Post publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Emergents, la Xina de paper"
L’aparició en escena de les economies emergents ha trasbalsat el món. El motor econòmic global s’allunya d’occident. El pas del G7 al G20 és la foto d’aquest canvi i la creixent hegemonia xinesa, primer a l’Àsia i d’allà al món sencer, és gairebé un lloc comú. Però si el món no tornarà a ser a les mans d’uns quants homes blancs el poder xinès tampoc no és tan fort com sembla. L’imperi del Mig podria ser, com deia Mao parlant dels Estats Units, un tigre de paper.
L’ascens econòmic xinès és vertiginós però no únic. Segueix una estela d’èxits que comença al Japó de la postguerra i continua amb el miracle coreà. Uns precedents que la Xina replica pas per pas. Un enlairament basat en l’avantatge laboral en industries de baix valor afegit que porten a un creixement accelerat que transforma el país. Una explosió de riquesa que creix quan l’economia fa el pas cap a industries més complexes i que acaba amb una crisi tan pronunciada com el creixement anterior.
La crisi va arribar al Japó l’any 1991 quan el seu ascens semblava imparable. Uns anys més tard era el boom coreà el que acabava amb una crisi asiàtica que posava en evidència tots els seus desequilibris. No és possible créixer a un ritme vertiginós durant dècades sense generar unes tensions que acaben petant escandalosament. I la Xina no serà una excepció. Quan els japonesos van comprar el Rockefeller Center i els estudis de Hollywood ningú pensava que tenien els peus de fang però la bombolla immobiliària, l’endeutament excessiu, els crèdits dubtosos, la poca transparència del mercat intern i l’envelliment de la població ja n’anunciaven el fracàs nipó. Una crisi anunciada que ara, quan sembla impossible, ja es pot intuir a la Xina.
Si del que es tracta és de buscar un guanyador per al segle XXI potser caldria anar mirant a l’Índia, però aquesta és una altra història que mereix un post a banda.
O
L’ascens econòmic xinès és vertiginós però no únic. Segueix una estela d’èxits que comença al Japó de la postguerra i continua amb el miracle coreà. Uns precedents que la Xina replica pas per pas. Un enlairament basat en l’avantatge laboral en industries de baix valor afegit que porten a un creixement accelerat que transforma el país. Una explosió de riquesa que creix quan l’economia fa el pas cap a industries més complexes i que acaba amb una crisi tan pronunciada com el creixement anterior.
La crisi va arribar al Japó l’any 1991 quan el seu ascens semblava imparable. Uns anys més tard era el boom coreà el que acabava amb una crisi asiàtica que posava en evidència tots els seus desequilibris. No és possible créixer a un ritme vertiginós durant dècades sense generar unes tensions que acaben petant escandalosament. I la Xina no serà una excepció. Quan els japonesos van comprar el Rockefeller Center i els estudis de Hollywood ningú pensava que tenien els peus de fang però la bombolla immobiliària, l’endeutament excessiu, els crèdits dubtosos, la poca transparència del mercat intern i l’envelliment de la població ja n’anunciaven el fracàs nipó. Una crisi anunciada que ara, quan sembla impossible, ja es pot intuir a la Xina.
Si del que es tracta és de buscar un guanyador per al segle XXI potser caldria anar mirant a l’Índia, però aquesta és una altra història que mereix un post a banda.
O
2 comentaris:
Felicitats per l'article. De totes maneres, no se si parlaría de crisi propiament dita de Xina per diversos factors. El primer i més important, és perquè Xina té unes institucions polítiques completament diferents a les del món occidental i fa gairebé imposible de predir uan hipotética bombolla en l'economia. Segon, l'estat de desenvolupament és encara molt baix. Xina, com India, són super potencies pobres. Martin Wolf parla de "super potències prematures".
Aquest mes té lloc el Congres del Partit Comuniste. Promet ser un punt d'inflexió ja que s'anunciarà el nou Pla de desenvolupament econòmic per els propers cinc anys: principalment un gir capa l'enfortiment de la demanda domèstica i el consum. Crec que també existeixen motius per l'optimisme. El procès de reforma a la Xina és una història bàsicament d'èxit, però es tracta d'una d'una història incompleta... Caldrà esperar, al menys 12 mesos, per veure si realment la Xina també cau al pou de la recessió mundial, o si encara manté el seu propi camí capa una economía veritablement de mercat i les noves reformes suposen una nova bocanada de llibertat i crexement per la que ja és la segona economia del món...
Salutacions i felicitats per el blog!
P
Felicitats per l'article. De totes maneres, no se si parlaría de crisi propiament dita de Xina per diversos factors. El primer i més important, és perquè Xina té unes institucions polítiques completament diferents a les del món occidental i fa gairebé imposible de predir uan hipotética bombolla en l'economia. Segon, l'estat de desenvolupament és encara molt baix. Xina, com India, són super potencies pobres. Martin Wolf parla de "super potències prematures".
Aquest mes té lloc el Congres del Partit Comuniste. Promet ser un punt d'inflexió ja que s'anunciarà el nou Pla de desenvolupament econòmic per els propers cinc anys: principalment un gir capa l'enfortiment de la demanda domèstica i el consum. Crec que també existeixen motius per l'optimisme. El procès de reforma a la Xina és una història bàsicament d'èxit, però es tracta d'una d'una història incompleta... Caldrà esperar, al menys 12 mesos, per veure si realment la Xina també cau al pou de la recessió mundial, o si encara manté el seu propi camí capa una economía veritablement de mercat i les noves reformes suposen una nova bocanada de llibertat i crexement per la que ja és la segona economia del món...
Salutacions i felicitats per el blog!
L
Publica un comentari a l'entrada