Més sobre la nova Andalusia

Fa alguns mesos el post “La Nova Andalusia” plantejava l’extraordinària revolució econòmica i social que ha viscut Andalusia els darrers vint anys.

Una notícia apareguda al Dossier Econòmic la setmana passada confirmava aquesta visió de la nova Andalusia. Si Catalunya és el lloc de l’estat on la creació d’empreses és més potent (1.882 empreses creades el passat més d’agost), Andalusia segueix de ben a prop l’estela del dinamisme empresarial. El 80% de les empreses creades a l’estat ho són entre Catalunya, Madrid i Andalusia.

Tal i com acabava el post abans citat:

Des de Catalunya, aquesta metamorfosi econòmica d’Andalusia és una excel·lent notícia. D'una banda pot ajudar a lluitar contra el mite de la solidaritat perpètua que justifica l’asfixiant dèficit fiscal català; de l’altra, a mitja termini podria ajudar a trobar un nou aliat perifèric que sigui alguna cosa més que una justificació del “cafe para todos”. Seria bo, doncs, donar suport a l’ambició financera del sector privat d’Andalusia alhora que s’influeix políticament per buscar una reducció progressiva dels inputs públics a l’economia andalusa. En última instància, només amb un aprimament progressiu del rol públic en l'economia es pot demostrar, definitivament, la consolidació de la nova Andalusia.

Jaume Renyer i l'ERC de la Llibertat

En aquesta i d’altres comtesses internes,

d’ara fins al proper Congrés,

ERC s’hi juga el futur del partit

i bona part del futur del país.

(Post publicat a l'Olla de Grills el passat dilluns 22/10)

Tot i que la Conferència Nacional d’aquest passat dissabte confirma la tensió entre els militants, el cert és que la trajectòria d’ERC al llarg dels darrers cinc anys fa evident l’aposta de la direcció per un model ideològic d’esquerra clàssica aliè a la tradició pròpia del partit. Una Esquerra de base marxista, enamorada de la intervenció estatal i recelosa de tot allò que no controla. Una Esquerra que creu entendre bé el que es governar, com qui pica ferro, però amb dificultat per a fer país en complicitat amb la societat civil. Una Esquerra que aposta pel poder dur en un moment en que, arreu del món, el poder tou guanya protagonisme.

A ERC hi ha, però, una altra ànima que busca corregir el rumb. La que defensa les tres sigles del partit enfront d’aquells que impulsen l’Esquerra a seques com a nova imatge. Aquesta és l’ànima republicana d’ERC que en Jaume Renyer apunta amb el seu darrer llibre: “L’Esquerra de la Llibertat”. Impulsant el Republicanisme, una tradició política pròpia del país que entronca amb una línia de pensament amb vigència renovada arreu d’Europa, amb Maurizio Viroli i Philip Pettit com a principals exponents. A “L’Esquerra de la Llibertat” es ressegueix el fil roig de l’aspiració de llibertat personal i col·lectiva que acompanya tots els moments brillants de la nostra història fins al Desastre Nacional de l’any 1939. Una línia de pensament que evita supeditar l’individu a la societat però que no ignora el relleu de la realitat col·lectiva, superant un enfrontament entre socialistes i conservadors basat en un món que ja no existeix. Un Republicanisme que hauria de transformar ERC per afrontar amb força renovada l’indispensable procés d’emancipació nacional del país.

Tal i com exposa a “L’Esquerra de la Llibertat”, per a en Jaume Renyer es evident que “entre el PSC i ERC no és possible una aliança estratègica; només és possible una aliança tàctica”. Defensant, per tant, la necessitat d’abandonar la via de supeditació al PSC per buscar la creació d’un “moviment sobiranista prou fort per arrossegar l’estricte autonomisme de CiU cap a posicions coherentment nacionals”. Una opció que tindrà la oportunitat de defensar en el proper procés intern d’elecció de candidats a Corts per Tarragona. Un procés en que els militants hauran d’escollir entre l’ERC del segle XXI i l’Esquerra del XIX, entre la necessitat d’aixecar un procés d’emancipació nacional ben travat i la fe que demana la pastanaga del referendum el 2014.

En aquesta i d’altres comtesses internes, d’ara fins al proper Congrés, ERC s’hi juga el futur del partit i bona part del futur del país. La responsabilitat dels militants no és poca!

Taula Periòdica de la Catosfera

La Taula Periòdica de la Catosfera* vol presentar de forma gràfica una imatge del panorama actual dels blocs en català. Un recull d'alguns dels millors blocs que es fan en àmbits diversos, de la política a la música, de la literatura a la innovació tecnològica. Una porta a alguns dels barris desconeguts del nostre internet, amagats de vegades enmig del soroll de cada dia.

Descarregueu aquí la Taula Periòdica de la Catosfera (amb links):

Taula Periòdica de la Catosfera (versió 1.0)

*La Taula Periòdica de la Catosfera s'inspira en la Periodic Table of the Internet que podeu visitar aquí.

L'Olla de Grills (2a època)

Ara l’Olla de Grills es presenta renovada
per a servir com a eina de reflexió sota el lema
“som una nació i tenim el dret a decidir”

L’Olla de Grills és un dels primers blocs col·lectius de la catosfera. Un projecte líder que es manté com el primer “think tank transversal no partidista” de l’internet català. Ara l’Olla de Grills es presenta renovada per a servir com a eina de reflexió amb el lema “som una nació i tenim el dret a decidir”.

Una nova imatge, més col·laboradors i actualitzacions regulars garanteixen l’interès de la nova Olla. En aquesta nova etapa confio continuar contribuint-hi regularment. Avui començo a participar-hi amb el post “Jaume Renyer i l’ERC de la llibertat”. Esteu convidats a fer-hi un clic.

Ombres de la transició. Ajudeu l'ACPV!

Una sanció contra tots

que hauríem de pagar entre tots!

Acció Cultural del País Valencià ha de pagar 300.000€ de multa per la seva postura ferma en contra del tancament de les emissions de TV3 al Páis Valencià. La multa a l'ACPV és una sanció a la realitat cultural compartida per catalans i valencians, una sanció contra tots els amics de la cultura catalana arreu del món. Una sanció contra tots que hauríem de pagar entre tots!

Recuperant les velles tàctiques resistencials del franquisme i la transició, l'ACPV ha engegat una campanya per recollir fons de cara al pagament de la multa. Com ja havia fet en moments més foscos, l'Antoni Tàpies ha cedit una obra per tal que pugui ser reproduida i enviada a tothom que participi en el pagament de la multa. (Podeu veure-la en la imatge que encapçala aquest post)

Aportació mínima recomanada: 10€

Telèfon de campanya 963918386

Número de compte Bancaixa - 2077-0001-27-3103581289

IMPORTANT: Especifiqueu en l'ingrès nom i cognom,

i per tal de rebre la reproducció de l'obra de Tàpies cal que telefoneu

(de 9h a 14h i de 15h a 18.30h de dilluns a divendres)

al número de campanya teniu a sobre.

Participeu-hi!

El pefil soviètic de la nova Rússia

La nova Rússia ha recuperat la força
sense haver purgat la derrota, reprenent
així un posat que no havia oblidat mai.

A finals de 1944, amb el final de la guerra a Europa ja molt proper, el General De Gaulle va visitar la Unió Soviètica buscant conèixer la postura d’Stalin sobre el futur del vell continent. En aterrar a Bakú (Azerbaitjan) va ser rebut amb una desfilada de l’exercit roig que recull a les seves memòries de forma interessant. Allà, escriu, hi havia “l’exercit de la Rússia eterna”. Tot i la Revolució que havia transformat el país dels tsars durant prop tres dècades, el General De Gaulle veia la Unió Soviètica com la Rússia mil·lenària, interpretant així les aspiracions i el caràcter del gegant euroasiàtic. Tal i com feia el General De Gaulle, avui, prop de vint anys després de l’ensorrament de l’imperi soviètic, hi ha motius per veure la nova Rússia i el seu aparell estatal com l’eterna Unió Soviètica, amb les conseqüències que això té per al continent europeu.

La Guerra Freda va acabar amb la derrota total de la Unió Soviètica. El McDonald’s de Moscou obria poc més d’un any després de la caiguda del mur de Berlin i el totpoderós Secretari General del Partit Comunista Soviètic acabaria fent anuncis de Pizza Hut. La transició al capitalisme va ser caòtica. Encara avui Rússia pateix els efectes d’unes privatitzacions controlades per la cleptocràcia de l’època Ieltsin. En pocs mesos la Unió Soviètica va passar de segona potencia mundial a país dependent de l’ajuda exterior. Tots els acords i tractats signats en els anys que segueixen a la derrota han estat incomplerts per occident. L’OTAN ha crescut fins arribar a la mateixa frontera russa i la Unió Europea accepta l’entrada de les repúbliques bàltiques mentre fa la cort a Ucraïna. Una humiliació absoluta que la nova Rússia no oblida.

Avui, però, l’ascens vertiginós del preu del petroli, el gas i d’altres matèries primeres ha aconseguit fer reviure les aspiracions imperials russes. Un impuls econòmic miraculós per a un país incapaç d’adaptar la seva economia als requeriments de competitivitat del món global. La nova Rússia ha recuperat la força sense haver purgat la derrota, i reprèn així un posat que no havia oblidat mai. El fet que el President rus sigui un ex-agent dels serveis secrets de la tirania soviètica és ja prova suficient del total immobilisme rus. És des d’aquest punt de vista que cal veure els assajos recents d’armament convencional d’altíssim poder destructiu, o la represa dels vols regulars dels seus bombarders estratègics de llarg abast. Uns bombarders russos que volen arreu del món escortats per caces de la OTAN com en els millors anys de la Guerra Freda. Una demostració de muscle militar que coincideix amb l’ús del gas i el petroli com a formes de pressió a països com Bielorússia i Ucraïna. Sense oblidar les amistats perilloses del President rus amb pàries com l’il·luminat Ahmadinejad o el simpatiquíssim Chavez.

La pau definitiva no és mai filla de la victòria militar, sinó de la capacitat posterior d'integrar el vençut en el concert internacional. Una Rússia amb economia prospera i comercialment relligada amb Europa i el món tindria un incentiu per a l'estabilitat i l'obertura que avui es troba a faltar. Mentre els recursos energètics continuin a un preu exhorbitant i permetin mantenir el creixement rus sense una autèntica renovació política i econòmica, els europeus hauríem d'anar-nos acostumant a un escenari de conflicte silenciós que només fa vint anys que havíem deixat enrere. Res a temer, tampoc, mentre siguem conscients de les limitacions que ens imposa el perfil soviètic de la nova Rússia. Entre d'altres deures a fer, toca començar a estudiar la sortida nuclear per evitar dependre del gas d'en Mishka mentre es busca una sortida de compromís per a les aspiracions europees d'Ucraïna.

Homenatge particular al President Companys

Avui fa seixanta-set anys, només seixanta-set anys, que l’exèrcit espanyol afusellava el President de la Generalitat. Afusellant el President Companys el feixisme espanyol apuntava a tots els catalans i ensenyava les cartes per a les dècades següents.

“El silenci durà poc, però.
Un tinent d’artilleria es gira cap als
soldats que fan el servei militar i els etziba:
<<¡Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!>>*

No cal res més per justificar que els catalans prenguin cada 15 d'octubre uns moments per a recordar amb orgull el President màrtir. Ara, amb el judici sumaríssim al que el va sotmetre l’Espanya franquista i la condemna a mort que el va seguir, el President Companys s’estalviaria durant dècades, gairebé fins avui mateix, l'indispensable anàlisi crític a la seva presidència. Un judici necessariament sever als errors i les mancances d’un President que arriba al poder quan Catalunya té el cel a tocar, per a perdre en pocs anys el patrimoni acumulat treballosament durant un segle.

Avui, no hi ha millor homenatge al President Companys que mirar enrere amb esperit crític per conèixer les terribles falles de la nostra història recent. No hi ha millor homenatge al President màrtir que la lectura del llibre que li dedica l’Enric Vila, “Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs”.

*VILA, Enric, La veritat no necessita màrtirs, Barcelona, L'esfera, 2006. p. 21

Aeroport i AENA. La via europea.

el model d’AENA (...), amb l’objectiu de limitar
el creixement de tot allò que no sigui Madrid,
justifica decisions allunyades de tota lògica
econòmica, obrint la porta a la intervenció de
l'autoritat europea de la competència.

La recent decisió d’AENA sobre la nova terminal consolida el rol subsidiari de l’aeroport de Barcelona dins un sistema unipolar amb Madrid com a centre absolut. A mitjà termini, un aeroport centrat en el baix cost i l’alimentació del gran hub de Barajas farà perdre oportunitats al país, limitant el nostre desenvolupament. Una situació que resulta més greu encara perquè, lluny de les esperances aixecades fa pocs mesos, compta ara amb la complicitat del govern i part de l’establishment català. Una falta de visió, de fermesa, i d’ambició que resulten en la incapacitat per aconseguir la gestió privada i independent indispensable per a competir. Desaprofitant el potencial de Barcelona com a node aeroportuari d’abast global.

Més enllà de la discriminació centralista i la marginació dels interessos catalans, el model d’AENA està marcat per la falta de competència, generant pèrdua d’oportunitats i un clar perjudici als consumidors. Una situació de monopoli absolut única a Europa que, amb l’objectiu de limitar el creixement de tot allò que no sigui Barajas, justifica decisions allunyades de tota lògica econòmica, obrint la porta a la intervenció de l'autoritat europea de la competència.

Hi ha arguments que justifiquen i reforcen aquesta via com un dels camins a seguir per a acabar amb la submissió de l’aeroport de Barcelona a interessos contraris als dels consumidors de l’arc mediterrani. Fa tots just uns mesos, el Director General de IATA (International Air Transport Association), l’ens que representa i autoregula el conjunt de la indústria aèria mundial, demanava a la Unió Europea una intervenció decidida per a la millora de l’eficiència, per mitjà d’una major competència, en la gestió dels aeroports europeus, allunyant-los de tota contaminació política.

Aquesta idea comença ja a prendre cos amb la intervenció dels comissaris de la competència en el quasi monopoli de gestió que l’empresa BAA manté sobre alguns dels principals aeroports britànics. Companyies com British Airways i Ryanair, han fet pública la seva opinió en favor d’una major competència en la gestió dels aeroports del sud d’Anglaterra, un mercat en que no es dóna, ni de bon tros, la posició dominant única i exclusiva que AENA té a l’estat espanyol. La Comissió Europea investiga ja el cas anglès fent possible que el cas de l’aeroport del Prat arribi fins a Brussel·les. Una oportunitat d’or per a atacar AENA en terreny neutral, lluny de la falta d’equitat i la nul·la neutralitat del govern espanyol.

No hauríem d’oblidar que més enllà de la secular tradició europeista del catalanisme, l’entrada a la Unió Europea era per a molts catalans un antídot al poder absolut de l’estat espanyol. Una eina que, fins ara, no hem utilitzat prou.

.