Acord entre Canal9 i TV3. I ja en son tres!

Després de les complicitats entre els consellers d’economia i finances del País Valencià i Catalunya en qüestions de finançament. Després que el President de la Generalitat de baix oferís una entesa política a l’arc mediterrani des de les pàgines de La Vanguardia. Ara el Conseller Tresserras fa públic un acord de reciprocitat d’emissió entre TV3 i Canal9. Un acord que fa encara més evident la intenció dels populars valencians d’obrir un nou joc amb Catalunya.

Una oportunitat d'or

.

Un MIT per a Sant Cugat. Un exemple per al país.

L’aposta de Sant Cugat per aconseguir la seu de l’Institut Europeu de Tecnologia (IET) és una notícia excel·lent per ella mateixa. Encara que la seu de l’IET acabi essent per a Budapest, Wroclaw o Viena, la proposta de Sant Cugat per acollir el futur hub europeu de la innovació marca un camí a seguir. Un camí d’ambició global, excel·lència professional i acord transversal. L’ambició d’aspirar a un projecte de primera línia mundial. La professionalitat necessària per a dibuixar una candidatura que compta amb el suport del MIT. L’acord transversal de les institucions del país. Tres ingredients que haurien de ser presents en tants i tants altres projectes que el país necessita.

+Info sobre la candidatura de Sant Cugat per a acollir l'IET

..

Més sobre la fi de la premsa escrita

"Tant La Vanguardia com El Periódico, per exemple, en cinc anys han perdut el 40% de la venda dels quioscos -que no és perdre poc, és ensorrar-se-. L'impacte que Internet ha tingut sobre la comunicació de les notícies en temps real és enorme. I ara entrem en un punt en el qual el que Internet ha provocat als diaris en paper ja es va començar a fer en les televisions a través no de la TDT, que és un fracàs abans de començar - sembla que no ho volem veure, però és així-, sinó de la televisió IP, que ja comença a funcionar amb molta força (...), i que amenaça també de destruir la manera com mirem televisió, que ha estat un dels gran instruments de formació ideològica del passat."

Vicent Partal

Ideologies emergents i noves tecnològies

Dins el llibre: Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014

Aprofito al cita d'en Partal per a recuperar un

post sobre la qüestió de fa una colla de mesos:

La fi de la premsa escrita

-

País Valencià: progrés, orgull i una nova actitud.

Ara, una nova relació d’igual a igual

és possible entre Barcelona i València.

Ara, hi ha una oportunitat que cal saber aprofitar.

En una entrevista al principal diari català, el President de la Generalitat valenciana certificava fa pocs dies un canvi de fons en la visió que des del País Valencià es té de la relació amb Catalunya. Un viratge que ja s’apuntava en l’acostament entre Consellers de fa unes setmanes i que, ara es confirma, és un gest seriós i de llarg abast.

Des de Catalunya, on la relació amb el País Valencià fa dècades que està marcada per la incomprensió i el desconcert, aquest canvi sobtat arriba com una autèntica sorpresa. Més enllà de la polèmica lingüística, del conflicte per l’aigua, de la visceralitat anticatalana d’alguns mítings electorals i del fervor espanyolista valencià, arriba ara una mà estesa per a col.laborar de manera franca en finançament, infraestructures i sintonia econòmica. Una oportunitat per l‘aliança Barcelona-València que seria impensable sense els darrers quinze anys d’èxit econòmic i transformació social del País Valencià.

És evident que hi ha un substrat cultural compartit entre Catalunya i el País Valencià. És evident que a mitjans dels setanta hi va haver una oportunitat per a consolidar un incipient projecte nacional. Però també és evident que aquest projecte va fracassar estrepitosament. Més enllà de la fascinació per la Catalunya noucentista d’en Fuster i els seus, hi havia un agrarisme atàvic que reaccionava amb l’orgull ferit contra tota proposta de la Catalunya urbana. L’anticatalanisme que tan bé va saber utilitzar la dreta valenciana, amb la complicitat de l’esquerra espanyola, s’alimentava d’un mena de sentiment d’inferioritat que, en el fons, tenia una justificació evident. La relació entre Catalunya i el País Valencià mai no va ser d’igual a igual. Dificilment ho podia ser quan Catalunya tenia un pes econòmic, demogràfic, fins i tot polític, que multiplicava de llarg el del País Valencià. Una situació que els canvis dels útlims quinze anys han transfomat profundament, obrint les portes a una nova relació entre els dos països.

Avui el País Valencià és una economia potent amb quatre milions d’habitants i una capital orgullosa que s’ha sabut posicionar amb èxit a nivell global. Els tarongers s’han aliat amb el totxo, la Copa Amèrica i al Ciutat de les Arts i les Ciències per parir una nova València que guanya en optimisme a la Catalunya desorientada del postpujolisme. Ara, una nova relació d’igual a igual és possible entre Barcelona i València. Ara, hi ha una oportunitat que cal saber aprofitar.
.

Premis Blocs Catalunya

www.premisblocs.cat

L'absurda (i estúpida) polèmica del Collins

Fa algunes setmanes que corre per blocs i mitjans de comunicació una onada d’indignació contra el diccionari. La pobra gent del diccionari Collins espanyol-anglès feien la seva feina amb tota normalitat sense pensar que en un racó d’Europa hi ha un país de gent molt susceptible i totalment entregada a la correcció política del llenguatge. Per aquesta gent llegir que el Collins recull que, en castellà, “polaco” pot fer referència als catalans ha estat rebut com un insult. Un insult greu.

La polèmica és força estúpida. Els diccionaris recullen la llengua, no la creen. Son un instrument purament tècnic. Enfrontar-se al diccionari és com matar el missatger, un gest poc raonat que equival al cap sota terra de l’estruç. Potser no es vol veure el que no agrada, però el cert és que esborrant del diccionari entrades com “lleig” i “fosc” no es farà el món més bonic i lluminós, només una mica més absurd i incomprensible.

Més enllà de l’anecdota, la indignació davant el Collins resulta preocupant per què fa visible la sensibilitat a flor de pell d’un país arraconat i en retirada. Cal molt poca seguretat i encara menys sentit del humor per anar contra el diccionari. A la revolta contra el Collins li tocaria acabar com marquen els cànons del ridícul, amb una manifestació de protesta davant d’El Corte Inglés.
.

Tres lliçons 2.0 d'en Rodolfo Chikilicuatre

1) El món 2.0 despulla allò que s’hi aboca.

TVE confiava en obrir Eurovisió per donar-li un to de modernitat que amagués la realitat casposa d’un certamen caduc. Per contra, la manca de filtres als participants i la capacitat d’elecció dels consumidors va acabar amb la victòria de l’anticoncursant. Quan es volia camuflar la caspa d’Eurovisió, la força del 2.0 aconsegueix posar-la en primer pla amb la col·laboració de l’amic Chikilicuatre, un esperpent musical síntesi de Massiel i José Vélez.

2) En el món 2.0 el peix petit es menja el gran.

La televisió pública de l’estat és un monstre amb un pressupost enorme i un dèficit històric encara més gran, l’exemple perfecte de diplodocus empresarial. Al seu davant, l’equip de guionistes d’una productora jove com El Terrat, aprofita la matussera aposta 2.0 de TVE per colar-li un gol, promocionar un producte amb mitjans aliens i, de passada, generar un fenomen de masses que ajudarà la productora a fer caixa amb uns ingressos totalment inesperats.

3) En el món 2.0 tothom hi guanya, fins i tot qui perd.

És evident que El Terrat i l’equip de Buenafuente son els grans triomfadors del fenomen Chikilicuatre, però fins i tot TVE, que ha passat per moments de ridícul, ha tret beneficis de la seva aposta 2.0. Eurovisió s’ha despullat i es presenta als espectadors amb tot el seu patetisme, és cert, però aquest any milions d’espectadors seguiran el programa especial dedicat al concurs. Irònicament, l’error de TVE, haurà aconseguit captar l’atenció del públic amb més èxit que no s’esperaven.

.

La clau valenciana

El principi de front comú per al finançament entre el Conseller Castells i el responsable valencià d’economia i finances és un dels moviments de fons més importants de les darreres setmanes. Per damunt les diferències de partit i dels conflictes oberts amb l’aigua o la recepció de TV3, l’apropament entre els Consellers és la prova dels enormes interessos comuns entre els dos grans motors de l’arc mediterrani.

Els grans perjudicats, els únics perjudicats, de fet, per l’actual sistema de finançament espanyol, son Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears*. Més enllà de patir conjuntament aquesta discriminació fiscal, el País Valencià i Catalunya comparteixen una estructura econòmica amb una economia industrial potent que l’estat ignora. Un tren d’alta velocitat sense capacitat per a mercaderies n’és la prova evident. Encara més, l’eix mediterrani que relliga el País Valencià i Catalunya amb Europa i la prosperitat és ignorat a consciència per l’Espanya radial. Així doncs, no és estrany que la reunió els Consellers d’Economia anés en paral·lel a una jornada de col·laboració de les Cambres de Comerç de Barcelona i València.

És evident que per al PP la jugada pot ser un intent de debilitar el govern Zapatero, posant en evidència les seves diferències amb el PSC, però hi ha força arguments per a pensar que l’aposta de la Generalitat valenciana és honesta. El País Valencià necessita amb la mateixa urgència que Catalunya un replantejament de les iniquitats actuals. Una revisió que difícilment li serà favorable mentre el PSOE governi l’estat. Estenent la mà a la Generalitat de dalt el Partit Popular del País Valencià demostra més que mai el seu tarannà bavarès. Al cap i a la fi, no hauria aconseguit l’hegemonia absoluta de Castelló a Alacant si fos el partit rupestre i primitiu que molts catalans perceben del nord estant.

Des de Catalunya, que el PSC omnipresent i omnipotent a totes les instàncies de poder, es deslligui del PSOE per a buscar aliances alternatives en la defensa dels interessos del país només es pot rebre com una excel·lent notícia. Una notícia encara millor quan es fa de cara al sud. Cultivar les complicitats amb el País Valencià és un imperatiu que a partir d’ara no hauria de tornar a ser una excepció.

* Tot i que alguns sistemes de càlcul de les balances fiscals atribueixen un gran dèficit a la Comunidad de Madrid, aquest es compensat totalment per factors de capitalitat.

.

Canvi?

Canvi, canvi, canvi. Entre la globalització, la modernitat líquida i les mil i una tendències que arriben i se’n van, el canvi és el mantra del moment. Però, és tan fàcil canviar? És possible el canvi?

Fa alguns anys la revista FastCompany publicava un article sobre la qüestió que val la pena no passar per alt. Amb el mantra del canvi se’n repeteix un altre de tòpic, la crisi obre oportunitats, la necessitat fa el canvi. Per comprovar si aquesta afirmació és certa l’article es fixava en la necessitat del canvi en circumstàncies extremes, quan és la mateixa vida allò que és en joc. La resposta és dura, ni tan sols davant el risc de mort el canvi és fàcil, de fet l’èxit arriba només en un 10% dels casos.

Els estudis realitzats entre malalts que han passat per un bypass coronari demostren que només un de cada deu són capaços de canviar els seus hàbits. Uns hàbits que han estat els causants de la malaltia i que, tard o d’hora, acaben portant els malalts a una mort prematura. Més enllà de fer evident l’extrema dificultat per al canvi, l’estudi de l’experiència mèdica resulta interessant alhora de veure allò que comparteixen els casos d’èxit. Un fort component emocional en positiu. No és la por a la mort el que fa possible el canvi sinó la il·lusió de viure.

Com es trasllada aquesta lliçó a la realitat d’un petit país en crisi/decadència?