Fa tot just cinc anys, ERC capitalitzava el seu gran creixement i es convertia en l’àrbitre de la política catalana. Les eleccions de l’any 2003 van donar a ERC els vots i la legitimitat per a decidir qui arribava a la Generalitat. Els escons republicans van investir el President Maragall i els votants van premiar ERC amb el millor resultat de la seva història a les eleccions espanyoles de l’any 2004. Poder, creixement electoral, projecte i sintonia social, el partit ho tenia tot per a consolidar-se com una opció real de govern. Cinc anys després, Esquerra ha tancat tot un cicle electoral complert a la baixa, arribant a perdre el 50% del vot rebut, i enfronta el proper Congrés del partit amb importants ferides internes.
ERC arribava al final del pujolisme amb tres motors claus per al creixement: l’eix nacional com a prioritat, un perfil propi de partit progressista arrelat al país i l’aire immaculat de qui no s’ha embrutat pel contacte amb el poder. Avui, després d’haver regalat la Generalitat al PSOE en nom de la fidelitat d’esquerres, l’Esquerra d’en Carod i en Puigcercós no porta ja cap de les plomes que l’havien fet atractiva per a tants i tants milers de votants. Esquerra ha abandonat l’eix nacional per a convertir-se en un subproducte socialista i els actuals dirigents han demostrat que el poder els embruta tant o més que a socialistes i convergents.
No tot està perdut. El partit republicà continua essent el més obert dels grans partits catalans i la renovació que això possibilita pot tornar a posar ERC en el camí del creixement. Al proper congrés hi concorren dues candidatures, la d’en Puigcercós i la dels amics d’en Carod, directament responsables de la gran oportunitat perduda d’ERC. Enfront, però, hi tindran un grup de gent que recull les idees i l’esperit per a recuperar l’embrazida perduda. La candidatura de Reagrupament posa l’eix nacional com a prioritat mentre Esquerra Independentista aporta el perfil republicà i autònom que ERC necessita per a trobar un espai propi mes enllà d’un partit comodí. Tots dos, Reagrupament i EI, son la renovació que cal per a jubilar els responsables dels últims fracassos d’Esquerra.
ERC arribava al final del pujolisme amb tres motors claus per al creixement: l’eix nacional com a prioritat, un perfil propi de partit progressista arrelat al país i l’aire immaculat de qui no s’ha embrutat pel contacte amb el poder. Avui, després d’haver regalat la Generalitat al PSOE en nom de la fidelitat d’esquerres, l’Esquerra d’en Carod i en Puigcercós no porta ja cap de les plomes que l’havien fet atractiva per a tants i tants milers de votants. Esquerra ha abandonat l’eix nacional per a convertir-se en un subproducte socialista i els actuals dirigents han demostrat que el poder els embruta tant o més que a socialistes i convergents.
No tot està perdut. El partit republicà continua essent el més obert dels grans partits catalans i la renovació que això possibilita pot tornar a posar ERC en el camí del creixement. Al proper congrés hi concorren dues candidatures, la d’en Puigcercós i la dels amics d’en Carod, directament responsables de la gran oportunitat perduda d’ERC. Enfront, però, hi tindran un grup de gent que recull les idees i l’esperit per a recuperar l’embrazida perduda. La candidatura de Reagrupament posa l’eix nacional com a prioritat mentre Esquerra Independentista aporta el perfil republicà i autònom que ERC necessita per a trobar un espai propi mes enllà d’un partit comodí. Tots dos, Reagrupament i EI, son la renovació que cal per a jubilar els responsables dels últims fracassos d’Esquerra.
ERC compta amb la proposta necessària per a salvar el partit, però no està clar que els dos moviments d’oposició a la cúpula puguin imposar-se per separat. La inèrcia del poder és gran i el control de l’aparell bufa a favor d’en Puigcercós. Però no és només això el que hauria de convèncer la gent de Reagrupament i EI de la necessitat de sumar esforços. Cap d’aquests moviments pot aportar, per si sol, els tres ingredients que ERC necessita per a tornar a créixer. El partit necessita el sobiranisme total d’en Carretero, el perfil republicà d’en Renyer i la renovació que només ambdós junts poden imposar. És en la suma de Reagrupament i Esquerra Independentista on hi ha el camí més brillant per al futur d’ERC. És encara possible aquesta suma?
.
