Sorprèn que en el recent debat arran de la nominació d’un català nascut a Andalusia per a la presidència de la Generalitat no s’hagi discutit l’article II de la constitució dels Estats Units. En un país d’immigrants basat des del seu inici en la igualtat i la unitat de projecte, s’estableix constitucionalment com a requisit indispensable per accedir a la presidència i la vicepresidència de l’estat ser-ne ciutadà de naixement*. Els propis constitucionalistes nord-americans entenen que aquest és un apartat polèmic del seu text fonamental, però queda clar que la intenció dels seus redactors era garantir en la mesura del possible líders sense hipoteques de cap mena i amb una única fidelitat nacional.
Tot i que els observadors més obtusos de la política catalana fan un esforç per no comprendre-ho, és un fet evident que elecció rere elecció el catalanisme ha estat un requisit indispensable per als partits i candidats que aspiren al suport del gruix central de l’electorat del país. No es pot ignorar que com a societat carreguem a l’esquena un conflicte polític obert amb Espanya i una divergència d’interessos en molts d’àmbits amb la resta de l’estat. En finançament i infraestructures el model que convé a l’estat ofega la vida econòmica catalana i és per això que el catalanisme és una exigència més enllà de persones i partits. Tot el nostre migrat poder polític i en particular la nostra primera institució, necessiten algú amb el compromís ferm de defensa dels interessos de Catalunya per sobre de qualsevol condicionant.
Així doncs no és el lloc de naixement, que en última instància no es tria, el que valida un líder polític. Són les conviccions les que mostren si algú compta amb la fidelitat i la devoció al país necessàries per liderar-lo. Conviccions, fidelitat i devoció que fins avui no es coneixen en el Sr. José Montilla Aguilera i que, en opinió de molts ciutadans, l’incapaciten per esdevenir el proper President de la Generalitat de Catalunya.
Tot i que els observadors més obtusos de la política catalana fan un esforç per no comprendre-ho, és un fet evident que elecció rere elecció el catalanisme ha estat un requisit indispensable per als partits i candidats que aspiren al suport del gruix central de l’electorat del país. No es pot ignorar que com a societat carreguem a l’esquena un conflicte polític obert amb Espanya i una divergència d’interessos en molts d’àmbits amb la resta de l’estat. En finançament i infraestructures el model que convé a l’estat ofega la vida econòmica catalana i és per això que el catalanisme és una exigència més enllà de persones i partits. Tot el nostre migrat poder polític i en particular la nostra primera institució, necessiten algú amb el compromís ferm de defensa dels interessos de Catalunya per sobre de qualsevol condicionant.
Així doncs no és el lloc de naixement, que en última instància no es tria, el que valida un líder polític. Són les conviccions les que mostren si algú compta amb la fidelitat i la devoció al país necessàries per liderar-lo. Conviccions, fidelitat i devoció que fins avui no es coneixen en el Sr. José Montilla Aguilera i que, en opinió de molts ciutadans, l’incapaciten per esdevenir el proper President de la Generalitat de Catalunya.
*No person except a natural born citizen, or a citizen of the United States, at the time of the adoption of this Constitution, shall be eligible to the office of President; neither shall any person be eligible to that office who shall not have attained to the age of thirty five years, and been fourteen Years a resident within the United States.
(Constitució dels Estats Units d’Amèrica: article II, secció 1, clausula 5)
4 comentaris:
Benvolgut Marc,
Em sembla el teu un dels escrits més inteligents sobre el tema.
Crec que dones arguments prou sòlids i directes per defensar el que dius i que comparteixo absolutament.
M'ha agradat molt aquest post!
Marc,
en camvi em sembla que al Japò, que no neix com Pays d'immigrants, no pots candidarte a la Presidencia si tens un sol dels padres que no ès Japonès, ancara que tu hi hagi nascut.
Era molt difficile de preveure que el Momntilla hauria tingut problemes d'aquest tipo? Es poden permetre de fer aquests errors, els socialistes catalans?
Fins i tot els andorrans s'ho munten millor.
Fins i tot immigrants que porten a Catalunya molts més anys que Montilla consideren que, amb el montillazo que s'ha donat en el si del PSC, els catalanistes del PSC haurien de votar CiU o Esquerra...
Per als que intentaven atreure el vot dels catalans no nascuts a Catalunya (i que fins i tot tenen encara en el castellà el seu idioma vehicular) sembla que el tret els hi sortirà mal dirigit, i fins i tot sembla que han posat la Generalitat en safata a n'Artur Màs...
Personalment, ni Montilla ni Mas a la presidència de la Generalitat.
Publica un comentari a l'entrada