El fracàs econòmic espanyol

Serà extremadament difícil que l'estat espanyol

pugui generar la riquesa necessària per a pagar

els creditors que ja truquen a la porta.

La catarsi és gairebé inevitable.

A l'estiu tota cuca viu i fa algunes setmanes que sembla que l'estat espanyol comença a sortir del forat econòmic en que havia caigut fa un any i mig. Seria bonic, sí, però de tant improbable com és seria també un miracle. Una mirada al conjunt de l'economia espanyola, a la seva capacitat de generar riquesa i a les càrregues que acumula deixa ben poc espai per a l'optimisme. L'estructura econòmica d'Espanya s'aixeca sobre quatre pilars bàsics: la construcció, la demanda interna, el turisme i el sector exterior. D'aquests sectors, tres es troben entre la crisi i el desastre mentre el dinamisme del quart, el sector exterior, serà incapaç de compensar l'aturada de la resta del sistema.

Anem a pams. És evident que la construcció com a motor econòmic s'ha aturat completament i restarà així una bona temporada. Els analistes més optimistes apunten que caldran entre dos i tres anys per a l'assimilació de l'estoc immobiliari. Una recuperació que en el millor dels casos situaria el sector entorn el 30% de l'activitat que generava abans de la crisi. Mai més no es tornaran a construir a l'estat espanyol més habitatges que al conjunt dels grans països europeus.

La crisi immobiliària és generalitzada a gairebé tot el món industrialitzat però el que diferencia la crisi a l'estat espanyol és la trompada èpica del consum intern. El progrés econòmic dels darrers deu anys s'alçava sobre dues bases: d'una banda l'augment de la població activa, que saltava dels dotze als vint milions d'ocupats després de dècades d'estancament, i de l'altra un endeutament generalitzat que multiplicava la capacitat de despesa i maquillava els dèficits d'una de les economies de l'OCDE amb menor productivitat. Aquestes mancances, combinades amb l'augment de la població via immigració, provocaven que el creixement econòmic no comportés un creixement igual de la riquesa per càpita. Potser l'economia de l'estat era més forta però no passava el mateix amb la de cadascun dels seus habitants, de manera que només l'endeutament massiu permetia l'augment de la despesa. De la mateixa manera que la població activa i l'endeutament general van impulsar el creixement, l'actual contracció econòmica amb l'explosió de l'atur i la transformació dels deutes en impagats pot portar el consum espanyol a xifres molt similars, ajustades a la inflació, a les de l'any 2000. Una caiguda que ja s'intueix en la reducció radical d'ingressos per IVA des del 2007.

El turisme, l'altre gran pilar de l'economia espanyola, també patirà un encongiment significatiu en els propers anys. La reducció del consum intern pressionarà a la baixa la demanda dels clients espanyols. A més a més els nous mercats turístics del mediterrani son cada cop més un competidor directe. Turquia, Xipre, Croàcia, Romania o Bulgària, consoliden any rere any la seva oferta. I encara sort que el conflicte a l'orient mitjà complica la oferta extraordinària d'Egipte i Israel. Un euro fort, uns estàndards servei més aviat escassos i el baix nivell d'anglès general tampoc no hi ajuden massa. No cal excedir-se en el pessimisme, el turisme continuarà essent un sector econòmic fonamental, però caldria anar prenent consciència que potser mai més no es repetiran les xifres que el sector celebrava fa només dos anys. Avui, passat el gruix de la temporada, les ofertes del sector no han evitat una caiguda de visitants i ingressos superior al 10%.

Només hi ha una paret mestre relativament sana en el conjunt del sistema econòmic de l'estat, el sector exterior. El de les pimes que s'han obert camí en els mercats internacionals. multinacionals com Inditex o Gallina Blanca i una llarga llista d'empreses industrials desconegudes pels consumidors però exemplars i en molts casos líders globals en el seu àmbit. Però el gruix d'aquest sector no és suficient per a parar els cops que ha rebut i rebrà l'economia en els propers mesos.

L'economia de l'estat espanyol compta només amb dos actius per a amortir els efectes de la crisi econòmica més profunda de l'època moderna: el dèficit públic i la venda d'actius. El deute públic espanyol es trobava a l'inici de la crisi força sanejat si es comparava amb els països del nostre entorn. Hi havia un cert marge d'endeutament, ara gairebé esgotat, però si el deute públic espanyol era raonable, el deute privat a l'estat és el més alt d'Europa i és aquí on es troba la clau de volta de l'ensorrament espanyol. Els espanyols acumulen un deute extern de més d'1,65 bilions d'euros, una xifra que supera en més d'un 50% la riquesa generada a l'estat en els anys de creixement, amb més de 400.000 milions d'euros de deute a curt termini. Sense vendre patrimoni serà impossible fer front als creditors. Així doncs, hi ha tan sols un altre camí viable: liquidar les joies de la corona. Les grans empreses de bandera que les privatitzacions van aconseguir mantenir sota control espanyol amb la implicació del sistema financer s'hauran de vendre al millor postor. Endesa ja no es controla des de Madrid i Iberia (si res no canvia) haurà estat comprada per British Airways en una operació camuflada de fusió, Repsol (a punt de desfer-se d'YPF) i Telefonica son les següents a la llista. No ha de sorprendre ningú que els grans bancs es venguin el patrimoni perquè és la seva pròpia existència autònoma el que es troba en joc.

Espanya s'ha desvetllat bruscament d'un somni que ha durat més de deu anys i s'adona de sobte que la seva capacitat de generar riquesa és força més reduïda que no es pensava. Empobrir-se és dur i difícil però fer-ho quan s'acumulen deutes d'aquest abast pot ser dramàtic. Serà extremadament difícil que l'estat espanyol pugui generar la riquesa necessària per a pagar els creditors que ja truquen a la porta. La catarsi és gairebé inevitable.
*