A finals de 1944, amb el final de la guerra a Europa ja molt proper, el General De Gaulle va visitar la Unió Soviètica buscant conèixer la postura d’Stalin sobre el futur del vell continent. En aterrar a Bakú (Azerbaitjan) va ser rebut amb una desfilada de l’exercit roig que recull a les seves memòries de forma interessant. Allà, escriu, hi havia “l’exercit de la Rússia eterna”. Tot i la Revolució que havia transformat el país dels tsars durant prop tres dècades, el General De Gaulle veia la Unió Soviètica com la Rússia mil·lenària, interpretant així les aspiracions i el caràcter del gegant euroasiàtic. Tal i com feia el General De Gaulle, avui, prop de vint anys després de l’ensorrament de l’imperi soviètic, hi ha motius per veure la nova Rússia i el seu aparell estatal com l’eterna Unió Soviètica, amb les conseqüències que això té per al continent europeu.
La Guerra Freda va acabar amb la derrota total de la Unió Soviètica. El McDonald’s de Moscou obria poc més d’un any després de la caiguda del mur de Berlin i el totpoderós Secretari General del Partit Comunista Soviètic acabaria fent anuncis de Pizza Hut. La transició al capitalisme va ser caòtica. Encara avui Rússia pateix els efectes d’unes privatitzacions controlades per la cleptocràcia de l’època Ieltsin. En pocs mesos la Unió Soviètica va passar de segona potencia mundial a país dependent de l’ajuda exterior. Tots els acords i tractats signats en els anys que segueixen a la derrota han estat incomplerts per occident. L’OTAN ha crescut fins arribar a la mateixa frontera russa i la Unió Europea accepta l’entrada de les repúbliques bàltiques mentre fa la cort a Ucraïna. Una humiliació absoluta que la nova Rússia no oblida.Avui, però, l’ascens vertiginós del preu del petroli, el gas i d’altres matèries primeres ha aconseguit fer reviure les aspiracions imperials russes. Un impuls econòmic miraculós per a un país incapaç d’adaptar la seva economia als requeriments de competitivitat del món global.
La nova Rússia ha recuperat la força sense haver purgat la derrota, i reprèn així un posat que no havia oblidat mai. El fet que el President rus sigui un ex-agent dels serveis secrets de la tirania soviètica és ja prova suficient del total immobilisme rus. És des d’aquest punt de vista que cal veure els assajos recents d’armament convencional d’altíssim poder destructiu, o la represa dels vols regulars dels seus bombarders estratègics de llarg abast. Uns bombarders russos que volen arreu del món escortats per caces de la OTAN com en els millors anys de la Guerra Freda. Una demostració de muscle militar que coincideix amb l’ús del gas i el petroli com a formes de pressió a països com Bielorússia i Ucraïna. Sense oblidar les amistats perilloses del President rus amb pàries com l’il·luminat Ahmadinejad o el simpatiquíssim Chavez.
La pau definitiva no és mai filla de la victòria militar, sinó de la capacitat posterior d'integrar el vençut en el concert internacional. Una Rússia amb economia prospera i comercialment relligada amb Europa i el món tindria un incentiu per a l'estabilitat i l'obertura que avui es troba a faltar. Mentre els recursos energètics continuin a un preu exhorbitant i permetin mantenir el creixement rus sense una autèntica renovació política i econòmica, els europeus hauríem d'anar-nos acostumant a un escenari de conflicte silenciós que només fa vint anys que havíem deixat enrere. Res a temer, tampoc, mentre siguem conscients de les limitacions que ens imposa el perfil soviètic de la nova Rússia. Entre d'altres deures a fer, toca començar a estudiar la sortida nuclear per evitar dependre del gas d'en Mishka mentre es busca una sortida de compromís per a les aspiracions europees d'Ucraïna.
3 comentaris:
Segurament trobem en Rússia un exemple del millor i el pitjor que pot aportar el nacionalisme. D'una banda, l'orgull i la necessitat de renéixer els ha donat, un cop han tingut un líder fort (Putin), la força per fer-ho. Sí que es pot atribuir el fet de tenir un territori amb tants recursos i tanta gent com un factor decisiu. També els tenia la Xina. I tots dos van demostrar que això no és suficient ja que et pots enfonsar en la misèria igualment si no saps on vas.
Però per a mi, la clau de la remontada russa és aquest esperit de la Rússia eterna que mencionaves. La part negativa és que aquest esperit té el desig de tornar a fer de Rússia un dels pols del món, i aquest cop, que sigui l'altre el que caigui. I no hi ha mitjans a considerar per tal d'aconseguir aquest fi. Per això, econòmicament Rússia cada dia va a més. Socialment, enfila el camí de la barbàrie.
J,
Interessant reflexió. Tot i això, per a mi la clau de la remuntada russa és exclusivament l'escalda de preus de les matèries primeres amb el petroli com a bandera. Si aquests haguessin estat els preus als anys vuitanta, la bandera roja encara onejaria sobre el Kremlin.
Gràcies i fins aviat,
Marc
Bé, indiscutiblement si et toca la loteria, per dir-ho així, et facilita molt la vida, però tots sabem com acaben molts d'aquests afortunats a la vida real, si no saben o poden gestionar la situació. En països això també es dóna, Nigèria per exemple és un país ben ric en recursos i en canvi la gent, en línies generals, no hi prospera precisament. Pateix la maledicció dels recursos.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Maledicci%C3%B3_dels_recursos
Així que una escalada de preus pot efectivament ajudar al creixement econòmic, però també pot no fer-ho. Depèn de les circumstàncies i la idiosincràsia de cada cas. En aquest, jo hi veig Putin i la "Rússia eterna" com a factors decisius.
Sobre si encara onejaria la bandera roja, jo discrepo, però és una altra discussió on ens podriem allargar molt :).
Publica un comentari a l'entrada