La crisi va fent camí i continua el degoteig d'acomiadaments, expedients de regulació i tancament de centres de treball. La cadena d'esdeveniments és sempre la mateixa. L'anunci de l'empresa és rebut amb una resposta indignada de sindicats, polítics i mitjans de comunicació. Un clam contra la destrucció d'ocupació (l'escola nunyista de l'això no es pot “permitir”). Però quan l'empresa opta pels acomiadaments el lloc de treball fa temps que no existeix. És només una closca buida i pretendre ignorar-ho no canviarà res.
Les empreses fan créixer el nombre d'empleats alhora que creix la demanda i, per tant, la necessitat de producció. Fins i tot quan les vendes cauen, com passa des de fa mesos, les empreses acostumen a ser reàcies als acomiadaments per l'alt cost que tenen. Cost econòmic però també de capital intel·lectual. L'experiència i la formació que es perd amb cada acomiadat supera sovint el valor de la indemnització a pagar. Ara, arriba un moment en que els acomiadaments són inevitables. Són les condicions econòmiques les que creen un lloc de treball i són aquestes mateixes condicions econòmiques les que el destrueixen. Pretendre mantenir l'ocupació quan les condicions econòmiques ja l'han fet desaparèixer, quan en queda només la closca buida, acaba tenint efectes més nocius que l'acomiadament que es pretén evitar.
Proper post: Atur (2), això del kurzarbeit
Post següent: Atur (3), destrucció creativa
*
*
4 comentaris:
Marc, ets un autèntic cretí. No se com havia pogut viure sense llegir-te
Garzón a la punyeta!
Llibertat per Prenafeta!!!
Tota empresa ha de reaccionar en temps de crisi per a mirar de mantenir-se i sobreviure.
I la principal deure d'aquesta es en una situació de crisi es poder mantenir la activitat.
Els treballadors són el factor de producció què és mes fàcil de modificar via la contractació o l'acomiadament. L'acomiadament és car i també el manteniment dels treballadors en plantilla, alhora que també és dur per a l'empresari dir a li a un que ha tingut en plantilla durant molt temps; que necessita prescindir d'ell.
També té un inconvenient l'alt cost de l'acomiadament perquè sovint no és mantenen els millors, si no els més cars de acomiadar.
Per desgràcia no veig a nivell polític a gaires amb la voluntat d'assumir el cost polític de reformar el mercat laboral.
El Ministre Corbacho va dir de fer una proposta a la Alemanya per no acomiadar i no n'estic d'acord (però t'argumento d'aqui una estona que he de fer una feina).
Anònim,
...?
Berlusconi,
...!
Josep (sl),
Acabo de penjar un nou post sobre aquesta idea alemanya que en Corbacho volia copiar. Espero que coincidim.
Gràcies a tots (o gairebé),
Marc
Publica un comentari a l'entrada