del menu dret de la pantalla. D'aquesta manera podreu seguir les actualitzacions del bloc de forma fàcil i ràpida.

Proper post el dilluns 25 de juny.

Entre el bicing i la carrera espacial

l’impuls privat pren el relleu,

també en el camí a les estrelles

La tendència creixent al protagonisme social de la iniciativa privada continua passant força desapercebuda a Catalunya. Alhora, empreses i ciutadans esdevenen motor principal de canvi i progrés arreu del món. Un protagonisme que es fa especialment visible quan irromp en àmbits reservats fins fa poc temps a l’activitat estatal. Entre aquests sectors que per la seva complexitat i massiva necessitat de recursos mai no s’havien allunyat del paraigües públic, la carrera espacial podria semblar a priori un dels més inaccessibles. Tot indica, però, que l’impuls privat pren el relleu, també en el camí a les estrelles, tal i com es pot llegir en portada a la revista Wired d’aquest més de juny.

Aviat farà quaranta anys que l’aventura espacial va tocar sostre amb l’arribada de l’home a la lluna. Un projecte tan ambiciós i desmesurat per al moment que encara avui hi ha qui posa en dubte que es dugués a terme. Des de llavors hi ha hagut pocs avenços significatius. Les bases del sector continuen essent les mateixes que fa quatre dècades. No hi ha projectes ambiciosos més enllà del llançament de satèl·lits i el manteniment d’una estació espacial sense massa objectius clars. Les diverses agències espacials fa anys que acumulen fracassos estrepitosos mentre lluiten per mantenir pressupostos gegantins. Tot plegat sense haver sabut fer els passos accelerats que tothom esperava a finals dels anys seixanta.

En aquest context d’esllanguiment i fracàs en l’ambició governamental per la carrera a l’espai, hi ha avui diverses iniciatives privades que aspiren a prendre el relleu i liderar el futur. Tot i que actualment es troben a les beceroles, empreses com Space X, Scaled Composites o UP Aerospace treballen en projectes diversos per abaratir la sortida a l’espai i oferir alternatives comercials tant al transport com al turisme espacial. Projectes que en molts casos surten de l’apadrinament de nous bilionaris com n’Elon Munsk de PayPal, en Jeff Bezos d’Amazon o en Richard Branson de Virgin. Empresaris que aspiren revolucionar la tecnologia espacial amb renovats punts de partida, agilitzant processos i concentrats en la reducció de costos i la consecució d’objectius a curt i mitjà termini. Un canvi de perspectiva indispensable per a qualsevol que conegui la història del bolígraf espacial de la NASA contra el llapis dels astronautes russos*.

Els canvis en el sector espacial són només un símptoma més del lideratge compartit entre govern i sector privat que marcarà les properes dècades. Uns canvis de fons que s’imposen de forma lenta però imparable i que a Catalunya continuen sense desplegar el seu potencial. Mentre la carrera espacial, que va ser centre del conflicte polític entre els grans estats de la guerra freda, s’aixeca ara sobre l’ambició empresarial, a Barcelona l’administració decideix llogar bicicletes. De l’èpica privada a la misèria pública.

*Com es pot llegir al link, l’anècdota no és verídica, però resultava massa bona com per no incloure-la al post. Disculpeu la demagògia.

Més lletres per l'Àfrica

Pensar en l'Àfrica, tenir-la
present, és ja alguna cosa.

Àfrica és avui la gran assignatura pendent del món. Un continent sencer oblidat i absent. Sense esperança.

Pensar en l'Àfrica, tenir-la present, és ja alguna cosa. El principi indispensable.És per això que des d'alguns blocs hem volgut dedicar un espai al sud del sud, allà on dorm el gran repte del món opulent.

Alguns blocs que s'hi sumen:

- Entrellum: Àfrica

- catalunya.ffw: Apadrina un... emprenedor Africà
- Vida quotidiana: Quatre lletres per l'Àfrica (I): Xavier Sala-i-Martin
- Arfues.net: categoria Àfrica
- Carles Campuzano: Quatre lletres per l'Àfrica
- Cristòfol: Quatre lletres l'Àfrica

- catalunya.ffw: L'Altra Àfrica
- Enric Canela: Què podem fer per l'Àfrica?
- Carme Laura Gil: Mare Àfrica, perdó!

- El Nom dels Peixos: Solucions i mercats

- Esperant ser una tempesta: Addelah i Adi

- Alejandro Popular: Sobre l`Àfrica

- Marc Vidal: Àfrica

- Francesc Puigcarbó: Déu salvi Àfrica

- Ignasi Guardans: Heiligendamm

- M'agrada parlar: Madame Bâ i els pagesos

- Ferran Bello: Mare Àfrica

- M.H. Ernest Benach: Els oprimits, els ignorats, els oblidats...

- El Nom dels Peixos: Responsables

- El Nom dels Peixos: Present i Passat

- El Nom dels Peixos: Fronteres

- Daniel Mallén: Quatre lletres per l'Àfrica

Animeu-vos a escriure quatre lletres per l'Àfrica.

Miroir d'une Nation

sense professionals de l’administració del

més alt nivell, fidels al projecte català de país,

hi haurà sempre una gran dificultat per a

consolidar les pròpies posicions davant l’Estat

Remenar una biblioteca generosa regala sovint sorpreses reveladores. Una d’aquestes és retrobar un llibret francès sobre l’École Nationale d’Administration mentre es busquen alguns textos sobre la negociació del nostre Estatutet. El títol del llibre deixa clar d’entrada el respecte amb que els francesos tracten les coses serioses. Miroir d’une Nation, l’escola d’administració pública com a mirall de la nació. El llibret, tot just cent pàgines, es completa amb un altre text de títol encara més explicatiu. Les Collages qui font un État, els encofrats que fan un estat. El funcionariat com a mirall i esquelet d’un país.

No es casual entretenir-se amb una reflexió francesa sobre la seva estructura d’Estat quan es busca el relat del nostre últim fracàs per a dotar-nos d’una mica més de poder polític, per ser una mica més Estat. No és casual perquè la manca d’autèntics professionals de l’administració, d’aquests homes i dones que són els encofrats d’un Estat, ha estat un dels dèficits més clars de l’aposta estatutària catalana. Cap Estat europeu es permetria arribar a Brussel·les amb el desconcert, la fractura interna i la improvisació amb que Catalunya va portar l’Estatut a Madrid.

Un Estat és litúrgia, força, recursos, però també, i en un grau molt important, és una tradició. Bona part del poder i les habilitats de l’administració estatal són heretades, apreses en la successió de generacions funcionarials que es relleven mantenint una cultura de treball. Citant el President Pujol quan parla de l’administració de l’Estat, a Madrid “fa tres cents anys que hi són, sempre els mateixos, i saben molt bé el que es fan”. Si no és fàcil aixecar una estructura d’Estat de nova planta, encara ho és menys fer-ho des de la submissió autonòmica i en un país que, fins fa poques dècades, feia bandera del refús a l’administració. Ara, caldria tenir clar que sense professionals de l’administració del més alt nivell, fidels al projecte català de país, hi haurà sempre una gran dificultat per a consolidar les pròpies posicions davant l’Estat.

Tot apunta que l’administració i la política jugaran un paper menor en el futur si el comparem amb el protagonisme absolut del segle XX. Hem d’excel·lir en dinamisme social i econòmic, però sense un edifici administratiu i polític ferm, amb capacitat i ambició, es farà molt difícil trencar el sostre de la nostra sobirania. El centre del futur és en terreny privat, però no es pot oblidar la construcció d’un edifici públic que consolidi i ajudi a guanyar espais de poder, amb els homes i les dones dedicats a fer-ho amb garanties d’èxit.

De l'Encyclopèdie a Wikipedia (II)

Els sistemes col·laboratius i l’economia oberta obren enormes possibilitats de progrés. Són l’eina adequada per a les necessitats del moment i per tant guanyaran presència i protagonisme. Alhora, amb la mateixa força amb que l’enciclopedisme va marcar una època, la wikinomia es pot afegir al conjunt de noves maneres de fer que van modulant la vida social.

De la seguretat cega en la raó i de l’absolutisme de l’autor en van sortir els malsons de la Il·lustració. La obediència acrítica a líders indignes que van marcar un segle XX que començava ple d’esperança en la tècnica. Aquestes qualitat a través del mirall són les que fan de la wikinomia i les estratègies col·laboratives un autèntic pou de llibertat.

De la prudència en la lectura de materials aportats anònimament i tot sovint sense referències segures se’n deriva una lectura crítica però confiada. Un distanciament analític que hauria de vacunar contra el virus de la tirania. Encara més important, però, és el que es desprèn de la participació massiva en la confecció d’aquests materials. De la línia que va de l’autor/dictador al lector/ciutadà-passiu es passa a una dinàmica d’autor a autor que capgira molts dels esquemes socials i polítics mantinguts fins ara. El metge de poble que esperava pacient la seva entrega de l’Encyclopèdie al segle XVIII, és ara un dels moltíssims autors anònims de Wikipedia.

Quan els ciutadans, consumidors o empleats tenen la opció d’expressar les seves idees i opinions de forma directa i no mediatitzada com fins ara, ho fan amb un entusiasme creixent. Els ciutadans de la wikipolis, quan aboquen idees i propostes en el terreny polític i comunitari, generen una exigència immediata. Volen ser escoltats, debatuts i contestats. Exigeixen ser tinguts en compte. Un moviment que s’intueix ja en alguns blocs polítics del país i que toparà de cara amb les democràcies de baixa qualitat que alguns països com el nostre han viscut fins ara.

De l'Encyclopèdie a Wikipedia (I)

El suplement Culturas de La Vanguardia dedicava la setmana passada algunes pàgines a la publicació recent d’un assaig sobre l’Encyclopédie, presentant l’empresa de Diderot i d’Alembert com a paradigma de la Il·lustració i l`època moderna. Aprofitant la referència, resulta interessant el contrast entre l’Encyclopédie original i la nova Wikipedia. Un contrast, entre els dos extrems d’una mateixa tradició, que permet una panoràmica de la metamorfosi social en que ens trobem des que varem començar a deixar enrere la modernitat per perdre’ns, desorientats, entre la postmodernitat i la nova modernitat líquida.

El projecte enciclopèdic clàssic era un sistema tancat i finit, una referència segura i complerta que mirava enrere, cap al cabdal de saber indiscutit acumulat fins al moment. El resultat de la feina d’uns pocs savis per a l’ús d’uns pocs il·lustrats que acaba essent llavor de raó i Llum. En oposició a l’Encyclopédie, Wikipedia és un projecte obert, massiu, sempre en evolució i centrat en el present i el passat més immediat. Una obra de centenars de milers d’autors anònims per a milions d’usuaris anònims. Una eina que es va tornant indispensable però que exigeix prudència i una lectura crítica. La informació de Wikipedia no té garanties, tot el que conté pot ser fals o esbiaixat.

És la coincidència del canvi de ritme i orientació del món amb l’aparició de nous recursos i eines el que ha fet possible Wikipedia i tota la resta d’experiències de col·laboració oberta. El cabdal d’informació es dobla cada pocs anys i allò central és de forma creixent el present per davant del passat acumulat. Quan les enciclopèdies tradicionals haurien de publicar suplements de forma mensual per mantenir-se al dia, els nous mitjans troben en la opció col·laborativa una solució òptima.

(...)

Continuació: "De l'Encyclopédie a Wikipedia (II)", dimarts 05/VI